dilluns, 27 de gener del 2014

L'Argentina fa tambalejar el Brasil

Sandra Vicente Barreira
Barcelona


L'economia és una ciència inexacta, volàtil i imprevisible, però tot i això, una ciència. Com deia el físic James Prescot Jule, "l'energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma". Doncs el mateix principi es pot aplicar als fluxos financers: mentre els anomenats països desenvolupats s'enfonsaven en la pitjor crisi des del 1929, les economies emergents despuntaven a un molt bon ritme. Però l'enorme interès cap els BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-Àfrica) s'està deslluint poc a poc.

L'inici d'una teòrica recuperació -que encara ha de veure's reflectida al terreny pràctic- fa que s'hagi tornat a girar el focus cap a casa i els emergents hagin perdut força simbòlica com a esperança de bonança en un panorama en recessió. Com que l'economia és una xarxa en la que tot lliga amb tot, aquest canvi de prioritats és causa i, alhora conseqüència, d'una desacceleració del creixement dels BRICS, que avui volta el 5%, lluny dels nivells previs a la crisi.

La minva de la confiança respecte els emergents es tradueix en la voluntat d'alguns països de desentendre's dels estímuls exteriors, però allò que creix ràpid tendeix a ser inestable. Així que aquest moviment ha suposat una fallida econòmica, com la que s'ha viscut a Argentina aquests dies. El pes s'ha devaluat respecte el dòlar gairebé en un 30%, dada que demostra que encara és d'hora per deixar-se'n anar de la mà.

La presidenta del Brasil, Dilma Rousseuff, a Davos. Reuters

Tot plegat funciona com un dòmino; per posar un exemple, la crisi cambiària argentina afecta directament el Brasil. del qual és la tercera importadora -únicament superada pels EUA i la Xina-, suposant un mercat de 242.000 milions de dòlars per al país de Dilma Rousseff.

Qualsevol convulsió a l'Argentina preocupa els brasilers, i és que segons el director de Relacions Internacionals de la Federació d'Indústries de l'Estat de Sâo Paulo, Gianetti da Fonesca, els pot afectar directament de dues maneres. La primera es dóna a prop de casa, des del moment en que la devaluació del pes encareix tots els productes de l'Argentina, inclosos els importats.

La segona es veu des de fora, en tant que els inversors globals són molt més "cautelosos" en zones d'inestabilitat com la que és avui l'Argentina. Per això, da Fonesca opina que és el moment de buscar "mercats alternatius per al Brasil". Mercats que porten el nom d'Àsia i Mèxic, per exemple, i s'allunyen de la dependència als EUA i d'una Xina que tampoc passa pel seu moment més estable.

Tot aquest context ha dificultat la que ha estat la primera aparició de Dilma Rousseff a la conferència de Davos on, lluny de poder vendre l'assoliment de la 'nova classe mitjana' -les manifestacions de la qual, segons Rousseff, són símbol del progrés social-, va haver d'adoptar un discurs que la diferenciés de la realitat argentina. Va voler conservar la confiança dels inversors, tot recordant els 376.000 milions de dòlars en reserva, quantitat que assegura l'estabilitat del país i que demostra que no té voluntat del suport que suposen els EUA.

dissabte, 25 de gener del 2014

Una ressaca nadalenca més

Sandra Vicente Barreira
Barcelona


La ressaca és una de les sensacions més estranyes; és la conseqüència d’una sublimació i exaltació de les nostres voluntats més naturals i profundes: l’amor, l’amistat, la generositat, el desig…Però com tot allò sublim, és fràgil i breu. A l’èxtasi segueix el rebuig en forma d’una convicció irrefrenable – alhora que perenne- de “mai més”, i la inquisició molesta de “realment va valer la pena”?

Però en aquest cas no es tracta d’una ressaca física causada per l’alcohol, sinó d’una de caire moral, imbuïda per la inhibició de la responsabilitat i la capacitat de ser conseqüents. Què podria causar tal despropòsit? Només un context universalment fatxenda com el Nadal. I dic despropòsit perquè no parteix de sentiments inexistents, però sí que els exagera. I què és l’exageració més que un tipus de mentida? Per tant, ja entrem en el terreny de la hipocresia. 

Ja fa gairebé un mes que ens asseiem a taula per començar amb la marató festiva anual per excel·lència. Però aquesta ja es feia notar des de setmanes abans, quan els llums engalanaven els carrers. És aquí quan va néixer una sensació de benestar i harmonia que empentava al gast, a la generositat i al detallisme. Una curiosa transformació que ens duia a desitjar efusivament bones festes a tota ànima amb que ens creuàvem, mentre que dies abans podíem donar gràcies si sentíem un “hola” a l’ascensor o una conversa sobre el temps per part d’aquells valents més eloqüents.

La cançoneta es transformava en “et desitjo un feliç 2014! Vés, pitjor que el 2013 no serà, mira que ens ha donat disgustos, maleït...”.  Se’ns escapava el petit detall que la bonança dels anys no es desitja, s’aconsegueix.  El  que compta és la intenció, que diuen, però a aquestes alçades d’any ja ni llums, ni turrons ni ganes. Encara conservem la il·lusió del canvi de calendari però ja ens han vençut les agulletes del nou gimnàs i ens pot el ‘mono’ del tabac. Només cal dir que comencem el 2014 igual que vam iniciar el 2013; amb una ressaca nadalenca més. 

dimecres, 22 de gener del 2014

Tensió indo-pakistanesa, baralla de tres

La descolonització va causar conflictes locals, com el de Kashmir, on la tibantor encara dura

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

Dos no es barallen si un no vol. El problema ve quan l''un' és el tercer en discòrdia que encén la guspira d'un conflicte que no va realment amb ell; tirar la pedra i amagar la mà. Així es podria sintetitzar el conflicte indo-pakistanès, erigit al voltant d'un terreny que ambdós reclamen: Kashmir.

Anglaterra va haver de marxar precipitadament de les seves colònies asiàtiques -amb la conseqüent divisió del territori. Però sense tenir en compte que aquesta nova frontera imposada iniciaria un enfrontament que marcaria durant més de 65 anys qui es quedava.

La disputa ha evolucionat de manera que ara l’Índia i el Pakistan, afectats inicialment per un conflicte que no havien començat, s'han convertit en 'els tercers' d'un sacseig nacionalista entre els habitants de Kashmir. Comencen a sentir que són ells, i no anglesos, indis o pakistanesos, qui han de decidir les seves fronteres.
 
Tot va començar l'any 1947, amb la segona Gran Guerra que encara fumejava i una Guerra Freda imminent. El context geopolític era convuls i la nounada ONU va decidir -en una de les poques posades en comú entre els EUA i la URSS- que s'havia d'iniciar la descolonització.

El Raj britànic al 1947

Separació, eina de control

El Raj britànic -Índia, Pakistan, Bangladesh, Myanmar i Sri Lanka- era un conglomerat de territoris i ideologies dividides, sobretot entre musulmans i hindús. Els anys de domini anglès s'havien emparat precisament en aquestes diferències; 'divide et impera'.

Però això no va acabar amb la marxa dels anglesos; es va dividir el territori entre l'Índia i el Pakistan, on cada província o principat havia de decidir annexionar-se. No seria un problema si la praxis anglesa no hagués dut a posar dirigents hindús en territoris musulmans -i viceversa-, sent aquests qui tenien l'última paraula independentment de l'opinió del poble.

Per això, a l'agost del 1947 encara quedaven per posicionar-se els principats d'Hyderabad, Junagadh i Kashmir. L'últim, governat per una monarquia hindú que volia esdevenir independent, va ser pressionat per moviments armats que defensaven el dret a decidir de la majoria musulmana.

El maharajà Hari Singh va demanar suport a l'Índia a canvi de prometre annexionar-s'hi. El tràmit es va fer efectiu el 26 d'octubre, iniciant així el conflicte -que encara perdura- que es va traduir en diverses guerres; la primera de les quals va acabar l'1 de gener del 1949, gràcies a la intervenció de l’ONU en un dels primers conflictes on va poder mediar.

Tímides accions de l'ONU

La disputa s'internacionalitzava -més encara. Es va dividir Kashmir; dues terceres parts serien per l'Índia -143.000 km2- amb capital a Srinagar, i la resta -83.806 km2-, la rebatejada Azad Kashmir (Kashmir lliure), amb capital a Gilgit, pel Pakistan.

La divisió actual de Kashmir -la divisió inicial entre l'Índia
i el Pakistan data de 1947, mentre que la China no va
aparèixer en escena fins el 1962-

Aquesta divisió havia de durar fins que se celebrés un plebiscit per pactar el futur del territori. Però Kashmir encara espera. L'Índia hi ha interferit, ja que considera legítim mantenir les fronteres del Raj britànic -sense importar conflictes ideològics-, fet que xoca amb la condició de l'ONU de desmilitaritzar la zona abans de la consulta.

Així, les Nacions Unides no van poder fer més que aconsellar, però mai no han tingut la potestat de forçar cap actuació determinant. Això va fer que fos criticada per una malinterpretada posició neutral, cosa que va dificultar la desmilitarització i va dur l'Índia cap a una posició cada cop més inflexible cap els observadors internacionals.

En vista a les oposicions dels hindús, que consideraven que la disputa per Kashmir havia de ser 'domèstica', es va proposar celebrar plebiscits regionals. Ja que la frontera s'havia establert segons credos ideològics, semblava l'opció més plausible. Però Pakistan -que es quedaria amb la major part de la població, però no del territori- no ho va acceptar i l'Índia, contenta amb l'statu quo actual, no va cedir.

El joc de la Guerra Freda

Això va impulsar Pakistan a buscar aliances amb els EUA -tot i que inicialment aquests van buscar recolzament a l'Índia. Per altra banda, els hindús no van poder establir bones relacions amb la URSS -tot i que ambdós sabien que els resultaria beneficiós- degut a  la poca tolerància del comunisme a l'Índia i la neutralitat dels russos respecte l'assumpte de Kashmir.

La incursió de la China al conflicte al 1962 va alterar aquestes aliances i va determinar l'evolució del conflicte; les relacions amb l'Índia havien estat cordials fins que diverses tensions frontereres els van dur a enfrontar-se. D'aquesta manera, el Pakistan es va posicionar a favor de la China, i Occident va veure que no era interessant deixar desemparada l'Índia de cara a evitar l'expansió del comunisme.

Aquesta amalgama d'afiliacions i sentiments nacionals van desembocar en dos conflictes més. El primer, va ser al 1966, després de suposades violacions de la frontera per part de Pakistan i la conseqüent resposta armada índia. Les febles relacions internacionals es van traduir en ineficaços intents de pau de la ONU que van ser rematats per la declaració de Tashkent, segons la que la URSS decretava la tornada a les fronteres del 1947.

Tornar a un conflicte bilateral
El Pakistan de l'Est -actual Bangladesh- es va annexionar al
país musulmà però, la frontera geogràfica que suposava
l'Índia va dur a la reclamació d'independència

El tercer conflicte (1971), va ser causat degut al suport indi als secessionistes pakistanesos que van acabar formant l'estat de Bangladesh -en part com a venjança per l'actuació del Pakistan a la guerra amb China. En aquest moment, tots dos països van adonar-se que havien creuat la línia vermella definitiva i a l'acord de Shimla van decretar que qualsevol conflicte quedaria resolt únicament de manera bilateral.

Però ja era massa tard; la Guerra Freda va distorsionar el context a base d'equivocacions polítiques, tant que van protagonitzar una carrera armamentística nuclear -a imatge de la que van seguir la URSS i els EUA. La tensió continua -amb conflictes violents puntuals- i el destí de Kashmir està encara sense decidir degut a un plebiscit que no s'ha donat.

El que va començar amb una Gran Bretanya que marxava desentenent-se, ha acabat sent un conflicte entre dos països que han oblidat que es disputen un territori que té un poble amb voluntat pròpia i un nacionalisme que cada cop creix més ràpid.  

dilluns, 20 de gener del 2014

El sistema legal, a judici

Sandra Vicente
Barcelona

Durant els últims anys, les ciutats han vist florir d'entre el paviment el descontent dels ciutadans i la seva materialització en manifestacions, assemblees... a mesura que la crisi anava creixent, la política ha començat a trobar altres escenaris per a desenvolupar-se, més enllà dels parlaments.

Normalment, a les marxes es poden veure cartells i pancartes que fan ús del plural. I és que a les concentracions no s'hi poden veure només aquells als que la situació sociopolítica afecta especialment; també hi trobem un gran gruix de persones que s'hi solidaritzen.

Si recordem, ens assaltaran les accions de la PAH que eviten el desnonament d'un veí, o milers d'homes que es manifesten en contra d'una llei de l'avortament que afecta directament les dones. Així doncs, no és estrany trobar l'empatia en aquests moviments, però hi ha certs col·lectius que no ens hi tenen acostumats.

Precisament per això, la vaga d'advocats britànics ha sobtat molts mitjans. Dediquen força espai a cobrir la protesta, deguda a la retallada del 30% al pressupost d'ajuda legal per a les persones sense recursos, proposada recentment pel ministre de justícia, Chris Grayling.

Advocats anglesos protesten al Southwark Crown Court a Londres. Fotografia AP
L'atenció predominant dels mitjans a aquesta protesta d'un país allunyat -quan a Espanya se'n veuen diàriament- no és un caprici. Per una banda, de cara a l'opinió pública és noticiable que la que és la tercera professió pitjor considerada segons el CIS -només superada per periodistes i jutges- surti a manifestar-se al carrer.

Per altra banda, també s'ha de tenir en compte que Anglaterra no havia vist mai en la seva història una protesta formada per professionals vestits amb toga i perruca. Això s'entén perquè l'anglès és el sistema legal que més despeses tenia, amb uns 2.200 milions d'euros anuals. Però, si s'aplica la retallada, es podrien veure reduïts en 264 milions.

La legalitat anglesa ha fugit de les connotacions negatives que es relacionen a països com Espanya al terme 'advocat d'ofici'. L'accessibilitat dels criminalistes propicia un sistema legal més igualitari que garanteix una bona cobertura independentment de la renda econòmica.

Aquesta metodologia, de la que el Col·legi d'Advocats anglès esta "molt orgullós", podria esbiaixar-se en cas d'aplicar-se la mesura, ja que els millors advocats passarien a altres categories on es moguin més diners. De ser així, el dret criminalístic veuria delmat la seva qualitat i, com a conseqüència, es donarien dos categories de justícia.

La base de les protestes es dóna per la contradicció d'un discurs governamental que esgrimeix estar sortint de la crisi, però alhora creu necessari retallar el sou dels advocats criminalistes ja que "poden viure amb menys". Tot i ser cert que n'hi ha que cobren 120.000 euros bruts anuals, també els hi ha que estan per sota del salari mínim, segons el Col·legi.


Sigui com sigui, amb els 2.000 euros que costa un judici i, havent uns 1.000, la vaga convocada ja ha costat a Anglaterra més d'un milió... una dada a tenir en compte quan és un intent d'estalvi per part del Govern el que ha iniciat la mobilització.  

diumenge, 12 de gener del 2014

Fractures internes entre els populars

Sandra Vicente
Barcelona

El discurs polític és com un laberint; no es pot simplement escoltar, com no es pot caminar pretenent trobar la sortida sense cert esforç. Normalment cal llegir entre línies perquè dirigir-se a l’electorat és complex. Normalment. Per exemple, quan l'orador es dirigeix al públic a través d'una pantalla de plasma, sobren les paraules; l'embolcall s'imposa al discurs.

Passa igual amb certes declaracions, com la de la secretaria general del PP. Cospedal va afirmar dissabte que el partit "està francament bé tal i com està, com demostra el suport a les polítiques i mesures del Govern". Una convicció amb pretensions tranquil·litzadores, però que esdevé una paradoxa en sí mateixa.

Noms polèmics com Wert o Gallardon dibuixen la realitat legislativa però no troben recolzament ni escut en els seus companys de llista davant la convulsió social que, era d'esperar, han causat. El partit, doncs, no està unit. Per tant, no "està bé", i és la manca de suport la que ho demostra. 

El President del Govern, Mariano Rajoy, amb la secretària general, María Dolores de Cospedal, a l'arribada a la reunió dels membres del Comité de Direcció del PP que es va celebrar diumenge a Toledo// EFE
La intervenció de Cospedal juga a l'ambigüitat de no deixar clar si parla de suport social o institucional, però a hores d'ara, tant la ciutadania com els mateixos barons han deixat clar que no s'entenen amb alguns viratges del partit.

Enmig d’això està la veu conciliadora de Rajoy que recolza gairebé incondicionalment els seus homes. El problema ve quan aquest suport toca a tots per igual; quina credibilitat dóna un president que accepta públicament la -que ja sabia que seria- polèmica llei de l'avortament, però posteriorment admet que necessita modificacions quan els de casa no ho veuen tan clar?

Un líder no guia de manera estable quan deixa de ser conseqüent amb les seves afirmacions i demana "a tots que no es parli de l'assumpte de l'avortament en públic".  A aquestes alçades del partit, Rajoy sap que per guanyar -o si més no, mantenir- vots per a les properes eleccions ha de deixar de banda la situació social i centrar-se en l'econòmica.

És una estratègia que parla per sí sola quan, encara que la prima de risc baixi i millorin les dades d'ocupació -gràcies als contractes temporals, no ho oblidéssim-, continuem en crisi. Aquell que es troba amb dificultats a l'hora d'afrontar pagaments com l'electricitat -un altre tema candent- no veu millora en missatges autoconvincents que asseguren l'inici d'una remuntada i recorden a la retòrica del "España va bien".

Tot i aquest coneixement dels propis punts febles, el partit no aconsegueix que la tímida recuperació passi per davant de les decisions socials que tan molesten el poble i que els fan perdre vots de manera inexorable. De fet, així ho mostren les últimes dades de predicció de vot publicades diumenge, que situen un desestructurat PSOE 1,5 punts per davant del PP segons el sondeig de Metroscopia per a El País.

Les decisions dels de Rajoy actuen com una campanya indirecta pels socialistes que veuen que el Govern cau pel seu propi pes davant la manca de suport popular -entès en ambdós sentits del terme- que aixequen a cops de reforma.