Sovint es diu que
Kapuscinski va ser un dels millors reporters del segle XX i aquest llibre no fa
més que confirmar-ho. És l'exemple perfecte de com barrejar informació,
filosofia i història en una espècie de diari personal que narra la seva
experiència arreu del continent. Un total de 29 cròniques ens passegen per una
Àfrica que viu els anys de descolonització amb optimisme però que acaba sumida
en genocidis i guerres civils.
Però l'ànima del
llibre la trobem en el fet que els textos del polonès no són el resultat de
visites oficials a consolats, entrevistes amb polítics o rodes de premsa. El
periodista es va deixar contagiar per la calor, el calmat ritme de vida i va
deixar que l'esperit d'Àfrica corregués per les seves venes. Va anar més enllà.
Va aconseguir superar l'eurocentrisme que ens domina i fer el que tot reporter
hauria de fer: viure.
En aquest llibre,
Kapuscinski demostra que per tractar els conflictes polítics s'ha de fugir dels
parlaments i acostar-se al poble. Recupera l'esperit intrèpid del reporter que
la comoditat dels comunicats oficials ens ha pres, i ens recorda l'essència del
bon periodisme. És per això que pot parlar de l'Àfrica pura, abandonant els
estereotips racials i convertint-se un igual; tot superant les diferències
entre blancs i negres.
I és que el polonès
va viure la vida africana; va patir els efectes de la calor, va travessar
deserts per anar a la recerca d'aigua, va presenciar els canvis polítics com un
ciutadà més i, inclús, va arribar a sofrir de malària. És aquest desig de viure
el continent el que el va portar a entendre que les diferències racials no són
naturals, sinó que són fruit de la falta de curiositat de l'europeu, tancat a
noves cultures. "El blanc no veu més que la superfície d'Àfrica, com si no
cregués que darrera cada cosa es pot amagar un misteri".
I és precisament
això el que, com a periodistes, ens ensenya el llibre; Kapuscinski va preguntar
per tot, es va interessar per cada detall i va ser aquesta actitud la que el va
portar a entendre que Àfrica en sí mateixa és una paradoxa. Un indret paupèrrim,
on la fam i la misèria estan a l'ordre del dia és, a la vegada, dels territoris
més rics en colors, història i convivència. En altres paraules, la seva tasca
periodística l'ha fet arribar entendre que no són tantes les coses que ens
diferencien, que res no és blanc ni negre.