Sandra Vicente Barreira
Barcelona
Dos
no es barallen si un no vol. El problema ve quan l''un' és el tercer en
discòrdia que encén la guspira d'un conflicte que no va realment amb ell; tirar
la pedra i amagar la mà. Així es podria sintetitzar el conflicte indo-pakistanès,
erigit al voltant d'un terreny que ambdós reclamen: Kashmir.
Anglaterra
va haver de marxar precipitadament de les seves colònies asiàtiques -amb la
conseqüent divisió del territori. Però sense tenir en compte que aquesta nova
frontera imposada iniciaria un enfrontament que marcaria durant més de 65 anys qui
es quedava.
La
disputa ha evolucionat de manera que ara l’Índia i el Pakistan, afectats
inicialment per un conflicte que no havien començat, s'han convertit en 'els
tercers' d'un sacseig nacionalista entre els habitants de Kashmir. Comencen a
sentir que són ells, i no anglesos, indis o pakistanesos, qui han de decidir
les seves fronteres.
Tot
va començar l'any 1947, amb la segona Gran Guerra que encara fumejava i una
Guerra Freda imminent. El context geopolític era convuls i la nounada ONU va
decidir -en una de les poques posades en comú entre els EUA i la URSS- que
s'havia d'iniciar la descolonització.
 |
| El Raj britànic al 1947 |
Separació, eina de
control
El
Raj britànic -Índia, Pakistan, Bangladesh, Myanmar i Sri Lanka- era un conglomerat
de territoris i ideologies dividides, sobretot entre musulmans i hindús. Els
anys de domini anglès s'havien emparat precisament en aquestes diferències;
'divide et impera'.
Però
això no va acabar amb la marxa dels anglesos; es va dividir el territori entre l'Índia
i el Pakistan, on cada província o principat havia de decidir annexionar-se. No
seria un problema si la praxis anglesa no hagués dut a posar dirigents hindús
en territoris musulmans -i viceversa-, sent aquests qui tenien l'última paraula
independentment de l'opinió del poble.
Per
això, a l'agost del 1947 encara quedaven per posicionar-se els principats
d'Hyderabad, Junagadh i Kashmir. L'últim, governat per una monarquia hindú que
volia esdevenir independent, va ser pressionat per moviments armats que
defensaven el dret a decidir de la majoria musulmana.
El
maharajà Hari Singh va demanar suport a l'Índia a canvi de prometre
annexionar-s'hi. El tràmit es va fer efectiu el 26 d'octubre, iniciant així el
conflicte -que encara perdura- que es va traduir en diverses guerres; la
primera de les quals va acabar l'1 de gener del 1949, gràcies a la intervenció
de l’ONU en un dels primers conflictes on va poder mediar.
Tímides accions de
l'ONU
La
disputa s'internacionalitzava -més encara. Es va dividir Kashmir; dues terceres
parts serien per l'Índia -143.000 km2- amb capital a Srinagar, i la
resta -83.806 km2-, la rebatejada Azad Kashmir (Kashmir lliure), amb
capital a Gilgit, pel Pakistan.
 |
| La divisió actual de Kashmir -la divisió inicial entre l'Índia i el Pakistan data de 1947, mentre que la China no va aparèixer en escena fins el 1962- |
Aquesta
divisió havia de durar fins que se celebrés un plebiscit per pactar el futur
del territori. Però Kashmir encara espera. L'Índia hi ha interferit, ja que
considera legítim mantenir les fronteres del Raj britànic -sense importar
conflictes ideològics-, fet que xoca amb la condició de l'ONU de
desmilitaritzar la zona abans de la consulta.
Així,
les Nacions Unides no van poder fer més que aconsellar, però mai no han tingut
la potestat de forçar cap actuació determinant. Això va fer que fos criticada
per una malinterpretada posició neutral, cosa que va dificultar la
desmilitarització i va dur l'Índia cap a una posició cada cop més inflexible
cap els observadors internacionals.
En
vista a les oposicions dels hindús, que consideraven que la disputa per Kashmir
havia de ser 'domèstica', es va proposar celebrar plebiscits regionals. Ja que
la frontera s'havia establert segons credos ideològics, semblava l'opció més
plausible. Però Pakistan -que es quedaria amb la major part de la població,
però no del territori- no ho va acceptar i l'Índia, contenta amb l'statu quo
actual, no va cedir.
El joc de la Guerra
Freda
Això
va impulsar Pakistan a buscar aliances amb els EUA -tot i que inicialment aquests
van buscar recolzament a l'Índia. Per altra banda, els hindús no van poder
establir bones relacions amb la URSS -tot i que ambdós sabien que els
resultaria beneficiós- degut a la poca
tolerància del comunisme a l'Índia i la neutralitat dels russos respecte
l'assumpte de Kashmir.
La
incursió de la China al conflicte al 1962 va alterar aquestes aliances i va
determinar l'evolució del conflicte; les relacions amb l'Índia havien estat
cordials fins que diverses tensions frontereres els van dur a enfrontar-se.
D'aquesta manera, el Pakistan es va posicionar a favor de la China, i Occident
va veure que no era interessant deixar desemparada l'Índia de cara a evitar
l'expansió del comunisme.
Aquesta
amalgama d'afiliacions i sentiments nacionals van desembocar en dos conflictes
més. El primer, va ser al 1966, després de suposades violacions de la frontera
per part de Pakistan i la conseqüent resposta armada índia. Les febles
relacions internacionals es van traduir en ineficaços intents de pau de la ONU
que van ser rematats per la declaració de Tashkent, segons la que la URSS decretava
la tornada a les fronteres del 1947.
Tornar a un conflicte bilateral
 |
| El Pakistan de l'Est -actual Bangladesh- es va annexionar al país musulmà però, la frontera geogràfica que suposava l'Índia va dur a la reclamació d'independència |
El
tercer conflicte (1971), va ser causat degut al suport indi als secessionistes
pakistanesos que van acabar formant l'estat de Bangladesh -en part com a
venjança per l'actuació del Pakistan a la guerra amb China. En aquest moment,
tots dos països van adonar-se que havien creuat la línia vermella definitiva i
a l'acord de Shimla van decretar que qualsevol conflicte quedaria resolt
únicament de manera bilateral.
Però
ja era massa tard; la Guerra Freda va distorsionar el context a base
d'equivocacions polítiques, tant que van protagonitzar una carrera
armamentística nuclear -a imatge de la que van seguir la URSS i els EUA. La
tensió continua -amb conflictes violents puntuals- i el destí de Kashmir està
encara sense decidir degut a un plebiscit que no s'ha donat.
El
que va començar amb una Gran Bretanya que marxava desentenent-se, ha acabat
sent un conflicte entre dos països que han oblidat que es disputen un territori
que té un poble amb voluntat pròpia i un nacionalisme que cada cop creix més
ràpid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada