Silenciar la veu del periodisme

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

"A mesura que les guerres es fan llargues, els periodistes cauen menys simpàtics; es converteixen en algú molest". Així descriu Arturo Pérez Reverte a Territorio Comanche com es concep la feina dels qui es dediquen a transmetre informació, per incòmode que aquesta sigui. Però sortint de la ficció, a la realitat aquesta situació pot ser encara més cruenta.

Les dades publicades dijous passat per Reporters Sense Fronteres mostren fins a quin punt la veritat pot trobar traves dels òrgans institucionals. El que es coneix -i es reconeix com a dret constitucional- com a llibertat de premsa i informació a molts països és gairebé una utopia.

L'informe sobre la llibertat i la transparènciainformativa a 179 països mostra la precarietat d’algunes nacions com Iran, Eritrea o Corea del Nord, que apareixen pintades de negre. Color que mostra l’hermetisme a la que mitjans s’han d’enfrontar per accedir a certs tipus de dades, i que contrasta amb el groc de nacions com Finlàndia o Noruega, que ocupen les millors posicions de la classificació.

Hi ha certes característiques econòmiques que permeten endevinar el color que tindrà cada país, per això “sorprèn que la segona potència mundial sigui negra” reconeix Zigor Aldama, col·laborador d’El País a Shangai. I és que Xina, tot i que els seus líders parlin d’obertura, ocupa la posició 173. Inclús des de RSF se l’ha anomenat “la major presó de periodistes del món”, amb 30 informadors enrajolats –respecte els 200 empresonats a tot el món.

Mapa de la transparència informativa dels estats. Font: RSF

No és la manca de llibertat l’únic factor preocupant; la violència contra els periodistes va augmentar durant el 2013: 2000 informadors van ser agredits o amenaçats i, encara que els 75 assassinats que s’hi van registrar suposin una reducció, els segrestos han crescut en un 129%.

Quan es parla de periodistes retinguts, el nom que sona amb més força és Síria (posició 176 a la llista). Al país de Baixar al-Asad s’hi troben 49 dels 87 reporters segrestats durant el 2013. A més, s’hi van registrar 10 morts i 31 exilis, motiu pel qual s’ha decretat la zona com a la més perillosa per exercir el periodisme, “un terrible cementiri”, segons Malen Aznárez, presidenta de la secció espanyola de RSF.

Un dels motius d’aquesta inestabilitat al territori ve donada per l’absència de bàndols clars i, com a conseqüència, la inexistència de zones nítides de control. Això fa que, a diferència del que succeïa a les guerres occidentals tradicionals, cap espai no és fora de perill. “A més, una de les pràctiques més comunes és el terrorisme, i això pot enxampar-te a qualsevol lloc”, explica Mayte Carrasco, freelance especialitzada al Pròxim Orient.

Tot això crea una “apagada informativa”, tal com va considerar el fotoperiodista Gervasio Sánchez durant l’acte de recolzament als tres periodistes espanyols segrestats a Síria: Marc Marginedas, Ricard Garcia Vilanova i Javier Espinosa. Les condicions no són òptimes per a treballar-hi però, tot i el perill, els periodistes insisteixen als seus editors per anar a cobrir el conflicte i donar veu a la realitat siriana.