Déu els cria i ella...

Carta a sor María Gómez Valbuena

Em costa imaginar-me-la, tan fràgil i vella, mostrant una faceta freda i calculadora. Ha de tenir fusta d’actriu per poder aprofitar-se de vídues desvalgudes i de parelles desesperades sense despentinar-se. Què se sent fent la tasca d’una cigonya, repartint nadons a dojo, sense que li pertoqués? Suposo que amagar-se rere l’hàbit i la creu li ha facilitat la tasca: les monges són bones i ajuden als necessitats...

-------------------------------------------------------

Benvolguda sor María, primer de tot m’agradaria felicitar-la. S’ha guanyat el títol de Jekyll i Hide a pes.  Mantenir una trama tant complicada durant tants anys no deu ser pas fàcil...com s'ho ha fet per no enfonsar-se, per no caure? Vostè sola ha estat la creadora de tota una màfia, res a envejar als capos. Dirigir-se a una mare que acaba de donar a llum i dir-li que el seu fill ha mort demana molta sang freda: i, després, vendre la criatura a una família fent el paper de benefactora...Ningú sospitaria mai d’una monja...meravellós!

Va aconseguir crear-se un nom al món de les adopcions. De fet, a la Clínica Santa Cristina, tothom sabia que si volia un nen, vostè era la dona adequada. Però ningú no va veure la relació entre el seu fitxer de nens orfes i el fet que s’anunciés als diaris per ajudar vídues embarassades. Va aconseguir amagar-li fins i tot a la seva congregació, las Hijas de la Caridad, que ara assegura que “no posarà traves per tal que el cas s’investigui per la justícia”.

Ara tot ha sortit a la llum, però haver burlat les autoritats durant gairebé 30 anys té el seu mèrit...”pecadors els hi ha a totes bandes” com diu el portaveu de la congregació, però qui hagués pensat que l’autora de tot era una monja que havia interpretat a la seva manera el missatge de Déu? Que de cop i volta es va creure salvadora dels nounats condemnats a una família monoparental?

Un cop s’ha descobert tot, m’agradaria fer-li una pregunta: què se sent? Com és això de prendre un fill a una mare, de ser la causant de tanta felicitat i desgràcia en un sol acte? Com ho feia per no sucumbir davant els plors d’una dona que suplica veure el cadàver del seu fill? Suposo que, al seu parer, una vídua, adúltera o soltera no podia proporcionar una bona llar a un nen. Potser, al cap i a la fi, l’amor d’una mare no és suficient...

Si no tinc mal entès, la preocupació que tenia envers els nens era tal que els trucava per Nadal i els preguntava per les notes, si havien estat bons minyons...En declaracions recents, assegura que tot ho ha fet “pel bé dels nens” però, entre vostè i jo, és una qüestió de caritat o de diners? Fins on jo sé, la seva recompensa no era únicament moral, per haver fet un bon acte...

Sigui com sigui, ara ja tot s’ha acabat, les mares li han perdut la por i han reaccionat per trobar els seus fills. 30 anys de mentides i d’enganys han acabat per descórrer el vel i mostrar-la com “la monja que repartia nadons”, com aquella que s’ha dedicat a repartir els nens que, com diu la dita, Déu havia criat.