Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barcelona. Mostrar tots els missatges

diumenge, 6 d’abril del 2014

"Poco se puede contar a la gente sobre crítica social que no sepa ya"

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

EdJinn es un hombre que no ve Barcelona simplemente como una ciudad, selva de calles, edificios y personas que constantemente vienen y van. Para él es un lienzo que forma parte de la vida de sus habitantes; aunque pueda pasar desapercibido, su arte es el telón de fondo de miles de trayectos hacia el trabajo o hacia casa, está en el transfondo de millones de fotografías o quizás aparezca de refilón en algún que otro recuerdo. Una de las múltiples firmas que hacen de Barcelona la ciudad que es; por eso, él asegura que su arte no tiene intención de comunicar nada. Simplemente hace lo que ama: "no hay nada más a parte de colores brillantes y personajes símpáticos". Pero todo depende de cómo se quiera ver a esos personajes simpáticos.



-¿Cómo empezó tu carrera; EdJinn nace o se hace?
Desde muy pequeño siempre había preferido un papel y un boli por encima de cualquier otro juguete. Podía pasarme tardes enteras dibujando sin parar. De más mayor, mientras mis compañeros hacían fútbol o karate, yo hacía clases extraescolares de cómic.

-¿Qué tipo de formación tienes a las espaldas?
Al acabar el bachillerato, me estuve planteando hacer Bellas Artes, pero finalmente me decanté por estudiar diseño gráfico. Siempre he pensado que como diseñador tendría muchas más salidas profesionales, a la vez que seguiría pudiendo trabajar en ámbitos artísticos...con Bellas Artes no veía muchas más salidas que ser profesor o hacer caricaturas en las Ramblas.

-¿Y cómo se pasa del disño gráfico al arte urbano?
A nivel de arte urbano, mi hermano empezó a pintar graffitti en el '93 y allá por el 2003, (yo tendría unos 16 años) mi vecino, que estaba loco por los graffittis de mi hermano, me convenció para ir los tres juntos un día a pintar con él y probar qué era eso de los sprays. Desde ese momento ya ha sido un no parar hasta hoy.

-Has ido creando un estilo muy particular en el que, además se van repitiendo ciertos elementos
Siempre me ha gustado la gente que mediante su obra crea un nuevo universo. Me encanta estar delante de muros diferentes y ver una conexión entre ellos, como si las paredes fueran una ventana a otro mundo. Partiendo de este punto, es normal que se repitan elementos que se relacionan entre ellos de forma que cuenten historias que sólo suelo entender yo mismo.

-En muchos hay una cierta voluntad de crítica social
Como te decía, los murales que pinto suelo entenderlos yo, así que siéntete afortunada si en alguna obra mía has visto algo más allá de colorines y personajes simpáticos. Realmente no pinto con intención de transmitir un mensaje ni hacer una crítica ni denunciar nada. No estoy para dar lecciones a nadie, que cada uno tiene bastante con lo suyo. Pero sí que es verdad que los murales tampoco son aleatorios, tengo una idea e intento plasmarla en el muro, pero nada más allá.

-Los muros son mucho más accesibles al público que los lienzos;¿qué repercusión crees que causa el arte urbano?
Poco o ninguno en la sociedad media. A no ser, claro, que te llames Banksy y salgas en los telenoticias cada vez que te tiras un pedo. El arte urbano tiene en cuenta un nicho de gente muy pequeño, que normalmente tiene un poder adquisitivo bastante bajo, así que poco les vas a contar sobre crítica social que no sepan ya.

-¿Qué tipo de ojos crees que se posan más sobre tu trabajo?
Como artista urbano, pintando en la calle realmente no tengo un público objetivo, lo que pinto va dirigido a todo aquel que lo vea y le guste mi obra. Como diseñador, me gustaría dirigirme a un público lo más amplio posible, no cerrarme puertas en los tiempos que corren, pero es complicado. Realmente no sé a quién llego más; la verdad es que muchas marcas suelen tachar mi trabajo de naif, pero no es algo en lo que yo coincida demasiado.

-Pero otras marcas, como Moritz Epidor te han confiado su imagen. ¿Cómo te diste a conocer para conseguir este tipo de contratos?
Todo empezó cuando, junto a Rotor y mi hermano Ibie editamos la revista de ilustración Finerats Magazine. Es una revista física que funciona como catálogo de artistas. Publicamos y exhibimos el arte urbano, la ilustración, el cómic y el tatuaje junto a todas aquellas artes que tienen exponentes de mucho nivel, pero que de alguna forma, no tienen cabida en el circuito tradicional de las Bellas Artes. 
Siempre hay muchas marcas y agencias con los ojos puestos en la revista. Es un escaparate bastante grande; la gente de Moritz nos encargó un número especial basado en su Epidor, donde cada página de la revista se convertiría en un posavasos.

-También se gestó en Finerats vuestra relación con Andreu Buenafuente, que tiene una imagen vuestra como logo de su blog.
Andreu tiene una faceta desconocida como ilustrador, y colaboró con algunas ilustraciones en los primeros números de la revista. A partir de ahí, se puso en contacto conmigo y mi hermano, y nos conocimos. Le encantaba nuestro trabajo y quería que le pintásemos las oficinas de El Terrat; después de eso nos pidió el logo para su blog.

-Tu obra no sólo se queda en los muros o en el papel. Tambien tienes merchandising
Lo de merchandising suena un poco mal, la verdad. No soy una marca, ni creo productos más allá de un par de prints que son una forma de poder ofrecer mi obra a un precio más asequible. Hay mucha gente que utiliza la calle como un modo de posicionamiento de cara al público que compra sus productos, o simplemente como una herramienta publicitaria para llenar las paredes con su marca sin tener que pagar por ello, pero no creo que sea mi caso.

-Así, ¿de qué manera consideras tu relación con las marcas?
Al trabajar como diseñador, es normal trabajar con marcas, y hacer diseños o ilustraciones para ellas, pero nunca las planteo como merchandising, sino simplemente como una colaboración. Ellos tienen su producto, lo fabrican y lo comercializan y yo simplemente aporto el diseño.

-Además de tu trabajo en las calles o las colaboraciones con las marcas, también trabajas en interiores y galerías
Cuando pinto en la calle es por placer, para pasar un buen rato con los amigos y echar unas risas. En interiores es diferente, ya no es un muro que pueda ver todo el mundo, es algo privado y suele ser por encargo. En fin, de algo hay que vivir, y llegar a fin de mes nunca es fácil. Siempre es mejor cuando puedo ganar diero haciendo lo que me gusta. 

diumenge, 9 de març del 2014

Barcelona es queda sense anell

7 de febrer del 2014
Avui s'ha presentat el projecte guanyador que remodelarà la Plaça de les Glòries de Barcelona. Les obres costaran prop de 30 milions d'euros i es realitzaran en sis fases diferents, entre el 2015 i el 2018. La nova Plaça de les Glòries oferirà un espai verd pels vianants i una bona comunicació amb el transport públic de la zona.

Un reportatge fotogràfic de Xavier Rodríguez, Paula Solanas, Meritxell Vilamala, Glòria Ribugent, Aïda Sanchez i Sandra Vicente per al suplement Cetrencada del Punt Avui

Cliqueu aquí per veure la versió en PDF


"Creem un món de fantasia del qual no hem de sortir"

Entrevistem els Pallapupas;  una associació de pallassos d’hospital que treballen en diferents centres de Catalunya. Especialitzats en infants i gent gran, els intenten animar l’estada amb un seguit de visites en les quals la improvisació és la clau. A més, també treballen amb col·lectius en risc d’exclusió, tot organitzant “obres de teatre social”.
Els acompanyem durant un dels seus serveis a la planta de Pediatria de l'Hospital del Mar de Barcelona i ens convertim en espectadors de la seva posada en escena.

Una entrevista de Sandra Vicente i Aïda Sanchez per al suplement Cetrencada del Punt Avui


diumenge, 8 de juliol del 2012

Tard i malament

Guardem un minut de silenci. S'han preguntat mai d'on ve aquesta expressió? La va encunyar el soldat australià Edward George Honey, que va combatre al bàndol anglès durant la Primera Guerra Mundial. Ell v ser el primer en proposar restar en silenci durant dos minuts a les 11 del matí de l'11 de novembre del 1919 per commemorar el primer aniversari de l'armistici. D'aquesta manera es manifestava un record respectuós pels morts durant la guerra.

De fet, el concepte un minut de silenci és simbòlic; pot comprendre els tres minuts i mig que dura el Cant dels ocells de Pau Casals o, com en el cas dels partits de futbol, escassos 30 segons. El cas és mostrar respecte. Però si callem, si mantenim la quietud durant massa temps, caiem en el risc d'oblidar ; i és que hi ha silencis que freguen el menyspreu.

Aquest és el cas de l'atemptat d'ETA a Hipercor. Sembla er que hi ha certs temes que són tabú durant 364 dies al'any, però quan s'acosta l'efem`ride escoltem una veueta -que sovint es diu secretari- que ens diu que ja toca que preparem o confirmem assistència a algun esdeveniment social. Potser una ofrena floral o un quartet de corda en record a les víctimes...qualsevol cosa que faci semblar que ens preocupem.

I això és el que es va fer el passat 19 de juny, quan es complia un quart de segle de l'atemptat a Barcelona. Un acte "emotiu i sobri", segons EL PAÍS, organitzat per l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT), al qual van assistir els portaveus  líders de tots els partits polítics del panorama. erò ajuntant a tant polític durant l'efemèride d'un atemptat, hagués estat un miracle que no s'hagués convertit en un circ mediàtic ni en una exhibició de promeses i discursos solemnes en pro de la democràcia i lluita contra la violència.

Perquè no sóc jo qi diu que el silenci que ha envoltat l'esdeveniment del 19 de juny del 1987 ha estat excessiu. El mateix Minitre d'Interior, Jorge Fern´ndez Díaz, ho ha reconegut i s'ha justificat davant l'oblit que han viscut les víctimes durant 25 anys tot dient "millor tard que mai"...Una frase lapidària i contundent, una mostra de compromís futur -si se li pot dir així-, que va ser truncada poc després, quan va anunciar que no assistiria aquella mateixa tarda a l'acte en memòria de les víctimes...

Per què aquest silenci? El presentdor d'El món a Rac1, Jordi Basté, també s'ho preguntava al reportatge qe va preparar pel dia 19, amb motiu d l'aniversari d'Hipercor. Minuts després del final de l'emissió, Basté ens argumentava que "només en parlem durant les efemèrides perquè no es pot jugar amb les famílies, però ho hem de fer". A més, no va ser un atemptat qualsevol; va ser el primer que va afectar directament civils i, com si fos poc, un any després que 49.000 catalans votessin Herri Batasuna...

"Els catalans tenim una profunda admiració pels bascos, però ells van sempre a la seva" explica Basté. Serà admiració, el fet que ens sentim identificats amb el moviment nacionalista basc, el que ens fa mirar cap a una altra banda i callar? Perquè això no només ha passat amb Hipercor, el periodista Albert Om també va produir un documental per apartar el vel que es va córrer davant un altre acte d'ETA; el de la caserna de la Guàrdia Civil a Vic al 1991.

Tots dos reportatges estan tallats pel mateix patró; tant a ETA a la ciutat dels sants (d'Albert Om), com El món no oblida el que ens va passar (de Jordi Basté) expliquen la matança i denuncien el silenci envers un fet que va tenir lloc més de 20 anys enrere. Donen veu a les víctimes i, amb música de violí trist de fons, sorolls d'explosions i les històries més emotives -expressament triades-, donen forma al que no es va explicar durant el temps de quietud.

Potser és veritat el que diu Jordi Basté, que no són treballs pensats per "provocar la llàgrima fàcil; va ser un fet realment fort, que va passar a casa i que emociona per sí sol". Potser sí. Però no em negaran que fer llenya de l'arbre caigut i buscar el morbo -això que tant funciona a les cadenes d'aquest país- és fàcil i rendible.

Durant els actes de record a les víctimes, el Ministre d'Interior no va ser l'únic que va demanar disculpes pel silenci dels últims anys. El lehendakari Patxi López va destacar "la superioritat moral de les víctimes davant els silencis llargs, els menyspreus i els oblits eterns"...una disculpa aparentment sincera que va venir seguida d'una estratègia política disfressada de complicitat amb les víctimes, als que va assegurar que "ens continueu fent falta per tal que l'oblit no cobreixi la responsabilitat passada i fer irreversible el final d'ETA"...

Ara. Un quart de segle després es demana perdó i es destaca que els afectats no hagin demanat mai "l'ull per ull" i què se n'ha fet dels últims 25 anys? S'alava la serenitat amb que els familiars han afrontat els fets però ningú no diu que no se'ls va proporcionar cap tipus d'ajuda psicològica fins el 2003, de la mà de l'ACVOT. Precisament va ser el president d'aquesta associació, Jose Vargas, qui va recuperar el veritable esperit de l'acte, recordant que les víctimes són precissament això, i no pas una tàctica electoral més.

En aquest sentit, Vargas va criticar la "forma circense" de les trobades que s'estan celebrant durant els últims mesos entre víctimes i etarres que es mostren penedits. No es tracta d'un tema prou interessant, intens i peculiar com per captar l'atenció de l'espectador pel seu sol contingut informatiu? Cal, doncs, tractar-ho de manera tan apocalíptica i sensacionalista com ho va fer -i com ja ens té acostumats- El Gran Debate de Tele5?

No oblidem que la qüestió d'ETA és una constant al nostre panorama polític i el partit que aconsegueixi resoldre-ho guanyarà la loteria. Però mantenir un llarg silenci i trencr-lo per demanar disculpes tardanes i que els mitjans tractin el tema com si d'un esdeveniment de la premsa del cor es tractés no és ni professional ni étic. I no compensa ni de bon tros. Però què importa, "Millor tard que mai", oi?

dilluns, 18 de juny del 2012

Tres realitats creuades


El nom de la directora Patricia Ferreira està tornant a sonar amb força des que va tornar a sorprendre amb la seva última creació. Passats 11 anys del debut amb Sé quien eres, continua fent màgia amb el cine, tot mostrant una visió alternativa i humana de les realitats més quotidianes.

Tres nanos. Un institut. Pares que no comprenen els seus fills. Alcohol...En contra del que molts podrien pensar, Els nens salvatges no es tracta del típic i tòpic sant tornem-hi a la misèria adolescent, sinó que aconsegueix anar més enllà de la capa de superficialitats i dibuixar un retrat creïble de la realitat juvenil. Es tracta de la història de tres joves barcelonins provinents de realitats familiars molt diferents que, sense saber ben bé com, es creuen durant un breu període de temps que canviarà les seves vides per sempre.

 La cineasta feia temps que anava al darrera d'una història sobre adolescents i presenta un film treballat i molt ben documentat que -potser, gràcies a la seva formació periodística- mostra una visió real del món d'uns estudiants de la ESO. Això no hagués estat possible sense la tasca d'uns actors joves, però no per això insegurs davant les càmeres. Cal destacar la naturalitat amb la que Marina Comas (Pa Negre) i Àlex Moner (Polseres Vermelles) defineixen uns personatges sense deixar-se intimidar per la seva complexitat.

Però per aconseguir la qualitat d'Els nens salvatges no és suficient una bona fotografia, una banda sonora sempre adequada, ni uns actors interessants. La clau es troba en el tractament temporal que en fa la directora; petits flashbacks que desordenen la trama -que d'altra manera hagués pogut resultar vulgar- i que, poc a poc, dispensen la informació necessària per seguir l'argument. És aquest recurs el que fa que l'espectador mantingui des del primer moment la tensió de saber que el desenllaç serà tràgic. Gota a gota, aporta petits detalls sobre els desitjos, frustracions i malestars dels personatges, fins el punt que els arribem a conèixer millor que ells mateixos.

Això converteix l'obra de Ferreira en una pel·lícula arriscada que pot resultar anodina per alguns, però serà considerada magnífica per altres. I és que, sense anar més lluny, només cal veure que al Festival de Málaga aquest film que planteja preguntes però no mostra respostes, agrada. Tant és així que ha estat guardonada amb el premi a millor pel·lícula.

El que està clar és que no deixarà ningú indiferent, tant si agrada com si no, mantindrà l'espectador submergit en la trama durant una bona estona, analitzant alguns moments clau, com la inesperada resolució de la pel·lícula, amb un final que quedarà gravat a foc.

Sigui quina sigui l'opinió que mereixi la cinta, ningú no negarà que escapa a la concepció de l'adolescència a la que el cinema ens té acostumats; no conté la guinda moral de films com Ments perilloses, que ens ensenya que tots els joves són bons i mereixen la segona oportunitat que la seva situació social no els ha aportat. Els nens salvatges ens mostra la realitat tal com és: crua, dura i sense marxa enrere.

És simplement una història més, sobre tres nois molt diferents que s'uniran en una amistat -per casualitat o no- que farà explotar les seves vides i els projectarà cap a destins molt separats que no es tornaran a ajuntar mai més. Un relat sobre tres realitats creuades que ens deixa amb una reflexió: qui és realment el salvatge?

dilluns, 21 de maig del 2012

La Noche de las Dualidades

Esta es una carta que he enviado a todos los periódicos en lengua catalana y castellana que se publican aquí. Como hay mucha gente que se queja que no entiende las publicaciones que hago en catalán (la mayoría) y como he tenido que hacerla tanto en catalán como en castellano, colgaré la edición bilingüe. Espero que os guste y, si hay suerte y me la publican, tendreis noticias! :)
--------------------------------------------------




El sábado pasado, Barcelona protagonizó una declaración de amor desinteresada a la cultura; la Noche de los Museos permitió visitar 52 de manera gratuita hasta la una de la madrugada. Yo, que soy barcelonesa, vivo y paseo cada día entre las exposiciones artísticas que adornan la Rambla de Catalunya, los iconos modernistas i los flashes de cámaras extranjeras que evidencian el carácter cosmopolita de la ciudad Condal. Así que las dos horas de cola que tuve que hacer para entrar al Museo Egipcio, sólo son otra prueba de la inquietud de conocimientos que caracteriza a buena parte de los barceloneses.

Pero, si tenemos que hablar de tópicos, no podemos olvidar el amor y la pasión que sentimos en este país por todo lo que es gratis. Abrir las puertas a los curiosos es una más que buena manera de incentivar el consumo de cultura, además, en los tiempos que corren, el precio de ciertas entradas duele. Pero a estos curiosos se suman todos aquellos que corren a comerse las muestras gratuitas de los supermercados i los que se unen a cualquier cola sin saber qué hay al final, provocando una agobiante sensación de aglomeración.

Por eso, las reliquias que pude observar en el Museo Egipcio sólo fueron una parte del espectáculo; al lado de niños jugando en los talleres se veía a otro que lloraba porque su madre le había gritado -cito textualmente- "o te callas o te doy un guantazo que te envío con las momias". También era interesante comparar una guía experta en el rito de momificación con una rubia con minifalda que coqueteaba con mi pareja...Por este motivo, si vuestras intenciones sociológicas van más allá de la cultura egipcia, por favor, quedaos en casa.

-----------------------------------
La Nit de les Dualitats
Dissabte passat, Barcelona va protagonitzar una declaració d'amor desinteressada a la cultura; la Nit dels Museus en va permetre visitar un total de 52 de manera gratuïta fins la una de la matinada. Jo, que sóc barcelonina, visc i passejo cada dia entre les exposicions artístiques que adornen la Rambla de Catalunya, les icones modernistes i els flashos de càmeres estrangeres que evidencien el posat cosmopolita de la ciutat comtal. Així que les dues hores de cua que vaig haver de fer per entrar al Museu Egipci, només són una altra prova de la inquietud de coneixements que caracteritza bona part dels barcelonins.
Ara bé, si hem de parlar de tòpics, no ens podem pas oblidar de l'amor i la passió que sentim en aquest país per tot allò que és gratis. Obrir les portes als curiosos és una més que bona manera d'incentivar el consum de cultura, a més, en els temps que corren, pagar 4 entrades -en el cas d'una família amb dos nens- fa mal. Però a aquests curiosos se sumen tots aquells que corren a menjar-se les mostres gratuïtes dels supermercats i els que s'afegeixen a qualsevol cua sense saber què hi ha al darrera.
Per això, les relíquies que vaig poder observar al Museu Egipci només van ser part de l'espectacle; al costat de nens fent tallers en veies un altre que plorava perquè la seva mare li havia cridat -cito textualment- "o et calles o et dono una bufa que t'envio amb les mòmies". També era interessant comparar una guia experta en el ritus de momificació amb una rossa amb una faldilla curta fent ullets a la meva parella...Per aquest motiu, si les vostres intencions sociològiques van més enllà de la cultura egípcia, si us plau, quedeu-vos a casa.   

dilluns, 20 de febrer del 2012

"La T-11 podria pal•liar la pujada de preus de TMB"


EDUARD ZAPATER MARTÍ, usuari del metro de 21 anys.

La Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona ha posat en marxa la iniciativa      T-11. Consisteix en deixar la T-10 en un lloc visible quan s'hagin esgotat els viatges per tal que algú altre aprofiti el transbord. Així cada tarja podrà fer un mínim d'11 viatges.

Coneixes la iniciativa T-11?
Sí, penso que és una bona iniciativa per pal·liar l'augment de les tarifes del transport públic. Trobo que els preus són massa alts i així, si col·laborem entre tots, encara ens podem estalviar alguns viatges...


Com la vas conèixer?
Pel Facebook, en una pàgina recomanada que em va redirigir al blog que ho explicava

Les targes es deixen a les marquesines per que la gent les aprofiti. T'hi havies fixat abans de conèixer la iniciativa?
Sempre n'havia vist, però fins que no vaig conèixer la T-11 no m'imaginava que servien per això...- mira cap a les taquilles del metro i riu - em pensava que eren targes esgotades que la gent deixava allà per no llençar-les a les escombraries....  


Les has fet servir mai?
No, tot i que ho vaig conèixer a principis d'any, com que gairebé sempre em moc en bicicleta no n'he tingut gaires oportunitats, però em crida l'atenció...


Si fas tants pocs viatges, quin tipus de tarja fas servir, T-10, Bitllet senzill...?
Com que faig com a molt 2 o 3 viatges setmanals, utilitzo el Bitllet senzill. Tot i que moltes vegades faig servir la T-mes de la meva mare...


Saps que això és il·legal, oi?
Sí, però com que els revisors mai no m'han demanat el DNI per comprovar que realment fos meva, encara no he tingut cap problema, i això que m'estalvio...

Si la gent s'acabés mobilitzant, quines conseqüències creus que tindria la iniciativa T-11?
Actualment no hi ha prou ciutadans que la coneguin ni que la practiquin com per que els Ajuntaments actuïn al respecte. No trobo que això els preocupi massa a curt termini...però si la gent es posés d'acord, crec que es podria arribar a pactar una baixada de preus.


De fet, ja es va fer un cop...
Ja, tot i que va ser per la crisi i momentàniament, tenim el precedent. És a dir, que la capacitat de retractar-se o rectificar dels Ajuntaments no és pas impensable...

A tu, com a usuari, què et semblen els preus?
La pujada de la T-10 i del Bitllet senzill ha estat excessiva i el preu és ara també excessiu...si l'increment  hagués sigut més moderat, ningú no s'hagués queixat i la gent no es colaria tant.


I tu, t'has colat mai?
Sí, com que vaig molt en bici, pagar 2€ per fer només un viatge em sembla més que excessiu...però només em colo al Tram. No hi sol haver revisors per impedir que la gent es coli, en canvi al metro i al bus, des de les últimes pujades, la presència de revisors ha estat constant.

En busca del taxista perfecte


Segons l’EuroTest, Barcelona és la ciutat europea que ofereix un millor servei de taxi


Un home de negocis puja a un taxi, porta una maleta de dues rodes i demana en anglès si podrà pagar amb targeta de crèdit. Aquest és el perfil dels inspectors de l’informe EuroTest, que han avaluat el serveis que ofereixen els taxis de 22 ciutats europees. El mistery shopper (client d’incògnit) no fa l’efecte de conèixer la ciutat ni sembla tenir pressa i, sense que el conductor sospiti res, avalua una ruta típica de la ciutat, prèviament estudiada.


 Segons els aspectes observats, el taxista perfecte és aquell conductor amable i atent que parla anglès, és capaç de recomanar punts turístics, ajuda amb les maletes i, que a més, no es perd mai, per evitar que el preu de la carrera ascendeixi innecessàriament. Tot i que ningú no és perfecte, el taxista que més s’hi acosta és el barceloní. Els habitants de la ciutat comtal gaudeixen de conductors atents, amables i respectuosos amb la normativa, que condueixen vehicles nets per la que és la quarta ciutat europea més barata de recórrer en taxi. Però tenen un handicap: el domini de l’anglès.


 Els inspectors d’incògnit han pujat a 10 taxis diferents de cadascuna de les 22 ciutats testades. El client, vestit com si vingués a la ciutat per un viatge de negocis, recorre 5 rutes típiques per turistes (de l’aeroport a l’hotel, d’aquest al restaurant...) tant de dia, com de nit. Tot això, mentre amb un GPS comprova que el taxista segueix el camí més curt possible i no fa rutes alternatives, aprofitant que porta al seient de darrera un home que no coneix la zona.


 Segons els resultats de l’EuroTest, a Barcelona es va realitzar també la millor carrera. Per contra, la pitjor va ser un recorregut diürn per Roma a un taxi amb una finestra trencada i mocadors escampats per terra conduït per un home no gaire ben vestit ni net. A més a més, el cost total del viatge va ser un 60% més car ja que el taxista va arribar a perdre’s dos cops. I això que tots els camins porten a Roma.

La Guàrdia Urbana tanca per una nit la sala Razzmatazz degut a l’actitud dels assistents


.
La sala Razzmatazz de Barcelona es va veure obligada a tancar les seves portes ahir a la nit per ordres de la Guàrdia Urbana, a causa dels “allaus que es van formar” a l’entrada del local. Una hora i mitja abans de l’obertura, la discoteca va decidir trucar la Guàrdia Urbana per tal que controlés el comportament dels joves que esperaven a l’entrada i que no van fer cas de les advertències del cos de seguretat del local.
Razzmatazz es disposava a celebrar la festa “By the face” en que l’entrada és gratuïta. Per això, un gran nombre de persones esperava a les portes de la discoteca, però degut a que “feien cas omís de les advertències de mantenir una actitud tranquil·la”, la sala es va veure obligada a trucar la Guàrdia Urbana per “poder controlar el volum d’assistents”, segons el comunicat que el local ha publicat al seu web.
La Guàrdia Urbana va veure com el local era incapaç d’obrir les portes degut als “allaus d’assistents” i, després que els joves no permetessin l’accés de la policia local a la sala, va decidir tancar-la. També es va desallotjar progressivament la via per evitar qualsevol incident. El dia següent, Razzmatazz va disculpar-se per les molèsties i va demanar que “s’entengui que en casos com aquest, la seguretat és primordial”



Aquest fet va tenir lloc el dimarts 11 d’octubre del 2011 i, per tant, es publicaria el dia següent. Crec que aquest tipus d’esdeveniment és apte per qualsevol tipus de mitjà, però com que no disposo de fotos ni suports gràfics, seria més adient per un diari o la ràdio.
Segons jo crec, sí que és una notícia i s’ajusta a allò que hem tractat a classe, ja que és un esdeveniment actual, inusual i que pot crear temes de discussió entre el públic. A més, jo he tingut accés directe a la informació i segueix l’estructura preestablerta (el lead, la piràmide invertida, respon a les 6 w’s...)
Pel que fa al tipus de notícia seria fortuïta, ja que no s’ha pogut preveure; amb un contingut subjectiu, perquè no és una informació necessària de saber; amb fonts oficials (he tret les cites del comunicat que va publicar la discoteca al web) i de primer nivell, ja que jo mateixa vaig veure el comportament dels joves.
Vaig obtenir la informació perquè aquella nit havia sortit a sopar per la zona i, en tornar a casa, vaig veure com els joves que no havien pogut accedir a la discoteca n’ocupaven els carrers propers i com la Guàrdia Urbana els intentava desallotjar. Vist això, vaig decidir informar-me i vaig trobar el comunicat que el local havia publicat i amb ell tota la informació que em faltava per escriure la notícia.
.
Sandra Vicente Barreira

15 anys de TNC


El Teatre Nacional de Catalunya inicia una nova temporada apostant per les grans obres literàries de tots els temps
Des de la temporada 1996/97 el TNC ha estat oferint obres de qualitat que han gaudit de gran acceptació entre el públic. Gràcies a això i als espais que acullen els espectacles que hi són representats, aquest teatre ha aconseguit un gran renom entre les sales barcelonines i de tota Catalunya.
Quinze anys després de la seva inauguració, s’obre una nova temporada amb una molt bona resposta en un moment especialment conflictiu i, malgrat els ajustos que ens veiem obligats a adoptar, ens obstinem a no abaixar la qualitat dels espectacles, segons paraules del director artístic del TNC, Sergi Belbel. Així doncs, aquesta temporada 2011/12 ens ofereix una cartellera amb un total de dotze obres que adapten grans legats literaris com El compte Arnau o Una vella, coneguda olor, dels catalans Joan Maragall i Josep M. Benet, respectivament. També hi ha lloc per als escriptors estrangers com Oscar Wilde, amb l’adaptació de la seva obra El crim de lord Arthur Savile o El mercader de Venècia de William Shakespeare. Els més menuts també podran gaudir del teatre amb representacions com Polzet o Raoul, una barreja de circ, dansa i poesia escènica. Amb propostes com aquestes el TNC arrenca aquesta especial temporada en la que celebra el seu quinzè aniversari.
.
Sandra Vicente Barreira