La Transició, vista amb perspectiva

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

20 de novembre de 1975; una jornada històrica per un país que es lleva amb tot de sentiments retrobats. Una nació dividida davant la mort de l’home que, anys abans, havia liderat l’enfrontament entre els qui estaven dividits. Un dia ple de simbolismes; dins la basílica del Valle de los Caídos, els Reis presideixen la cerimònia “en sufragi de l’excel·lentíssim don Francisco Franco [...] i dels caiguts en la Creuada espanyola”.

El monarca acomiadava el dictador amb la cura pertinent de qui coneix la importància que tindrà la seva figura en els anys que vindran. Però Madrid no es va aturar per les campanes de morts: lluïa un ambient molt diferent al de la basílica, que El País qualificava de “fredor oficial”. Destacava la tensió d’un possible conflicte popular davant l’acte; per això, les immediacions de la Basílica es veien atapeïdes de forces de seguretat que vetllaven per evitar-lo, i de periodistes que esperaven per a cobrir-lo.

D’entre els informadors, ressaltaven els corresponsals. Concretament 421, segons Christopher Tulloch, professor de la UPF, facultat on el passat dimecres es presentava el llibre El desafiament català. L’obra, que és una creació conjunta de cinc professors -Jaume Guillamet, Ruth Rodríguez, Francesc Salgado, Marcel Mauri i el mateix Tulloch-, analitza quina va ser la visió de la premsa estrangera de la Transició.

Escena del funeral de Franco

La dada, que en principi podria semblar anecdòtica, mostra fins a quin punt el que estava passant prenia importància a ulls internacionals. Els autors del llibre focalitzen en corresponsals de quatre procedències diferents; els americans potser eren els que tenien una visió més extrema; “estaven convençuts que hi hauria un conflicte armat”, assegura Mauri. Tant, que molts van venir directament de Vietnam, previstos dels estris propis d’un corresponsal de guerra.

Per francesos i italians cada pas que donava –o no– el Govern era “una nova decepció que allunyava els espanyols de la democràcia”, opina Salgado. Itàlia va anunciar fins a 8 vegades el final de l’herència franquista, però no s’acabava de fer el pas. “Això evidencia la relació entre política i periodisme”, comenta el professor, que reitera la importància dels corresponsals, recordant que quan el Rei va fer declaracions negatives sobre Arias Navarro va ser per a Le Monde i no pas per cap capçalera espanyola. 

Per últim, els anglesos professaven el que Guillamet qualifica de "suport crític" a la Transició. Els britànics, que s'ho miraven amb molta més distància que les veïnes França o Itàlia, acostumaven a fer notar les errades d'estratègia del Govern. És per aquesta funció crítica -que els mitjans locals no podien exercir degut a la repressió- que els corresponsals restaren subjectes a estricta vigilància -especialment aquells que actuaven a Catalunya o Euskal Herria.

Partint del silenci que caracteritzava els nostres mitjans, la premsa de corresponsalia cobra una gran importància per saber com ens veien i com ens veiem i és que, com afirma el periodista Lluis Bassets, "només podem dir que vam assolir la llibertat quan el contingut de la premsa espanyola comença a coincidir amb l'estrangera".

522 anys després, Sefarad escolta

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

"Escolta Sefarad, els homes no poden ser si no són lliures". Aquest vers del poeta Salvador Espriu demostra dues coses. La primera és que, com va dir l'estudiós Agustí Pons, la qualitat d'un escriptor rau en que cadascú hi interpreti quelcom diferent; qualsevol 'home' s'hi podria sentir identificat.

La segona és la gran petjada que la càbala -tradició mística jueva- va deixar a la nostra cultura. Espriu es referia a Espanya com a Sefarad -a la manera hebrea- cada cop que considerava que afrontava un tema seriós. Això podria ser una llicència poètica o una mostra de la influència del poble jueu sobre la península, tot i haver-ne estat expulsat el 1492.

Els Reis Catòlics van decretar que els jueus havien d'abandonar el territori si no es convertien al cristianisme. Segons l'hispanista britànic John Lynch, entre 40.000 i 45.000 dels 80.000 dels que es trobaven llavors a Espanya van decidir marxar -la resta, va professar una conversió que va estar vigilada de prop per La Inquisició.

Avui, els sefardites -jueus vinguts de la Península- es troben, sobretot, a Israel, Magreb, Turquia o EUA i se'ls podria reconèixer fàcilment; no només mengen plats propis de la gastronomia espanyola, sinó que també parlen la jaquetia o ladí, una barreja d'hebreu i castellà perfecte del segle XV. Un petit oasi de l'Espanya medieval, alimentat pel record i la distància.

La relació entre aquestes dues cultures és innegable; com diu l'historiador Américo Castro, "Europa es pot entendre perfectament sense posar els jueus en primer pla. Espanya no". I és així que pren sentit l'avantprojecte de llei presentat pel Govern a principis de febrer, que ofereix la possibilitat als sefardites d'aconseguir la doble nacionalitat espanyola.

Dels 13,8 milions de jueus que viuen al món, 3,5 són sefardites -segons dades del diari israelià Yediot Ahronot- i podran aconseguir el passaport si demostren la seva descendència ibèrica -mitjançant l'arbre genealògic, el domini del ladí...Aquesta notícia ha impactat molt els jueus descendents d'hispans a Israel, però de maneres molt diverses.

Així ho feien notar dues capçaleres com La Vanguardia i El País, que dedicaven una plana de la secció de política d'aquest cap de setmana a tractar el tema des de dos punts de vista diferents. La primera donava veu a aquella fracció dels sefardites que emplenen les ambaixades per aconseguir la nacionalitat. Segons la portaveu de la Federació de Comunitats Jueves a Espanya, María Royo, "consideren que s'obre l'esperança de reparar una injustícia històrica".

Els sefardites són una comunitat molt dispersa dins una societat més dispersa encara, com són els jueus. Aquesta concepció fa que uns altres -mostrats a El País- no vulguin tornar a ser espanyols; es consideren "orgullosos de ser únicament israelians", opina Isaac Levy, doctor en història especialitzat en judaisme sefardita. I és que "sense el continu exili al que s'ha vist abocat el poble jueu, avui no existiria Israel".

Per tant, encara que no tots els sefardites ho vegin igual i, encara que hagi estat 522 anys tard, podem dir que Sefarad ha escoltat.

Silenciar la veu del periodisme

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

"A mesura que les guerres es fan llargues, els periodistes cauen menys simpàtics; es converteixen en algú molest". Així descriu Arturo Pérez Reverte a Territorio Comanche com es concep la feina dels qui es dediquen a transmetre informació, per incòmode que aquesta sigui. Però sortint de la ficció, a la realitat aquesta situació pot ser encara més cruenta.

Les dades publicades dijous passat per Reporters Sense Fronteres mostren fins a quin punt la veritat pot trobar traves dels òrgans institucionals. El que es coneix -i es reconeix com a dret constitucional- com a llibertat de premsa i informació a molts països és gairebé una utopia.

L'informe sobre la llibertat i la transparènciainformativa a 179 països mostra la precarietat d’algunes nacions com Iran, Eritrea o Corea del Nord, que apareixen pintades de negre. Color que mostra l’hermetisme a la que mitjans s’han d’enfrontar per accedir a certs tipus de dades, i que contrasta amb el groc de nacions com Finlàndia o Noruega, que ocupen les millors posicions de la classificació.

Hi ha certes característiques econòmiques que permeten endevinar el color que tindrà cada país, per això “sorprèn que la segona potència mundial sigui negra” reconeix Zigor Aldama, col·laborador d’El País a Shangai. I és que Xina, tot i que els seus líders parlin d’obertura, ocupa la posició 173. Inclús des de RSF se l’ha anomenat “la major presó de periodistes del món”, amb 30 informadors enrajolats –respecte els 200 empresonats a tot el món.

Mapa de la transparència informativa dels estats. Font: RSF

No és la manca de llibertat l’únic factor preocupant; la violència contra els periodistes va augmentar durant el 2013: 2000 informadors van ser agredits o amenaçats i, encara que els 75 assassinats que s’hi van registrar suposin una reducció, els segrestos han crescut en un 129%.

Quan es parla de periodistes retinguts, el nom que sona amb més força és Síria (posició 176 a la llista). Al país de Baixar al-Asad s’hi troben 49 dels 87 reporters segrestats durant el 2013. A més, s’hi van registrar 10 morts i 31 exilis, motiu pel qual s’ha decretat la zona com a la més perillosa per exercir el periodisme, “un terrible cementiri”, segons Malen Aznárez, presidenta de la secció espanyola de RSF.

Un dels motius d’aquesta inestabilitat al territori ve donada per l’absència de bàndols clars i, com a conseqüència, la inexistència de zones nítides de control. Això fa que, a diferència del que succeïa a les guerres occidentals tradicionals, cap espai no és fora de perill. “A més, una de les pràctiques més comunes és el terrorisme, i això pot enxampar-te a qualsevol lloc”, explica Mayte Carrasco, freelance especialitzada al Pròxim Orient.

Tot això crea una “apagada informativa”, tal com va considerar el fotoperiodista Gervasio Sánchez durant l’acte de recolzament als tres periodistes espanyols segrestats a Síria: Marc Marginedas, Ricard Garcia Vilanova i Javier Espinosa. Les condicions no són òptimes per a treballar-hi però, tot i el perill, els periodistes insisteixen als seus editors per anar a cobrir el conflicte i donar veu a la realitat siriana. 

Res no és blanc ni negre

"Aquest no és un llibre sobre Àfrica, sinó sobre algunes persones d'allà. És un continent massa gran per descriure'l. Només per comoditat diem Àfrica. En realitat, llevat del nom geogràfic, Àfrica no existeix". Aquesta magistral descripció del continent negre que obre el llibre Ébano, mostra des de la primera línia el caràcter que marcarà les 340 pàgines que conformen l'obra. Amb un estil simple, profund i tremendament humà, Kapuscinski mostra la veritat africana, fugint dels tòpics i convencionalismes.

Sovint es diu que Kapuscinski va ser un dels millors reporters del segle XX i aquest llibre no fa més que confirmar-ho. És l'exemple perfecte de com barrejar informació, filosofia i història en una espècie de diari personal que narra la seva experiència arreu del continent. Un total de 29 cròniques ens passegen per una Àfrica que viu els anys de descolonització amb optimisme però que acaba sumida en genocidis i guerres civils.  

Però l'ànima del llibre la trobem en el fet que els textos del polonès no són el resultat de visites oficials a consolats, entrevistes amb polítics o rodes de premsa. El periodista es va deixar contagiar per la calor, el calmat ritme de vida i va deixar que l'esperit d'Àfrica corregués per les seves venes. Va anar més enllà. Va aconseguir superar l'eurocentrisme que ens domina i fer el que tot reporter hauria de fer: viure.

En aquest llibre, Kapuscinski demostra que per tractar els conflictes polítics s'ha de fugir dels parlaments i acostar-se al poble. Recupera l'esperit intrèpid del reporter que la comoditat dels comunicats oficials ens ha pres, i ens recorda l'essència del bon periodisme. És per això que pot parlar de l'Àfrica pura, abandonant els estereotips racials i convertint-se un igual; tot superant les diferències entre blancs i negres.

I és que el polonès va viure la vida africana; va patir els efectes de la calor, va travessar deserts per anar a la recerca d'aigua, va presenciar els canvis polítics com un ciutadà més i, inclús, va arribar a sofrir de malària. És aquest desig de viure el continent el que el va portar a entendre que les diferències racials no són naturals, sinó que són fruit de la falta de curiositat de l'europeu, tancat a noves cultures. "El blanc no veu més que la superfície d'Àfrica, com si no cregués que darrera cada cosa es pot amagar un misteri".

I és precisament això el que, com a periodistes, ens ensenya el llibre; Kapuscinski va preguntar per tot, es va interessar per cada detall i va ser aquesta actitud la que el va portar a entendre que Àfrica en sí mateixa és una paradoxa. Un indret paupèrrim, on la fam i la misèria estan a l'ordre del dia és, a la vegada, dels territoris més rics en colors, història i convivència. En altres paraules, la seva tasca periodística l'ha fet arribar entendre que no són tantes les coses que ens diferencien, que res no és blanc ni negre.

Pilar Rahola: “quan no quedi cap altre causa, encara quedarà la causa de la dona”

La periodista catalana Pilar Rahola va rebre ahir el Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per un periodisme atrevit i compromès, atorgat per la Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC). Rahola va afirmar al seu discurs d’agraïment que encara s’ha de “lluitar molt” per tal que les dones aconsegueixin “el mateix nivell que els homes i puguem dir la nostra”.

L’ADPC compta amb 19 anys d’història i va triar la Facultat de Comunicació Blanquerna (Barcelona) per celebrar l’entrega de premis anuals per una Comunicació no Sexista. Juntament amb Pilar Rahola, nou guardonats més, com el diari Expansión, l’Ajuntament de Sant Boi o el programa Polònia, van rebre com a premi un retrat de la fotògrafa barcelonina Colita.

L’Associació de Dones Periodistes de Catalunya lluita contra “la intoxicació informativa” per tal de reflectir millor la realitat, tal i com va afirmar la seva vicepresidenta, Lina Barber. Durant l’acte va afegir que el periodisme esta vivint “una revolució sense precedents” i que, per tant, ha de ser “més exigent” i “mimar” les paraules i el llenguatge per poder “canviar els valors” establerts.

.

Sandra Vicente Barreira

-----------------------------------------------------------------------------

Tot i que no era necessari, hem trobat oportú fer una aclariment sobre aquesta notícia.

Quan vam mirar la llista d’Europa Press, vam veure que l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya celebrava un acte per“La Comunicació no Sexista”. Com que ens pensàvem que seria una xerrada, vam decidir assistir-hi.

Quan vam a la Facultat de Comunicació Blanquerna, vam veure que en realitat es tractava d’una entrega de premis però, ja que Pilar Rahola era una de les guardonades, vam pensar que seria profitós entrar-hi.

Així doncs, encara que no es tracta d’una roda de premsa, era un acte tancat i, com que n’hem pogut extreure una notícia i declaracions de persones conegudes, hem decidit publicar-la igualment al bloc.

Per últim, ens agradaria destacar un fet que ens va sobtar una mica. En sortir de l’acte, s’entregava una bossa a totes les assistents. A l’interior, hi havia productes de bellesa femenins. Des del nostre punt de vista, aquest regal té un punt de contradicció amb l’objectiu de l’entrega de premis: guardonar la comunicació no sexista. Si s’han de desmuntar tòpics sobre el món de la dona, aquest és un bon començament?

.

Meritxell Vilamala i Sandra Vicente

Per què periodisme?

Si sóc sincera, no sempre he tingut tan clar com ara que em volia dedicar al periodisme. Però, poc a poc, la idea de narrar una realitat que no sempre es presta a ser explicada, d’imposar-me a aquells que volen amagar fets per un interès propi, va fer que m’interessés per aquesta professió.

M’agrada conèixer allò que passa al meu voltant, per què succeeixen les coses i quines conseqüències tenen i, per això, també ho vull explicar a les persones que tenen la mateixa curiositat que jo. Trobo que és bonic saber que, dia rere dia, has aconseguit captar l’atenció d’algú, que li has explicat quelcom que no sabia o que, simplement, ha estat gaudint uns minuts d’allò que tu has escrit. Només per això, ja valen la pena les hores de treball.

No vull ser una “heroïna del periodisme” com deia David Randall, no em veig com una reportera intrèpida esquivant els trets de la guerra d’un país llunyà ni res semblant. Sí que és cert que si trobo alguna fet interessant, estiraré del fil fins on em porti, però em crida més l’atenció la realitat quotidiana, aquella de la que estem envoltats i ni ens n’adonem. Vull agafar aquestes veritats i analitzar-les, aprofundir-hi i no deixar-me res sense dir. Per aquest motiu, trobo que un gènere com la crònica seria interessant de desenvolupar. M’agradaria que el meu futur professional tingués a veure amb aquesta vessant del periodisme però, qui sap on serem d’aquí 10 anys?

.

Sandra Vicente Barreira

Què ens espera?

Què ens espera d’aquí quatre anys? Aquesta va ser la pregunta que teníem en ment els 24 joves potencialment periodistes que ens vam trobar dimecres passat a parlar sobre el futur de la professió. Contextualitzat per les dures descripcions de l’actualitat periodística de Ramonet al seu llibre La explosión del periodismo, vam encetar un debat per parlar sobre la nostra visió del tema.

Personalment no crec que el periodisme sigui una professió que tingui una cadira a una redacció per a tots els llicenciats. I tampoc ho creia així abans de llegir el llibre. Sé que està passant per moments difícils; la societat i el món està canviant i, amb ella, les necessitats informatives de la població. A més, la gran revolució que ha suposat Internet complica les coses. La Xarxa proporciona dades per a tothom de manera indiscriminada i això, que d’entrada sembla una cosa bona, és una arma de doble fil per al periodisme.

El periodista ha de saber com continuar conquistant el lector i, en aquest sentit, té el vent de cara. El poble continua sent una comunitat amb ganes d’informació de qualitat i, si mirem enrere, el món ha patit canvis socials més grans que el que ha suposat la Xarxa. El bon periodisme, el que sobreviurà a la crisi econòmica i a la informació gratuïta, està format per professionals caracteritzats per saber adaptar-se a la realitat i explicar-la de manera fidedigna. I personalment crec que els joves hi tenim un lloc en aquest futur, no només perquè dominem les noves tecnologies que determinaran la difusió de la informació, sinó perquè representem una porció de la societat amb criteri i que té ganes d’estar informada per professionals.

.

Sandra Vicente Barreira

Primeres passes i primeres caigudes

Fa uns quants dies se’m va encarregar, juntament amb alguns companys de facultat, que dissenyés la portada d’un diari. Aquesta va ser una pràctica que, com gairebé totes les que he fet en el transcurs d’aquest mes i mig que porto a la universitat, m’ha fet sentir com si de debò fos a una redacció. Sé que acabo de començar el camí per convertir-me en periodista, que em queden moltes coses per aprendre i que, si ho aconsegueixo, la realitat serà més dura que les pràctiques universitàries, però tot i així, cada cop que inicio una experiència d’aquest tipus, em reafirmo en la decisió que he pres.

Ens vam trobar davant de més de 20 notícies diferents que aspiraven a ser portada del nostre diari fictici. Crec que, fins aquell dia, no vaig ser conscient de la quantitat de treball que es descarta diàriament a l’hora de publicar un diari. Hi ha moltíssimes peces que no tenen cabuda en la premsa, però aquesta mateixa decisió també és una feina dura. Ho vam debatre en equip i, seguint els criteris de selecció, vam dissenyar una portada que després de tot, no va resultar tant satisfactòria com crèiem. Va ser una experiència nova, acostumada al treball individual, la feina en equip va ser una demostració diferent de la complexitat que ens espera quan sortim de la facultat.

.

Sandra Vicente Barreira

Què és el periodisme i quines són les seves funcions

El periodisme és aquella professió que alguns anomenarien “art” que té com a objectiu mantenir la població informada de tots aquells fets que tenen una rellevància significativa. Però el periodisme no es dedica només a nomenar fets de manera objectiva, sinó que, des del coneixement, analitza els esdeveniments i ajuda al lector a formar-se una opinió determinada sobre l’actualitat. Aquesta feina és elaborada pel periodista, però aquesta figura no és només responsable d’elaborar un escrit entenedor i clar, a més té una responsabilitat que dóna com a resultat la publicació final. El periodista és un professional independent que ha d’actuar amb criteri per poder ajudar a la societat a complir el seu dret d’estar informada. D’aquesta manera, ha de decidir quins són els fets més rellevants que s’han d’explicar, atorgant-los una importància determinada. Ha d’actuar com els ulls i les orelles del públic i ha de guiar-los de manera que puguin obtenir una informació fiable. A més, en la mesura del possible, ha de procurar que els seus escrits siguin atractius, però sense caure en el sensacionalisme ni deixar-se influir per aquells que tenen el poder, ja sigui polític o econòmic. En definitiva, el periodisme és un servei a la societat.

.

Sandra Vicente Barreira