Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crisi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crisi. Mostrar tots els missatges

dilluns, 24 de febrer del 2014

5 opciones para la UE

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

"Con el tiempo se darán cuenta de que hemos salvado economías y países. Han ocurrido milagros y un día los veremos". De esta manera se refiere la vicepresidenta de la Comisión Europea, Viviane Reding, a los euroescépticos que van creciendo en número en diversas naciones de la Unión. Con motivo de la 45ª edición de los diálogos ciudadanos, celebrados este domingo, la luxemburguesa reiteraba la "necesidad de mantenernos juntos" para superar el marco actual.

En este marco se encuadran diversos factores que han hecho que los objetivos de la Unión Europea se tambaleen sobre una base que muchos dudan que siga vigente. El nacimiento incesante de partidos euroescépticos, la venta de ciudadanía en naciones como Malta, las convulsiones en Ucrania o la anexión de unas hipotéticas Catalunya y Escocia independientes han propiciado a que se puedan haber visto "sesgados los principios de la UE", según apunta Reding.

En vista de esta situación, el estudio internacional Nuevo Pacto para Europa -formado por expertos en distintos ámbitos, designados por los estados miembro- ha establecido cinco posibles opciones para el futuro de la Unión Europea. Con el objetivo de intentar evitar el desequilibrio que vino con la crisis económica del 2008, se han propuesto cambios en la hoja de ruta de la UE.

Viviane Reding
Los más drásticos serían los que proponen eliminar el euro o redibujar completamente la función y esencia de la Unión; por otro lado, las opciones más laxas serían o bien consolidar lo que se ha logrado hasta ahora, o intentar ir un poco más allá; por último, también se propone la creación de los Estados Unidos de Europa -que, según la misma Reding, han asentado su base, sin quererlo, "durante los dos últimos años de crisis".

Referente al futuro del euro, se sostiene que su implantación pudo haber sido un error, en tanto que no se ha conseguido la integración y cooperación necesaria entre estados para su correcto uso. Muchos son los que coinciden en que "el mercado interior europeo sigue funcionando, pero ha perdido la magia", como afirma Ana Palacio, exministra de Asuntos Exteriores del PP y miembro del Comité asesor del Plan.

Y es que, según el Eurostat, la aceptación popular del euro se balancea entre el 63% registrado en Rusia y el 41% en el Reino Unido. Aún así, retirar la moneda única sería muy arriesgado ya que, como Palacio reitera, "es un pilar fundamental de la Unión". Así pues, una de las opciones más aceptadas de las propuestas por el Plan, sería la de replantearse exactamente qué es lo que busca la UE.


Así lo subraya el expresidente del Parlamento Europeo, Enrique Barón, que plantea una reforma presidencial para que el cargo que él mismo ocupó "pueda ser elegido de manera directa". Para evitar lo que compara con la URSS, "dónde todos vigilaban pero nadie tomaba decisiones", es necesario aumentar el grado de consulta a los parlamentos nacionales en asuntos como los rescates económicos, que se realizan con dinero público pero sin el consentimiento del pueblo.

dilluns, 3 de febrer del 2014

Com convertir-se en europeu

Sandra Vicente
Barcelona


Pagant Sant Pere canta. Però en aquest cas no es tracta d'obrir les portes del cel, sinó les de la Unió Europea a cop de talonari. O el que es coneix com a "programes de residència per inversió", segons els que per més o menys un milió d'euros es pot comprar la nacionalitat i la residència europea en diversos països de la Unió.

Aquesta mercantilització dels passaports es contextualitza en una crisi de la que alguns socis de la UE han sabut aprofitar-se; certs inversors han resultat ser una bona font econòmica, en tant que han vist facilitades les seves transaccions si les fan en qualitat de residents.

Tot plegat està derivant en una carrera entre certs membres, que competeixen per oferir les millors condicions d'entrada a les grans fortunes, mentre que des de Brussel·les creuen que això podria "esbiaixar els projectes de la Unió", com opina la comissaria luxemburguesa Viviane Reding.

Podem distingir dos tipus de models: per una banda al grup representat per Malta o Xipre, la nacionalitat s'aconsegueix mitjançant inversions en accions o en metàl·lic. Per altra banda, nacions com Portugal, Espanya, Letònia, Àustria o el Regne Unit ofereixen un procés més lent: a través de la compra d'una vivenda o de deute públic s'accedeix a la residència que, amb el temps, dóna pas a la nacionalitat.

Inversions necessàries per obtenir la nacionalitat segons l'estat. FONT: El País
El Visat d'Or, tal com es coneix aquest tipus de tràmit -i al que tenen un accés, més ràpid i menys compromès, desenes d'esportistes com Diego Costa, brasiler nacionalitzat espanyol- és una pràctica cada cop més comuna. Segons Christian H. Kälin, gerent de Henley & Partners, empresa referència en aquest tipus de tràmits, això es deu a la gran competència entre països, que facilita el procés.

Tant és així que, segons dades del Ministeri d'Interior Portuguès, 470 persones s'hi van nacionalitzar al 2013 invertint, ja d'entrada, entre 10.000 i 15.000 euros en advocats per aconseguir el passaport. Tot plegat preocupa, per una banda degut a la lliure circulació a la que tenen dret els nous residents i, per altra, perquè això pot "devaluar el concepte de ciutadà europeu", segons Jelena Dzankic, de l'Institut Universitari Europeu de Florència.

Aquesta situació va dur el Parlament Europeu a aprovar, a mitjans del mes de gener, una resolució no vinculant segons la que "s'espera que tots els Estats membres actuïn de manera responsable per preservar els valors de la Unió, [...] que no poden dur enganxada una etiqueta amb el preu".

I és precisament aquesta discriminació econòmica la que està aixecant més polèmica, sobretot perquè "atempta contra els valors europeus que estableixen la no discriminació", com recorda Kinga Göncz, europarlamentària hongaresa.


Però totes aquestes afirmacions contrasten amb una realitat en la que conviuen el Visat d'Or i les polítiques de restricció d'immigrants a estats com l'alemany. Es dóna una competència entre nacions per obrir les portes a les grans fortunes, mentre que als col·lectius com el romanès o el búlgar se'ls posen tot tipus de dificultats per part de les forces de la dreta europea.

dilluns, 27 de gener del 2014

L'Argentina fa tambalejar el Brasil

Sandra Vicente Barreira
Barcelona


L'economia és una ciència inexacta, volàtil i imprevisible, però tot i això, una ciència. Com deia el físic James Prescot Jule, "l'energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma". Doncs el mateix principi es pot aplicar als fluxos financers: mentre els anomenats països desenvolupats s'enfonsaven en la pitjor crisi des del 1929, les economies emergents despuntaven a un molt bon ritme. Però l'enorme interès cap els BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-Àfrica) s'està deslluint poc a poc.

L'inici d'una teòrica recuperació -que encara ha de veure's reflectida al terreny pràctic- fa que s'hagi tornat a girar el focus cap a casa i els emergents hagin perdut força simbòlica com a esperança de bonança en un panorama en recessió. Com que l'economia és una xarxa en la que tot lliga amb tot, aquest canvi de prioritats és causa i, alhora conseqüència, d'una desacceleració del creixement dels BRICS, que avui volta el 5%, lluny dels nivells previs a la crisi.

La minva de la confiança respecte els emergents es tradueix en la voluntat d'alguns països de desentendre's dels estímuls exteriors, però allò que creix ràpid tendeix a ser inestable. Així que aquest moviment ha suposat una fallida econòmica, com la que s'ha viscut a Argentina aquests dies. El pes s'ha devaluat respecte el dòlar gairebé en un 30%, dada que demostra que encara és d'hora per deixar-se'n anar de la mà.

La presidenta del Brasil, Dilma Rousseuff, a Davos. Reuters

Tot plegat funciona com un dòmino; per posar un exemple, la crisi cambiària argentina afecta directament el Brasil. del qual és la tercera importadora -únicament superada pels EUA i la Xina-, suposant un mercat de 242.000 milions de dòlars per al país de Dilma Rousseff.

Qualsevol convulsió a l'Argentina preocupa els brasilers, i és que segons el director de Relacions Internacionals de la Federació d'Indústries de l'Estat de Sâo Paulo, Gianetti da Fonesca, els pot afectar directament de dues maneres. La primera es dóna a prop de casa, des del moment en que la devaluació del pes encareix tots els productes de l'Argentina, inclosos els importats.

La segona es veu des de fora, en tant que els inversors globals són molt més "cautelosos" en zones d'inestabilitat com la que és avui l'Argentina. Per això, da Fonesca opina que és el moment de buscar "mercats alternatius per al Brasil". Mercats que porten el nom d'Àsia i Mèxic, per exemple, i s'allunyen de la dependència als EUA i d'una Xina que tampoc passa pel seu moment més estable.

Tot aquest context ha dificultat la que ha estat la primera aparició de Dilma Rousseff a la conferència de Davos on, lluny de poder vendre l'assoliment de la 'nova classe mitjana' -les manifestacions de la qual, segons Rousseff, són símbol del progrés social-, va haver d'adoptar un discurs que la diferenciés de la realitat argentina. Va voler conservar la confiança dels inversors, tot recordant els 376.000 milions de dòlars en reserva, quantitat que assegura l'estabilitat del país i que demostra que no té voluntat del suport que suposen els EUA.

dilluns, 20 de gener del 2014

El sistema legal, a judici

Sandra Vicente
Barcelona

Durant els últims anys, les ciutats han vist florir d'entre el paviment el descontent dels ciutadans i la seva materialització en manifestacions, assemblees... a mesura que la crisi anava creixent, la política ha començat a trobar altres escenaris per a desenvolupar-se, més enllà dels parlaments.

Normalment, a les marxes es poden veure cartells i pancartes que fan ús del plural. I és que a les concentracions no s'hi poden veure només aquells als que la situació sociopolítica afecta especialment; també hi trobem un gran gruix de persones que s'hi solidaritzen.

Si recordem, ens assaltaran les accions de la PAH que eviten el desnonament d'un veí, o milers d'homes que es manifesten en contra d'una llei de l'avortament que afecta directament les dones. Així doncs, no és estrany trobar l'empatia en aquests moviments, però hi ha certs col·lectius que no ens hi tenen acostumats.

Precisament per això, la vaga d'advocats britànics ha sobtat molts mitjans. Dediquen força espai a cobrir la protesta, deguda a la retallada del 30% al pressupost d'ajuda legal per a les persones sense recursos, proposada recentment pel ministre de justícia, Chris Grayling.

Advocats anglesos protesten al Southwark Crown Court a Londres. Fotografia AP
L'atenció predominant dels mitjans a aquesta protesta d'un país allunyat -quan a Espanya se'n veuen diàriament- no és un caprici. Per una banda, de cara a l'opinió pública és noticiable que la que és la tercera professió pitjor considerada segons el CIS -només superada per periodistes i jutges- surti a manifestar-se al carrer.

Per altra banda, també s'ha de tenir en compte que Anglaterra no havia vist mai en la seva història una protesta formada per professionals vestits amb toga i perruca. Això s'entén perquè l'anglès és el sistema legal que més despeses tenia, amb uns 2.200 milions d'euros anuals. Però, si s'aplica la retallada, es podrien veure reduïts en 264 milions.

La legalitat anglesa ha fugit de les connotacions negatives que es relacionen a països com Espanya al terme 'advocat d'ofici'. L'accessibilitat dels criminalistes propicia un sistema legal més igualitari que garanteix una bona cobertura independentment de la renda econòmica.

Aquesta metodologia, de la que el Col·legi d'Advocats anglès esta "molt orgullós", podria esbiaixar-se en cas d'aplicar-se la mesura, ja que els millors advocats passarien a altres categories on es moguin més diners. De ser així, el dret criminalístic veuria delmat la seva qualitat i, com a conseqüència, es donarien dos categories de justícia.

La base de les protestes es dóna per la contradicció d'un discurs governamental que esgrimeix estar sortint de la crisi, però alhora creu necessari retallar el sou dels advocats criminalistes ja que "poden viure amb menys". Tot i ser cert que n'hi ha que cobren 120.000 euros bruts anuals, també els hi ha que estan per sota del salari mínim, segons el Col·legi.


Sigui com sigui, amb els 2.000 euros que costa un judici i, havent uns 1.000, la vaga convocada ja ha costat a Anglaterra més d'un milió... una dada a tenir en compte quan és un intent d'estalvi per part del Govern el que ha iniciat la mobilització.  

diumenge, 12 de gener del 2014

Fractures internes entre els populars

Sandra Vicente
Barcelona

El discurs polític és com un laberint; no es pot simplement escoltar, com no es pot caminar pretenent trobar la sortida sense cert esforç. Normalment cal llegir entre línies perquè dirigir-se a l’electorat és complex. Normalment. Per exemple, quan l'orador es dirigeix al públic a través d'una pantalla de plasma, sobren les paraules; l'embolcall s'imposa al discurs.

Passa igual amb certes declaracions, com la de la secretaria general del PP. Cospedal va afirmar dissabte que el partit "està francament bé tal i com està, com demostra el suport a les polítiques i mesures del Govern". Una convicció amb pretensions tranquil·litzadores, però que esdevé una paradoxa en sí mateixa.

Noms polèmics com Wert o Gallardon dibuixen la realitat legislativa però no troben recolzament ni escut en els seus companys de llista davant la convulsió social que, era d'esperar, han causat. El partit, doncs, no està unit. Per tant, no "està bé", i és la manca de suport la que ho demostra. 

El President del Govern, Mariano Rajoy, amb la secretària general, María Dolores de Cospedal, a l'arribada a la reunió dels membres del Comité de Direcció del PP que es va celebrar diumenge a Toledo// EFE
La intervenció de Cospedal juga a l'ambigüitat de no deixar clar si parla de suport social o institucional, però a hores d'ara, tant la ciutadania com els mateixos barons han deixat clar que no s'entenen amb alguns viratges del partit.

Enmig d’això està la veu conciliadora de Rajoy que recolza gairebé incondicionalment els seus homes. El problema ve quan aquest suport toca a tots per igual; quina credibilitat dóna un president que accepta públicament la -que ja sabia que seria- polèmica llei de l'avortament, però posteriorment admet que necessita modificacions quan els de casa no ho veuen tan clar?

Un líder no guia de manera estable quan deixa de ser conseqüent amb les seves afirmacions i demana "a tots que no es parli de l'assumpte de l'avortament en públic".  A aquestes alçades del partit, Rajoy sap que per guanyar -o si més no, mantenir- vots per a les properes eleccions ha de deixar de banda la situació social i centrar-se en l'econòmica.

És una estratègia que parla per sí sola quan, encara que la prima de risc baixi i millorin les dades d'ocupació -gràcies als contractes temporals, no ho oblidéssim-, continuem en crisi. Aquell que es troba amb dificultats a l'hora d'afrontar pagaments com l'electricitat -un altre tema candent- no veu millora en missatges autoconvincents que asseguren l'inici d'una remuntada i recorden a la retòrica del "España va bien".

Tot i aquest coneixement dels propis punts febles, el partit no aconsegueix que la tímida recuperació passi per davant de les decisions socials que tan molesten el poble i que els fan perdre vots de manera inexorable. De fet, així ho mostren les últimes dades de predicció de vot publicades diumenge, que situen un desestructurat PSOE 1,5 punts per davant del PP segons el sondeig de Metroscopia per a El País.

Les decisions dels de Rajoy actuen com una campanya indirecta pels socialistes que veuen que el Govern cau pel seu propi pes davant la manca de suport popular -entès en ambdós sentits del terme- que aixequen a cops de reforma.

divendres, 25 d’octubre del 2013

El fum de la discòrdia


Les cigarretes electròniques, la nova moda. Es poden fumar a on no es pot fumar el tabac normal i semblen ser menys nocives...semblen. La seva expansió es contraposa a l'aparició de les primeres crítiques dels experts i usuaris desencantats que n'opinen i reflexionen al respecte.

Podeu llegir més sobre el tema clicant aquí, anant al reportatge sencer, publicat al mitjà digital VilaWeb i escrit per una servidora i la meva companya de facultat, Aïda Sanchez. 


dissabte, 21 de juliol del 2012

Per la boca mor el rei


Fotografia de la roda de premsa en que el
monarca va demanar disculpes per la seva
actuació a Botswana.
Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra; i és que d'ensopegades -físiques i verbals- va la cosa. Quan ja casi havíem oblidat el "no tornarà a passar" entonat pel nostre estimat monarca fa tot just 3 mesos, una ocurrència seva torna a omplir planes. Tots sabem que un trencament de maluc és una lesió molt complicada a certes edats, però Joan Carles no ha de patir per aquestes qüestions, i és que els calers que abnegadament proporcionem a la Casa Reial han permès que gaudim del més proper a un "Rei biònic".

Potser ha estat el maluc de titani o les crosses amb amortidors i llums reflectants les que el fan sentir-se amb força per afirmar -en una reunió informal amb periodistes a un avió privat- que "qualsevol altre encara estaria de baixa, però jo ja estic aquí, pencant". Algú li hauria de dir al nostre rei que encara que es tracti d'una reunió informal, els periodistes sempre estem amb la gravadora encesa, perquè ahir al matí es va poder trobar la seva ensopegada a gran part dels diaris nacionals.
Si és que tenim un senyor rei dels que ja no queden! Mentre els seus súbdits ens quedem aquí intentant aixecar el país, ell cuida les relacions internacionals -com qui no vol la cosa- amb la princesa Wittgenstein a Botswana. I és que no hi ha res que uneixi més -políticament parlant- que un safari al més pur estil La reina d'Àfrica. I ara que ja està recuperat i torna a "pencar", qualsevol dia el tornarem a veure caçant elefants al crit de: Per la pàtria! Això sí, el pròxim cop ha promès que ens avisarà per tal que sapiguem on van a parar els nostres impostos...què considerat! Quina sort tenim!

A més, el nostre rei és un orador nat, i si alguna cosa li hem de reconèixer és que té dots de còmic: tal i com estem últimament, amb l'IVA pels núvols, el rescat a la banca espanyola... el nostre estimat monarca encara vetlla per fer-nos riure -per no plorar-. I continuant amb les referències cinematogràfiques, diré que tot just ahir vaig veure la pel·lícula d'El discurs del Rei i no puc evitar veure certs paral·lelismes. Tot i que en el nostre cas, en lloc de contractar un logopeda, hauríem de fer que els nostres polítics amortitzessin els diners que cobren  i ensenyessin el monarca una mica de l'art de la correcció política i l'eufemisme que tant dominen.

 Crec que no és demanar tant al nostre "primer funcionari" -tal i com l'anomenen des del PP- que si més no, tingui un discurs digne d'un adult amb un càrrec representatiu. Durant els últims dies havia aconseguit que no hi paréssim massa atenció -cosa que no és cap mèrit, simplement és el que li pertoca-, però havia d'obrir la boca...

Però no crec que això el preocupi massa:  el balanceig de les onades al seu iot a Palma de Mallorca li farà oblidar la seva atapeïda agenda, tot i que no crec que es pugui relaxar gaire; i és que no crec anar massa errada quan dic que per la boca morirà el rei.

dimarts, 5 de juny del 2012

Ole, ole y ole


Un torero salta al ruedo, bien ataviado con el traje de luces y la montera, elegante y valiente, amparado por los bravos de la gradería. Aferra la espada con puño decidido, sabiendo que se enfrentará a unos salvajes toros de la raza Crisiseconómica. No puede vacilar, otros han caído antes...                                                 

La gente se pone en pié para recibir al primero de ellos; se trata de un feroz Miura llamado Sanidad. Después de recortarle un par de veces, sin dificultad, tumbó a la bestia con una buena estocada y, mirándole a los ojos, remató la faena con una puntilla precisa y letal. El segundo, apodado Educación, fue más difícil de recortar; una cornada rozó el brazo del torero, pero a pesar de ello, se mantuvo firme. Hicieron falta un par de verónicas hasta que hubo mareado al toro, para asestarle la estocada final. Fue una corrida complicada pero el matador consiguió salir del ruedo con las dos orejas de Sanidad y el rabo de Educación.
Y es que, si hay algo que caracteriza a este país, es que se tienen las prioridades muy claras; si podemos hundir bien la espada en la Sanidad y asestar las banderillas en la Educación, para qué necesitamos más orejas? Hagamos un par de verónicas y perdonemos la vida a otras bestias como la Iglesia o el Fútbol.
Como dirían los Ketama, "no estamos locos, sabemos lo que queremos"...¡Y tanto! Que se lo digan a los cacereños de Guijo de Galisteo que, si les dan a escoger entre destinar 15.000 euros en corridas o en creación de empleo, la duda les ofende...¿Qué pregunta es esa? Donde esté un buen Miura, ¡que se quite un sueldo!
Porque, si creían que la situación ya era demasiado acusada como para decir, "tranquilos, España va bien", se equivocan. Dos de los tres pueblos que han participado en el referéndum consideran que la situación no está tan mal, que un toro le quita las penas a cualquiera. Sólo 181 sufridores de los 423 que han participado en las votaciones prefieren destinar el dinero a crear puestos de trabajo. Se ve que un 25% de desempleo entre los vecinos no es tan preocupante...
Ya decía el Ayuntamiento que podía pasar cualquier cosa, porque en el pueblo había una gran tradición torera, pero me da a mí que los parados de Guijo de Galisteo esperaban un poquitín más de comprensión de sus queridos vecinos. Pero, oigan, ¡pelillos a la mar! Así por lo menos tendremos alguna manera de entretenernos en la cola del INEM...
Esto demuestra que todo es posible, aún hoy, en pleno 2012 todavía queda quién cree que los toros no sufren, que sólo existen para ser toreados; qué gran verdad dijo Vargas Llosa el pasado lunes en TVE cuando afirmó que si "a un toro le preguntamos si prefiere morir en el ruedo o dejar de existir, querría vivir para acabar muriendo en una corrida". Todo esto supone una gran revelación, quién sabe si mañana en Catalunya abrimos los ojos y volvemos a aceptar la tauromaquia en la Monumental...Si es que...¡tres Olés por las mentes pensantes de este país!

La táctica avestruz


Nuestro querido ministro de Educación, Cultura y Deporte es igualito a un avestruz. Y no me refiero sólo a que el señor Wert parezca una ave desplumada y con cara de loco -que también- sino a que ambas bestias comparten la cobardía. Así como unos, en ver que se acerca un león, esconden la cabeza debajo de la tierra; otros sepultan los problemas bajo una gruesa capa de excusas y patéticos eufemismos políticos y...voilà!  Problema resuelto.

Cerremos los ojos, dejemos que Wert agite su varita y diga las palabras mágicas "adoctrinamiento ideológico" y, de golpe, los gays han desaparecido del panorama educativo. Pero, amigo mío, le confesaré algo...cuando saque la cabeza del agujero que ha cavado en la tierra, los homosexuales seguirán ahí. Pero qué podemos esperar de un amante de la censura que dijo que "la Comunidad educativa no puede ser democrática"...¿Democracia? Menuda chorrada!

Aprovechemos que los niños son pequeñas esponjas y recreemos el experimento de La Ola...eliminemos la tolerancia, las referencias a las desigualdades sociales y plantemos la semilla de temas como el terrorismo o los nacionalismos excluyentes. Años después veremos cómo germina en ellos un odio irracional propio de la derecha de este país. ¡Qué sabio es usted al enseñar iniciativa en la economía privada! Mañana en los parvulitos se dejará de jugar al escondite para empezar a jugar en bolsa.

Y aún queda lo mejor de todo:  si alguien pregunta, diremos que esto es culpa de los padres y de la crisis económica. Pero todos recordamos que la película acaba con una absoluta pérdida de control...Así que, señor Wert, ya se puede esmerar en desempeñar un buen papel con los Deportes, porque a lo que a Cultura y Educación se refiere, ya no hay nada que hacer.

dimarts, 22 de maig del 2012

No nos moverán de las aulas

Hola! En este caso, volveré a colgar la edición bilingüe, espero que disfrutéis leyendo y, compartáis o no mi propuesta....SOS EDU!


Durante los últimos meses, los estudiantes hemos salido a la calle a reivindicarnos, hacernos oír para decir que la educación es un derecho que actualmente ya no es accesible a todos. Pero tenemos un problema, y es que los políticos parecen tener una extraña capacidad para obviarnos y tergiversar la realidad. Por eso, con las 4 huelgas que hemos hecho en los 8 meses que llevamos de curso, les estamos poniendo en bandeja que nos llamen "vagos".
Así pues, aunque todo esto no sea cierto -el trabajo de las asambleas y el movimiento estudiantil lo demuestra-, creo que lo tendríamos que enfocar de una manera distinta. Si nos quejamos que nos recortan en educación, prohibir la entrada a clase con piquetes y huelgas indefinidas sólo sirve para tirarnos piedras sobre el tejado. Un país se levanta con cultura, con un pueblo educado y eso en la pública lo sabemos hacer muy bien; reivindiquémoslo. Demostrando que nos implicamos, que somos suficientemente inteligentes como para reducir la tasa de suspensos haremos ver que funcionamos, que recortarnos es un error.
Por eso, ayer en una un debate en una clase de la Pompeu Fabra, se propuso una idea que algunos hacía ya tiempo que pensábamos: 24 horas de clase. Esta resistencia pacífica evidenciará lo que realmente queremos y que estamos comprometidos a conseguirlo. Demostraremos nuestro interés en continuar estudiando, evitaremos los conflictos violentos y que se añada gente que sólo busca follón. Una protesta de y para estudiantes para conseguir que no nos recorten y dejar claro que no nos moverán de las aulas.
-----------------------------------------------
No ens mouran de les aules
Durant els últims mesos, els estudiants hem sortit al carrer a reivindicar-nos, fer-nos sentir per dir que l'educació és un dret que actualment ja no és accessible a tots. Però tenim un problema, i és que els polítics semblen gaudir d'una estranya capacitat per obviar-nos i tergiversar la realitat. Per tant, amb les 4 vagues que hem fet en els 8 mesos que portem de curs, els estem posant en safata que ens anomenin "ganduls".
Així doncs, encara que tot això no sigui cert -la tasca de les assemblees i el moviment estudiantil ho demostra-, crec que ho hauríem d'enfocar de manera diferent. Si ens queixem que ens retallen en educació, prohibir l'entrada a classe amb piquets i vagues indefinides només serveix per tirar-nos pedres sobre la teulada. Un país s'aixeca amb cultura, amb un poble educat i això a la pública ho sabem fer molt bé; reivindiquem-ho. Demostrant que ens impliquem, que som prou intel·ligents com per reduir la taxa de suspensos farem veure que funcionem, que retallar-nos és un error.
Per això, ahir a un debat a una classe de la Pompeu Fabra, es va proposar una idea que alguns feia temps que pensàvem: 24 hores de classe. Aquesta resistència pacífica evidenciarà el que realment volem i que estem compromesos a aconseguir-ho. Demostrarem el nostre interès per continuar estudiant, evitarem els conflictes violents i que s'hi afegeixi qui només busca brega. Una protesta de i per a estudiants per aconseguir que no ens retallin i deixar clar que no ens mouran de les aules.