Canviar partit i mantenir sou

Sandra Vicente
Barcelona

L'any 2009 va ser l'any del Barça, una temporada gairebé immillorable. Però, com sol passar, els resultats finals -el triplet- no deixen veure els neguits i els errors del principi de l'era Guardiola. Un inici de lliga amb derrota i empat i un començament de Champions amb un error de càlcul que duia el nom de Txigrinski.

El defensa ucraïnès va arribar al Barça des del Xakhtar Donetsk per 25 milions, però no va defensar mai l'equip català a la lliga de campions. La primera vegada que va compartir camp amb el Barça no va ser com a blaugrana, sinó com a rival, amb motiu de la Super Copa. Així, com que cap jugador pot participar en la mateixa competició havent representat dos equips diferents a la mateixa temporada, Txigrinski va viure el tercer títol del primer Barça Guardiola des de la banqueta.  

Aquest cas recorda a una altra dicotomia, ja no entre el Barça i el Xakhtar, sinó entre el PP i Vox. Ens traslladem a l'escenari polític i Txigrinski passa a dir-se Aleix Vidal Quadras qui, tot i militar a Vox i haver deixat el PP, continua mantenint el seu escó -i sou- d'eurodiputat pels populars. El també vicepresident del Parlament, va deixar el PP al gener, encara que les discrepàncies ja van començar al juny; per això, molts dels seus antics companys no consideren ètica aquesta dualitat.

Aleix Vidal Quadras al Parlament Europeu. Font:EFE

Tot i que el futbol pugui ser una bona analogia política, hi ha diferències substancials; cap dels dos no va deixar de cobrar el sou, però Vidal Quadras encara surt al camp. I és que, encara que ja no formi part de la delegació espanyola, continua integrat al PPE. Aquesta realitat és perfectament legal ja que l'escó és personal, per això fonts populars asseguren que l'única mesura que han pres és "comunicar-li" que s'abstingui de les reunions de la delegació. 

Però hi ha veus que s'han aixecat més que d'altres; la presidenta del PP català, Alícia Sánchez Camacho, sí ha demanat públicament que deixi l'escó "per coherència". La popular ha criticat aquest gir en tant que és una decisió presa"per criteris personals" i no ideològics o per fidelitat a un partit; també ha recordat que no és la primera vegada que Vidal protagonitza una acció similar: "ja ho va fer quan va deixar UCD per entrar al PP".

El sou d'un eurodiputat és de 7.956,87 euros bruts -6.200,72 nets-, als que cal afegir fins a 4.343 euros per despeses extra. Encara que les eleccions se celebraran al maig, els membres del Parlament continuaran cobrant fins el juny -així, de ser escollit com a diputat per Vox, Vidal podria empalmar el càrrec amb el que ara desenvolupa com a popular.

Així, segons dades del diario.es, si ens remuntem al moment en que Vidal va començar a renegar dels populars, hauria cobrat com a membre del PPE un total de 74.500 euros, dels que el PP -al contrari que el PSOE- no reclama res i, per tant, acaben sent dedicats a Vox. 

5 opciones para la UE

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

"Con el tiempo se darán cuenta de que hemos salvado economías y países. Han ocurrido milagros y un día los veremos". De esta manera se refiere la vicepresidenta de la Comisión Europea, Viviane Reding, a los euroescépticos que van creciendo en número en diversas naciones de la Unión. Con motivo de la 45ª edición de los diálogos ciudadanos, celebrados este domingo, la luxemburguesa reiteraba la "necesidad de mantenernos juntos" para superar el marco actual.

En este marco se encuadran diversos factores que han hecho que los objetivos de la Unión Europea se tambaleen sobre una base que muchos dudan que siga vigente. El nacimiento incesante de partidos euroescépticos, la venta de ciudadanía en naciones como Malta, las convulsiones en Ucrania o la anexión de unas hipotéticas Catalunya y Escocia independientes han propiciado a que se puedan haber visto "sesgados los principios de la UE", según apunta Reding.

En vista de esta situación, el estudio internacional Nuevo Pacto para Europa -formado por expertos en distintos ámbitos, designados por los estados miembro- ha establecido cinco posibles opciones para el futuro de la Unión Europea. Con el objetivo de intentar evitar el desequilibrio que vino con la crisis económica del 2008, se han propuesto cambios en la hoja de ruta de la UE.

Viviane Reding

Los más drásticos serían los que proponen eliminar el euro o redibujar completamente la función y esencia de la Unión; por otro lado, las opciones más laxas serían o bien consolidar lo que se ha logrado hasta ahora, o intentar ir un poco más allá; por último, también se propone la creación de los Estados Unidos de Europa -que, según la misma Reding, han asentado su base, sin quererlo, "durante los dos últimos años de crisis".

Referente al futuro del euro, se sostiene que su implantación pudo haber sido un error, en tanto que no se ha conseguido la integración y cooperación necesaria entre estados para su correcto uso. Muchos son los que coinciden en que "el mercado interior europeo sigue funcionando, pero ha perdido la magia", como afirma Ana Palacio, exministra de Asuntos Exteriores del PP y miembro del Comité asesor del Plan.

Y es que, según el Eurostat, la aceptación popular del euro se balancea entre el 63% registrado en Rusia y el 41% en el Reino Unido. Aún así, retirar la moneda única sería muy arriesgado ya que, como Palacio reitera, "es un pilar fundamental de la Unión". Así pues, una de las opciones más aceptadas de las propuestas por el Plan, sería la de replantearse exactamente qué es lo que busca la UE.

Así lo subraya el expresidente del Parlamento Europeo, Enrique Barón, que plantea una reforma presidencial para que el cargo que él mismo ocupó "pueda ser elegido de manera directa". Para evitar lo que compara con la URSS, "dónde todos vigilaban pero nadie tomaba decisiones", es necesario aumentar el grado de consulta a los parlamentos nacionales en asuntos como los rescates económicos, que se realizan con dinero público pero sin el consentimiento del pueblo.

Com convertir-se en europeu

Sandra Vicente
Barcelona

Pagant Sant Pere canta. Però en aquest cas no es tracta d'obrir les portes del cel, sinó les de la Unió Europea a cop de talonari. O el que es coneix com a "programes de residència per inversió", segons els que per més o menys un milió d'euros es pot comprar la nacionalitat i la residència europea en diversos països de la Unió.

Aquesta mercantilització dels passaports es contextualitza en una crisi de la que alguns socis de la UE han sabut aprofitar-se; certs inversors han resultat ser una bona font econòmica, en tant que han vist facilitades les seves transaccions si les fan en qualitat de residents.

Tot plegat està derivant en una carrera entre certs membres, que competeixen per oferir les millors condicions d'entrada a les grans fortunes, mentre que des de Brussel·les creuen que això podria "esbiaixar els projectes de la Unió", com opina la comissaria luxemburguesa Viviane Reding.

Podem distingir dos tipus de models: per una banda al grup representat per Malta o Xipre, la nacionalitat s'aconsegueix mitjançant inversions en accions o en metàl·lic. Per altra banda, nacions com Portugal, Espanya, Letònia, Àustria o el Regne Unit ofereixen un procés més lent: a través de la compra d'una vivenda o de deute públic s'accedeix a la residència que, amb el temps, dóna pas a la nacionalitat.

Inversions necessàries per obtenir la nacionalitat segons l'estat. FONT: El País

El Visat d'Or, tal com es coneix aquest tipus de tràmit -i al que tenen un accés, més ràpid i menys compromès, desenes d'esportistes com Diego Costa, brasiler nacionalitzat espanyol- és una pràctica cada cop més comuna. Segons Christian H. Kälin, gerent de Henley & Partners, empresa referència en aquest tipus de tràmits, això es deu a la gran competència entre països, que facilita el procés.

Tant és així que, segons dades del Ministeri d'Interior Portuguès, 470 persones s'hi van nacionalitzar al 2013 invertint, ja d'entrada, entre 10.000 i 15.000 euros en advocats per aconseguir el passaport. Tot plegat preocupa, per una banda degut a la lliure circulació a la que tenen dret els nous residents i, per altra, perquè això pot "devaluar el concepte de ciutadà europeu", segons Jelena Dzankic, de l'Institut Universitari Europeu de Florència.

Aquesta situació va dur el Parlament Europeu a aprovar, a mitjans del mes de gener, una resolució no vinculant segons la que "s'espera que tots els Estats membres actuïn de manera responsable per preservar els valors de la Unió, [...] que no poden dur enganxada una etiqueta amb el preu".

I és precisament aquesta discriminació econòmica la que està aixecant més polèmica, sobretot perquè "atempta contra els valors europeus que estableixen la no discriminació", com recorda Kinga Göncz, europarlamentària hongaresa.

Però totes aquestes afirmacions contrasten amb una realitat en la que conviuen el Visat d'Or i les polítiques de restricció d'immigrants a estats com l'alemany. Es dóna una competència entre nacions per obrir les portes a les grans fortunes, mentre que als col·lectius com el romanès o el búlgar se'ls posen tot tipus de dificultats per part de les forces de la dreta europea.