Sovint, els interessos econòmics dels parcs zoològics s'imposen davant la cura i la protecció de certes espècies en perill d'extinció.
SANDRA VICENTE
Se’n recorden del Floquet de Neu? Durant molts anys va ser l’estrella del Zoo de Barcelona; sortir a veure’l era una excursió obligada per a tots els col•legis de la ciutat, va protagonitzar bona part de les postals de record que els turistes s’emportaven i des d’arreu del món l’identificaven com a símbol de la capital catalana, juntament amb la Sagrada Família o el Camp Nou. Tot i que es va intentar estirar-ne la fama després de la seva mort, -fins i tot se’n va fer una pel•lícula- ara l’enveja dels parcs zoològics recau sobre uns altres actors: la família de pandes gegants de Madrid.
No només es tracta de l’únic nucli de quatre membres estabulats a un zoo a tot el món, sinó que són els primers cadells que neixen a Espanya –i els tercers d’Europa– des del mític Chu Lin, al 1982. Po i De-De són fills de Bing Xing i Hua Zui Ba, que va ser inseminada artificialment al 2010, tres anys després que arribessin al Zoo de Madrid des de la reserva de Zhang Zhihe (Xina).
Al igual que en Floquet de Neu, els bessons són gairebé únics a la seva espècie, i és que els pandes són uns dels animals que estan en major risc d’extinció. La pèrdua progressiva del seu hàbitat i del bambú, la seva font d’aliment, es veu agreujada per les complicades característiques reproductives d’aquest tipus d’ossos;
les femelles són molt exigents amb els mascles que les han d’inseminar i per complicar-ho més, només estan en zel durant tres dies l’any. Es calcula que hi ha uns 1.600 pandes en llibertat i només 300 en captivitat, xifra que explica molt bé l’èxit dels bessons al Zoo de Madrid.
L’exclusiu crida l’atenció i, com no pot ser d’una altra manera, els parcs zoològics se n’aprofiten. Tal com explica el doctor Santi Mañosa, zoòleg del departament de conservació d’espècies de la Universitat de Barcelona, trobar un reclam d’aquestes característiques és indispensable per aconseguir els recursos econòmics necessaris per mantenir unes instal•lacions òptimes i així desenvolupar les que realment són les funcions d’un zoològic. No només han d’acollir turistes i escolars que s’amuntonen al voltant del toca-toca,sinó que realitzen unes tasques molt importants de cara a la conscienciació mediambiental i la conservació i reproducció d’espècies en perill.
Des del punt de vista del doctor Mañosa, el paper dels zoos és imprescindible, i és que de vegades la reproducció en captivitat in situ de certes espècies falla i és necessari tenir un pla B als zoos. Però la seva
importància és major que no pas la que es deixa veure; per exemple, de ben segur que l’última vegada que van anar al Zoo de Barcelona tenien la idea de visitar els lleons o de veure l’espectacle dels dofins i, per contra, no van guardar a les seves retines la imatge de la Trenca, una petita au de colors terrossos. Però
el que no saben és que són els animals més atractius els que propicien un reclam per mantenir i millorar l’estància d’espècies com la Trenca, de la qual actualment només en queden tres parelles.
Així doncs, a primer cop d’ull, la presència dels pandes a Madrid no pot ser més que positiva, tant pel zoològic com per l’espècie, però el problema ve quan l’animal a protegir és el mateix que representa el major reclam del parc. I és que, com a tot arreu, els interessos econòmics poden esgarrar les intencions més
nobles.
Normalment les espècies en perill acostumen a estar amagades de la vista del públic mentre estan criant; quan mirem un exemplar de Trenca no pensem en que observem vora el 16% de la població mundial
d’aquesta au. No és un animal excepcional ni interessant a ulls dels visitants, per això el Zoo es pot permetre tenir-ne una altra aïllada en unes instal•lacions que redueixin al mínim els factors d’estress per beneficiar una bona cria i així perpetuar l’espècie. Però això no pot passar en el cas dels pandes.
Aquesta família suposa un atractiu massa gran pel Zoo de Madrid i qualsevol petita novetat que protagonitzin és usada com un reclam per vendre totes les entrades que sigui possible; és per això que és completament impensable tenir-los aïllats, encara que això en sacrifiqui la cria.
I és que els pandes de Madrid han costat molt d’aconseguir. Literalment. Abans Xina els regalava com si fossin souvenirs per millorar les relacions internacionals, però ara ja no es dóna res gratis, sinó que Bing Xing i Hua Zui Ba costen una mensualitat molt elevada des del 2007, quan van arribar des de Xina. Aquesta situació fa que tenir –i mantenir– els pandes sigui extremadament car i, per tant, interessa exhibir-los tant com sigui possible.
Aquesta exposició indiscriminada podria estar justificada, segons Dolors Vinyoles, zoòloga especialitzada
en el comportament animal en captivitat, sempre que el reclam dels pandes proporcionés suficients beneficis com per millorar l’estat dels altres animals, però s’ha de complir amb el lloguer...I per fer-ho s’aprofita
cada minut de vida dels ossos. Tant és així que el primer contacte dels cadells amb la natura exterior del Zoo va ser només amb set mesos de vida, i no va ser una posada en escena precisament tranquil•la, sinó que es van trobar davant de la reina Sofia, fotògrafs, càmeres de televisió i visitants. Aquesta realitat es va convertir
en la història de la seva vida i el fet d’estar en perill d’extinció va començar a ser usat com a reclam.
Es va començar a supeditar el benestar dels animals a una bona mostra d’aquests de cara al públic; els podem trobar en un recinte descobert que, a primera vista, sembla molt acollidor, però segons Vinyoles
res més lluny. Els ossos són una de les espècies que pateixen més els canvis climàtics i, concretament els pandes gegants estan acostumats a les fredes temperatures dels boscos del Tibet, així que Madrid hauria d’invertir –d’alguna manera– en un recinte climatitzat.
Però no només es tracta de l’hàbitat, aquesta proximitat al públic els produeix trastorns importants; Vinyoles coneix molt bé les anomenades estereotípies o conductes errants en animals en captivitat. Es tracta dels vicis, la conducta anormal i la dependència que es desenvolupa envers les expectatives del que han de rebre dels visitants al Zoo. I és que la interacció amb els homes mai no pot ser bona, i més en casos d’animals en perill: suposa una forta situació d’estrè que redueix el sistema immune i dificulta la reproducció.
Però aquestes condicions no suposen un impediment per a la reserva de Zhang Zhihe, que estipula que la parella pot romandre al seu nou emplaçament de manera indefinida amb la condició que la descendència que tinguin torni, quatre anys després del naixement. Tot i que només han passat dos anys i mig des que De-De i Po van venir al món, des de Xina ja els han reclamat i, amb aquest motiu es va celebrar el passat maig un comiat d’unes grans magnituds.
El dia en que es va dir adéu a la parella de bessons es va celebrar una gran festa que –no podia ser d’una altra manera– va suposar un gran nombre de visites al Zoo. Durant aquella jornada es va sotmetre als pandes a una sèrie de situacions d’estrès que Vinyoles i Mañosa, com a zoòlegs, consideren irresponsables.
Multitud de nens van amanyagar Po i De-De per dir-los adéu i, fins i tot, se’ls va donar de menjar pastís gelat de bambú, tot llençant per terra qualsevol oportunitat de tornar-los a la natura i esperar que se serveixin d’ells mateixos algun dia.
Perquè no hem d’oblidar que, darrera de la gran cortina de nens fent toca-toca, el munt de diners que entra –i surt– del Zoo de Madrid i quatre pandes que, en forma de peluix de souvenir adornen més d’una habitació infantil, s’amaga una família d’animals salvatges. Salvatges i en perill. Però que estiguin en perill no vol dir que haguem de malacostumar-los, perquè el nostre objectiu últim ha de ser oferir-los una llar provisional fins que puguin tornar a casa.
Però que els fem aquest favor no ens dóna dret a esperar un quid pro quo perquè si estem cuidant de certes
espècies en perill és precisament per l’ànsia humana d’aprofitar-se de tot allò que veu. I el tractament que s’està donant a aquest pandes no n’és una excepció.
El reportatge en format diari!
