Res no és blanc ni negre

"Aquest no és un llibre sobre Àfrica, sinó sobre algunes persones d'allà. És un continent massa gran per descriure'l. Només per comoditat diem Àfrica. En realitat, llevat del nom geogràfic, Àfrica no existeix". Aquesta magistral descripció del continent negre que obre el llibre Ébano, mostra des de la primera línia el caràcter que marcarà les 340 pàgines que conformen l'obra. Amb un estil simple, profund i tremendament humà, Kapuscinski mostra la veritat africana, fugint dels tòpics i convencionalismes.

Sovint es diu que Kapuscinski va ser un dels millors reporters del segle XX i aquest llibre no fa més que confirmar-ho. És l'exemple perfecte de com barrejar informació, filosofia i història en una espècie de diari personal que narra la seva experiència arreu del continent. Un total de 29 cròniques ens passegen per una Àfrica que viu els anys de descolonització amb optimisme però que acaba sumida en genocidis i guerres civils.  

Però l'ànima del llibre la trobem en el fet que els textos del polonès no són el resultat de visites oficials a consolats, entrevistes amb polítics o rodes de premsa. El periodista es va deixar contagiar per la calor, el calmat ritme de vida i va deixar que l'esperit d'Àfrica corregués per les seves venes. Va anar més enllà. Va aconseguir superar l'eurocentrisme que ens domina i fer el que tot reporter hauria de fer: viure.

En aquest llibre, Kapuscinski demostra que per tractar els conflictes polítics s'ha de fugir dels parlaments i acostar-se al poble. Recupera l'esperit intrèpid del reporter que la comoditat dels comunicats oficials ens ha pres, i ens recorda l'essència del bon periodisme. És per això que pot parlar de l'Àfrica pura, abandonant els estereotips racials i convertint-se un igual; tot superant les diferències entre blancs i negres.

I és que el polonès va viure la vida africana; va patir els efectes de la calor, va travessar deserts per anar a la recerca d'aigua, va presenciar els canvis polítics com un ciutadà més i, inclús, va arribar a sofrir de malària. És aquest desig de viure el continent el que el va portar a entendre que les diferències racials no són naturals, sinó que són fruit de la falta de curiositat de l'europeu, tancat a noves cultures. "El blanc no veu més que la superfície d'Àfrica, com si no cregués que darrera cada cosa es pot amagar un misteri".

I és precisament això el que, com a periodistes, ens ensenya el llibre; Kapuscinski va preguntar per tot, es va interessar per cada detall i va ser aquesta actitud la que el va portar a entendre que Àfrica en sí mateixa és una paradoxa. Un indret paupèrrim, on la fam i la misèria estan a l'ordre del dia és, a la vegada, dels territoris més rics en colors, història i convivència. En altres paraules, la seva tasca periodística l'ha fet arribar entendre que no són tantes les coses que ens diferencien, que res no és blanc ni negre.

Bon bibliotecari, millor detectiu

La novel·la guardonada amb el premi de narrativa de la ciutat de Sagunt 2011 esdevé un relat atípic amb un assassinat com a punt de partida

"La biblioteca de Corbera era una mena de gran arxiu de crims de tota mena, de veritat i de ficció, però no se n'hi havia comés mai cap" fins que l'escriptor Màrius Moneo hi va fixar la ploma. El llibre mereixedor del premi de narrativa de la ciutat de Sagunt del 2011 és el testimoni d'un bibliotecari "repel·lent" que, de cop i volta, es veu acusat d'un assassinat que, aparentment, no té res a veure amb ell.

Moneo, amb tres premis literaris a l'esquena, adopta la veu d'un bibliotecari que basa la seva vida en els testimonis deixats per escriptors passats, que s'han convertit en la seva única companyia. L'autor -gràcies, en part, a la seva condició de filòleg- supera aquest repte i presenta un relat ple de referències literàries i artístiques que aconsegueixen representar perfectament la personalitat d'"aquell bibliotecari de 30 anys que s'havia iniciat en el sexe mirant la Historia del arte de Salvat".

L'assassinat, que es creua a la monòtona vida del protagonista, aconsegueix que deixi de ser un espectador i pugi a l'escenari; una successió de passions i emocions van embolcallant el bibliotecari, que assaboreix els plaers -i els pecats- de la vida i acaba reivindicant un carpe diem a una edat un xic avançada, tot envalentint-se a resoldre el crim.

L'etern lector es veu al centre d'una trama al més pur estil Agatha Christie: un assassinat disfressat de suïcidi i un mort a una biblioteca deixen espai per a una història d'amor i, fins i tot, per a una secta religiosa. Tot plegat es resol amb un llenguatge complex -propi d'un "rosegador de llibres"- però fluid, que no permet caure en la morbositat que aquests elements podrien provocar, a la vegada que crea un relat, si més no, peculiar.

Tot i això, el regust final no permet qualificar el llibre de novel·la negra. Més aviat, els crims actuen com a teló de fons per una afilada crítica social i política que, adobada amb la misantropia del protagonista, no deixa escapar cap funcionari, polític, educador...escenes que, per definició, són dramàtiques es tracten amb pinzellades subtils de comicitat que accentuen el menyspreu del protagonista cap a certs òrgans oficials.

Els crims actuen com un teló de fons per una afilada crítica social i política

L'únic retret que se li podria fer a aquesta novel·la és un final que s'esdevé massa bruscament i que deixa amb ganes de continuar gaudint de les dots detectivesques del protagonista, i és que pot arribar a semblar que el crim es resol gràcies a un cop de sort. Deixant de banda això, aquesta obra difícil de classificar és un capritx literari fàcil de llegir, amb lèxic lleuger però missatge profund; sens dubte, una excel·lent tria per al dia de Sant Jordi que permetrà el lector fugir dels tòpics repetitius que avui dia inunden les llibreries.