Canviar partit i mantenir sou

Sandra Vicente
Barcelona

L'any 2009 va ser l'any del Barça, una temporada gairebé immillorable. Però, com sol passar, els resultats finals -el triplet- no deixen veure els neguits i els errors del principi de l'era Guardiola. Un inici de lliga amb derrota i empat i un començament de Champions amb un error de càlcul que duia el nom de Txigrinski.

El defensa ucraïnès va arribar al Barça des del Xakhtar Donetsk per 25 milions, però no va defensar mai l'equip català a la lliga de campions. La primera vegada que va compartir camp amb el Barça no va ser com a blaugrana, sinó com a rival, amb motiu de la Super Copa. Així, com que cap jugador pot participar en la mateixa competició havent representat dos equips diferents a la mateixa temporada, Txigrinski va viure el tercer títol del primer Barça Guardiola des de la banqueta.  

Aquest cas recorda a una altra dicotomia, ja no entre el Barça i el Xakhtar, sinó entre el PP i Vox. Ens traslladem a l'escenari polític i Txigrinski passa a dir-se Aleix Vidal Quadras qui, tot i militar a Vox i haver deixat el PP, continua mantenint el seu escó -i sou- d'eurodiputat pels populars. El també vicepresident del Parlament, va deixar el PP al gener, encara que les discrepàncies ja van començar al juny; per això, molts dels seus antics companys no consideren ètica aquesta dualitat.

Aleix Vidal Quadras al Parlament Europeu. Font:EFE

Tot i que el futbol pugui ser una bona analogia política, hi ha diferències substancials; cap dels dos no va deixar de cobrar el sou, però Vidal Quadras encara surt al camp. I és que, encara que ja no formi part de la delegació espanyola, continua integrat al PPE. Aquesta realitat és perfectament legal ja que l'escó és personal, per això fonts populars asseguren que l'única mesura que han pres és "comunicar-li" que s'abstingui de les reunions de la delegació. 

Però hi ha veus que s'han aixecat més que d'altres; la presidenta del PP català, Alícia Sánchez Camacho, sí ha demanat públicament que deixi l'escó "per coherència". La popular ha criticat aquest gir en tant que és una decisió presa"per criteris personals" i no ideològics o per fidelitat a un partit; també ha recordat que no és la primera vegada que Vidal protagonitza una acció similar: "ja ho va fer quan va deixar UCD per entrar al PP".

El sou d'un eurodiputat és de 7.956,87 euros bruts -6.200,72 nets-, als que cal afegir fins a 4.343 euros per despeses extra. Encara que les eleccions se celebraran al maig, els membres del Parlament continuaran cobrant fins el juny -així, de ser escollit com a diputat per Vox, Vidal podria empalmar el càrrec amb el que ara desenvolupa com a popular.

Així, segons dades del diario.es, si ens remuntem al moment en que Vidal va començar a renegar dels populars, hauria cobrat com a membre del PPE un total de 74.500 euros, dels que el PP -al contrari que el PSOE- no reclama res i, per tant, acaben sent dedicats a Vox. 

Com convertir-se en europeu

Sandra Vicente
Barcelona

Pagant Sant Pere canta. Però en aquest cas no es tracta d'obrir les portes del cel, sinó les de la Unió Europea a cop de talonari. O el que es coneix com a "programes de residència per inversió", segons els que per més o menys un milió d'euros es pot comprar la nacionalitat i la residència europea en diversos països de la Unió.

Aquesta mercantilització dels passaports es contextualitza en una crisi de la que alguns socis de la UE han sabut aprofitar-se; certs inversors han resultat ser una bona font econòmica, en tant que han vist facilitades les seves transaccions si les fan en qualitat de residents.

Tot plegat està derivant en una carrera entre certs membres, que competeixen per oferir les millors condicions d'entrada a les grans fortunes, mentre que des de Brussel·les creuen que això podria "esbiaixar els projectes de la Unió", com opina la comissaria luxemburguesa Viviane Reding.

Podem distingir dos tipus de models: per una banda al grup representat per Malta o Xipre, la nacionalitat s'aconsegueix mitjançant inversions en accions o en metàl·lic. Per altra banda, nacions com Portugal, Espanya, Letònia, Àustria o el Regne Unit ofereixen un procés més lent: a través de la compra d'una vivenda o de deute públic s'accedeix a la residència que, amb el temps, dóna pas a la nacionalitat.

Inversions necessàries per obtenir la nacionalitat segons l'estat. FONT: El País

El Visat d'Or, tal com es coneix aquest tipus de tràmit -i al que tenen un accés, més ràpid i menys compromès, desenes d'esportistes com Diego Costa, brasiler nacionalitzat espanyol- és una pràctica cada cop més comuna. Segons Christian H. Kälin, gerent de Henley & Partners, empresa referència en aquest tipus de tràmits, això es deu a la gran competència entre països, que facilita el procés.

Tant és així que, segons dades del Ministeri d'Interior Portuguès, 470 persones s'hi van nacionalitzar al 2013 invertint, ja d'entrada, entre 10.000 i 15.000 euros en advocats per aconseguir el passaport. Tot plegat preocupa, per una banda degut a la lliure circulació a la que tenen dret els nous residents i, per altra, perquè això pot "devaluar el concepte de ciutadà europeu", segons Jelena Dzankic, de l'Institut Universitari Europeu de Florència.

Aquesta situació va dur el Parlament Europeu a aprovar, a mitjans del mes de gener, una resolució no vinculant segons la que "s'espera que tots els Estats membres actuïn de manera responsable per preservar els valors de la Unió, [...] que no poden dur enganxada una etiqueta amb el preu".

I és precisament aquesta discriminació econòmica la que està aixecant més polèmica, sobretot perquè "atempta contra els valors europeus que estableixen la no discriminació", com recorda Kinga Göncz, europarlamentària hongaresa.

Però totes aquestes afirmacions contrasten amb una realitat en la que conviuen el Visat d'Or i les polítiques de restricció d'immigrants a estats com l'alemany. Es dóna una competència entre nacions per obrir les portes a les grans fortunes, mentre que als col·lectius com el romanès o el búlgar se'ls posen tot tipus de dificultats per part de les forces de la dreta europea.

L'Argentina fa tambalejar el Brasil

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

L'economia és una ciència inexacta, volàtil i imprevisible, però tot i això, una ciència. Com deia el físic James Prescot Jule, "l'energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma". Doncs el mateix principi es pot aplicar als fluxos financers: mentre els anomenats països desenvolupats s'enfonsaven en la pitjor crisi des del 1929, les economies emergents despuntaven a un molt bon ritme. Però l'enorme interès cap els BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-Àfrica) s'està deslluint poc a poc.

L'inici d'una teòrica recuperació -que encara ha de veure's reflectida al terreny pràctic- fa que s'hagi tornat a girar el focus cap a casa i els emergents hagin perdut força simbòlica com a esperança de bonança en un panorama en recessió. Com que l'economia és una xarxa en la que tot lliga amb tot, aquest canvi de prioritats és causa i, alhora conseqüència, d'una desacceleració del creixement dels BRICS, que avui volta el 5%, lluny dels nivells previs a la crisi.

La minva de la confiança respecte els emergents es tradueix en la voluntat d'alguns països de desentendre's dels estímuls exteriors, però allò que creix ràpid tendeix a ser inestable. Així que aquest moviment ha suposat una fallida econòmica, com la que s'ha viscut a Argentina aquests dies. El pes s'ha devaluat respecte el dòlar gairebé en un 30%, dada que demostra que encara és d'hora per deixar-se'n anar de la mà.

La presidenta del Brasil, Dilma Rousseuff, a Davos. Reuters

Tot plegat funciona com un dòmino; per posar un exemple, la crisi cambiària argentina afecta directament el Brasil. del qual és la tercera importadora -únicament superada pels EUA i la Xina-, suposant un mercat de 242.000 milions de dòlars per al país de Dilma Rousseff.

Qualsevol convulsió a l'Argentina preocupa els brasilers, i és que segons el director de Relacions Internacionals de la Federació d'Indústries de l'Estat de Sâo Paulo, Gianetti da Fonesca, els pot afectar directament de dues maneres. La primera es dóna a prop de casa, des del moment en que la devaluació del pes encareix tots els productes de l'Argentina, inclosos els importats.

La segona es veu des de fora, en tant que els inversors globals són molt més "cautelosos" en zones d'inestabilitat com la que és avui l'Argentina. Per això, da Fonesca opina que és el moment de buscar "mercats alternatius per al Brasil". Mercats que porten el nom d'Àsia i Mèxic, per exemple, i s'allunyen de la dependència als EUA i d'una Xina que tampoc passa pel seu moment més estable.

Tot aquest context ha dificultat la que ha estat la primera aparició de Dilma Rousseff a la conferència de Davos on, lluny de poder vendre l'assoliment de la 'nova classe mitjana' -les manifestacions de la qual, segons Rousseff, són símbol del progrés social-, va haver d'adoptar un discurs que la diferenciés de la realitat argentina. Va voler conservar la confiança dels inversors, tot recordant els 376.000 milions de dòlars en reserva, quantitat que assegura l'estabilitat del país i que demostra que no té voluntat del suport que suposen els EUA.

Per la boca mor el rei

Fotografia de la roda de premsa en que el
monarca va demanar disculpes per la seva
actuació a Botswana.

Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra; i és que d'ensopegades -físiques i verbals- va la cosa. Quan ja casi havíem oblidat el "no tornarà a passar" entonat pel nostre estimat monarca fa tot just 3 mesos, una ocurrència seva torna a omplir planes. Tots sabem que un trencament de maluc és una lesió molt complicada a certes edats, però Joan Carles no ha de patir per aquestes qüestions, i és que els calers que abnegadament proporcionem a la Casa Reial han permès que gaudim del més proper a un "Rei biònic".

Potser ha estat el maluc de titani o les crosses amb amortidors i llums reflectants les que el fan sentir-se amb força per afirmar -en una reunió informal amb periodistes a un avió privat- que "qualsevol altre encara estaria de baixa, però jo ja estic aquí, pencant". Algú li hauria de dir al nostre rei que encara que es tracti d'una reunió informal, els periodistes sempre estem amb la gravadora encesa, perquè ahir al matí es va poder trobar la seva ensopegada a gran part dels diaris nacionals.

Si és que tenim un senyor rei dels que ja no queden! Mentre els seus súbdits ens quedem aquí intentant aixecar el país, ell cuida les relacions internacionals -com qui no vol la cosa- amb la princesa Wittgenstein a Botswana. I és que no hi ha res que uneixi més -políticament parlant- que un safari al més pur estil La reina d'Àfrica. I ara que ja està recuperat i torna a "pencar", qualsevol dia el tornarem a veure caçant elefants al crit de: Per la pàtria! Això sí, el pròxim cop ha promès que ens avisarà per tal que sapiguem on van a parar els nostres impostos...què considerat! Quina sort tenim!

A més, el nostre rei és un orador nat, i si alguna cosa li hem de reconèixer és que té dots de còmic: tal i com estem últimament, amb l'IVA pels núvols, el rescat a la banca espanyola... el nostre estimat monarca encara vetlla per fer-nos riure -per no plorar-. I continuant amb les referències cinematogràfiques, diré que tot just ahir vaig veure la pel·lícula d'El discurs del Rei i no puc evitar veure certs paral·lelismes. Tot i que en el nostre cas, en lloc de contractar un logopeda, hauríem de fer que els nostres polítics amortitzessin els diners que cobren  i ensenyessin el monarca una mica de l'art de la correcció política i l'eufemisme que tant dominen.

 Crec que no és demanar tant al nostre "primer funcionari" -tal i com l'anomenen des del PP- que si més no, tingui un discurs digne d'un adult amb un càrrec representatiu. Durant els últims dies havia aconseguit que no hi paréssim massa atenció -cosa que no és cap mèrit, simplement és el que li pertoca-, però havia d'obrir la boca...

Però no crec que això el preocupi massa:  el balanceig de les onades al seu iot a Palma de Mallorca li farà oblidar la seva atapeïda agenda, tot i que no crec que es pugui relaxar gaire; i és que no crec anar massa errada quan dic que per la boca morirà el rei.

Tard i malament

Guardem un minut de silenci. S'han preguntat mai d'on ve aquesta expressió? La va encunyar el soldat australià Edward George Honey, que va combatre al bàndol anglès durant la Primera Guerra Mundial. Ell v ser el primer en proposar restar en silenci durant dos minuts a les 11 del matí de l'11 de novembre del 1919 per commemorar el primer aniversari de l'armistici. D'aquesta manera es manifestava un record respectuós pels morts durant la guerra.

De fet, el concepte un minut de silenci és simbòlic; pot comprendre els tres minuts i mig que dura el Cant dels ocells de Pau Casals o, com en el cas dels partits de futbol, escassos 30 segons. El cas és mostrar respecte. Però si callem, si mantenim la quietud durant massa temps, caiem en el risc d'oblidar ; i és que hi ha silencis que freguen el menyspreu.

Aquest és el cas de l'atemptat d'ETA a Hipercor. Sembla er que hi ha certs temes que són tabú durant 364 dies al'any, però quan s'acosta l'efem`ride escoltem una veueta -que sovint es diu secretari- que ens diu que ja toca que preparem o confirmem assistència a algun esdeveniment social. Potser una ofrena floral o un quartet de corda en record a les víctimes...qualsevol cosa que faci semblar que ens preocupem.

I això és el que es va fer el passat 19 de juny, quan es complia un quart de segle de l'atemptat a Barcelona. Un acte "emotiu i sobri", segons EL PAÍS, organitzat per l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT), al qual van assistir els portaveus  líders de tots els partits polítics del panorama. erò ajuntant a tant polític durant l'efemèride d'un atemptat, hagués estat un miracle que no s'hagués convertit en un circ mediàtic ni en una exhibició de promeses i discursos solemnes en pro de la democràcia i lluita contra la violència.

Perquè no sóc jo qi diu que el silenci que ha envoltat l'esdeveniment del 19 de juny del 1987 ha estat excessiu. El mateix Minitre d'Interior, Jorge Fern´ndez Díaz, ho ha reconegut i s'ha justificat davant l'oblit que han viscut les víctimes durant 25 anys tot dient "millor tard que mai"...Una frase lapidària i contundent, una mostra de compromís futur -si se li pot dir així-, que va ser truncada poc després, quan va anunciar que no assistiria aquella mateixa tarda a l'acte en memòria de les víctimes...

Per què aquest silenci? El presentdor d'El món a Rac1, Jordi Basté, també s'ho preguntava al reportatge qe va preparar pel dia 19, amb motiu d l'aniversari d'Hipercor. Minuts després del final de l'emissió, Basté ens argumentava que "només en parlem durant les efemèrides perquè no es pot jugar amb les famílies, però ho hem de fer". A més, no va ser un atemptat qualsevol; va ser el primer que va afectar directament civils i, com si fos poc, un any després que 49.000 catalans votessin Herri Batasuna...

"Els catalans tenim una profunda admiració pels bascos, però ells van sempre a la seva" explica Basté. Serà admiració, el fet que ens sentim identificats amb el moviment nacionalista basc, el que ens fa mirar cap a una altra banda i callar? Perquè això no només ha passat amb Hipercor, el periodista Albert Om també va produir un documental per apartar el vel que es va córrer davant un altre acte d'ETA; el de la caserna de la Guàrdia Civil a Vic al 1991.

Tots dos reportatges estan tallats pel mateix patró; tant a ETA a la ciutat dels sants (d'Albert Om), com El món no oblida el que ens va passar (de Jordi Basté) expliquen la matança i denuncien el silenci envers un fet que va tenir lloc més de 20 anys enrere. Donen veu a les víctimes i, amb música de violí trist de fons, sorolls d'explosions i les històries més emotives -expressament triades-, donen forma al que no es va explicar durant el temps de quietud.

Potser és veritat el que diu Jordi Basté, que no són treballs pensats per "provocar la llàgrima fàcil; va ser un fet realment fort, que va passar a casa i que emociona per sí sol". Potser sí. Però no em negaran que fer llenya de l'arbre caigut i buscar el morbo -això que tant funciona a les cadenes d'aquest país- és fàcil i rendible.

Durant els actes de record a les víctimes, el Ministre d'Interior no va ser l'únic que va demanar disculpes pel silenci dels últims anys. El lehendakari Patxi López va destacar "la superioritat moral de les víctimes davant els silencis llargs, els menyspreus i els oblits eterns"...una disculpa aparentment sincera que va venir seguida d'una estratègia política disfressada de complicitat amb les víctimes, als que va assegurar que "ens continueu fent falta per tal que l'oblit no cobreixi la responsabilitat passada i fer irreversible el final d'ETA"...

Ara. Un quart de segle després es demana perdó i es destaca que els afectats no hagin demanat mai "l'ull per ull" i què se n'ha fet dels últims 25 anys? S'alava la serenitat amb que els familiars han afrontat els fets però ningú no diu que no se'ls va proporcionar cap tipus d'ajuda psicològica fins el 2003, de la mà de l'ACVOT. Precisament va ser el president d'aquesta associació, Jose Vargas, qui va recuperar el veritable esperit de l'acte, recordant que les víctimes són precissament això, i no pas una tàctica electoral més.

En aquest sentit, Vargas va criticar la "forma circense" de les trobades que s'estan celebrant durant els últims mesos entre víctimes i etarres que es mostren penedits. No es tracta d'un tema prou interessant, intens i peculiar com per captar l'atenció de l'espectador pel seu sol contingut informatiu? Cal, doncs, tractar-ho de manera tan apocalíptica i sensacionalista com ho va fer -i com ja ens té acostumats- El Gran Debate de Tele5?

No oblidem que la qüestió d'ETA és una constant al nostre panorama polític i el partit que aconsegueixi resoldre-ho guanyarà la loteria. Però mantenir un llarg silenci i trencr-lo per demanar disculpes tardanes i que els mitjans tractin el tema com si d'un esdeveniment de la premsa del cor es tractés no és ni professional ni étic. I no compensa ni de bon tros. Però què importa, "Millor tard que mai", oi?

La táctica avestruz

Nuestro querido ministro de Educación, Cultura y Deporte es igualito a un avestruz. Y no me refiero sólo a que el señor Wert parezca una ave desplumada y con cara de loco -que también- sino a que ambas bestias comparten la cobardía. Así como unos, en ver que se acerca un león, esconden la cabeza debajo de la tierra; otros sepultan los problemas bajo una gruesa capa de excusas y patéticos eufemismos políticos y...voilà!  Problema resuelto.

Cerremos los ojos, dejemos que Wert agite su varita y diga las palabras mágicas "adoctrinamiento ideológico" y, de golpe, los gays han desaparecido del panorama educativo. Pero, amigo mío, le confesaré algo...cuando saque la cabeza del agujero que ha cavado en la tierra, los homosexuales seguirán ahí. Pero qué podemos esperar de un amante de la censura que dijo que "la Comunidad educativa no puede ser democrática"...¿Democracia? Menuda chorrada!

Aprovechemos que los niños son pequeñas esponjas y recreemos el experimento de La Ola...eliminemos la tolerancia, las referencias a las desigualdades sociales y plantemos la semilla de temas como el terrorismo o los nacionalismos excluyentes. Años después veremos cómo germina en ellos un odio irracional propio de la derecha de este país. ¡Qué sabio es usted al enseñar iniciativa en la economía privada! Mañana en los parvulitos se dejará de jugar al escondite para empezar a jugar en bolsa.

Y aún queda lo mejor de todo:  si alguien pregunta, diremos que esto es culpa de los padres y de la crisis económica. Pero todos recordamos que la película acaba con una absoluta pérdida de control...Así que, señor Wert, ya se puede esmerar en desempeñar un buen papel con los Deportes, porque a lo que a Cultura y Educación se refiere, ya no hay nada que hacer.

No nos moverán de las aulas

Hola! En este caso, volveré a colgar la edición bilingüe, espero que disfrutéis leyendo y, compartáis o no mi propuesta....SOS EDU!

Durante los últimos meses, los estudiantes hemos salido a la calle a reivindicarnos, hacernos oír para decir que la educación es un derecho que actualmente ya no es accesible a todos. Pero tenemos un problema, y es que los políticos parecen tener una extraña capacidad para obviarnos y tergiversar la realidad. Por eso, con las 4 huelgas que hemos hecho en los 8 meses que llevamos de curso, les estamos poniendo en bandeja que nos llamen "vagos".

Así pues, aunque todo esto no sea cierto -el trabajo de las asambleas y el movimiento estudiantil lo demuestra-, creo que lo tendríamos que enfocar de una manera distinta. Si nos quejamos que nos recortan en educación, prohibir la entrada a clase con piquetes y huelgas indefinidas sólo sirve para tirarnos piedras sobre el tejado. Un país se levanta con cultura, con un pueblo educado y eso en la pública lo sabemos hacer muy bien; reivindiquémoslo. Demostrando que nos implicamos, que somos suficientemente inteligentes como para reducir la tasa de suspensos haremos ver que funcionamos, que recortarnos es un error.

Por eso, ayer en una un debate en una clase de la Pompeu Fabra, se propuso una idea que algunos hacía ya tiempo que pensábamos: 24 horas de clase. Esta resistencia pacífica evidenciará lo que realmente queremos y que estamos comprometidos a conseguirlo. Demostraremos nuestro interés en continuar estudiando, evitaremos los conflictos violentos y que se añada gente que sólo busca follón. Una protesta de y para estudiantes para conseguir que no nos recorten y dejar claro que no nos moverán de las aulas.

-----------------------------------------------

No ens mouran de les aules

Durant els últims mesos, els estudiants hem sortit al carrer a reivindicar-nos, fer-nos sentir per dir que l'educació és un dret que actualment ja no és accessible a tots. Però tenim un problema, i és que els polítics semblen gaudir d'una estranya capacitat per obviar-nos i tergiversar la realitat. Per tant, amb les 4 vagues que hem fet en els 8 mesos que portem de curs, els estem posant en safata que ens anomenin "ganduls".

Així doncs, encara que tot això no sigui cert -la tasca de les assemblees i el moviment estudiantil ho demostra-, crec que ho hauríem d'enfocar de manera diferent. Si ens queixem que ens retallen en educació, prohibir l'entrada a classe amb piquets i vagues indefinides només serveix per tirar-nos pedres sobre la teulada. Un país s'aixeca amb cultura, amb un poble educat i això a la pública ho sabem fer molt bé; reivindiquem-ho. Demostrant que ens impliquem, que som prou intel·ligents com per reduir la taxa de suspensos farem veure que funcionem, que retallar-nos és un error.

Per això, ahir a un debat a una classe de la Pompeu Fabra, es va proposar una idea que alguns feia temps que pensàvem: 24 hores de classe. Aquesta resistència pacífica evidenciarà el que realment volem i que estem compromesos a aconseguir-ho. Demostrarem el nostre interès per continuar estudiant, evitarem els conflictes violents i que s'hi afegeixi qui només busca brega. Una protesta de i per a estudiants per aconseguir que no ens retallin i deixar clar que no ens mouran de les aules.

Adéu a Merkozy?

3/V/2012

Il·lustració de Joseba Morales

Els números parlen per sí sols, els francesos han alçat la veu i la segona volta de les presidencials de diumenge només servirà per fer oficial el que ja se sap. Amb un clar desavantatge de 8 punts (46-54) en les enquestes, l'hiperpresident passa els que, amb gairebé tota seguretat, seran els seus últims dies a l'Elisi. Fins fa poc, ningú no hagués apostat pel candidat socialista Fraçois Hollande. El pobre Flamby (flam de sobre) era menyspreat i ignorat per la pastora del continent, Angela Merkel, al igual que per totes les ovelles que conformen la dreta europea. 

Però el passat diumenge 22, el flam va demostrar que els francesos el consideren un pilar ben sòlid, tant que ha estat el primer candidat a l'Elisi que obté millor resultat a la primera volta que el president vigent. Des d'aquest moment, la desesperació ha tenyit la campanya de Sarkozy, tot adaptant el seu discurs per intentar esgarrapar els vots de l'extrema dreta de Le Pen -que va obtenir un preocupant tercer lloc a les votacions-, fins al punt que ja es parla de Sarkopen. Tanmateix, si quedava algun incrèdul, el debat de dimecres va evidenciar encara més l'educació i el savoir-faire d'Hollande sobre la barroeria de Sarkozy que, tot i que va intentar posar contra les cordes el seu adversari, no va poder evitar que el socialista sortís del debat com a favorit. 

Si els pronòstics es compleixen, diumenge s'esdevindrà un gran canvi per França, però els resultats de les votacions transcendiran més enllà de les seves fronteres, i és que el paradigma europeu depèn en gran mesura del que succeeixi aquest cap de setmana. El líder del PS és molt capaç de canviar el quadre tal i com el coneixem, gràcies a haver plantat cara a Merkel per dir-li el que molts ja pensaven abans: "amb l'austeritat no n'hi ha prou".

No se sap si Hollande aconseguirà donar sepultura a l'hegemonia alemanya a Europa, tal i com pretén, però el que està clar és que ja es pot considerar el concepte Merkozy com a ben enterrat. La fermesa del socialista ha fet que Merkel ja no menyspreï la seva política i consideri seriosament la seva arribada a l'Elisi, tot deixant fora del tauler de joc a Sarkozy. Pocs es pensaven que la cancellera donaria marxa enrere per acostar-se a la política socialista, però així ha estat; fins al punt que el que encara és el president de França es mira des de fora com es negocia per canviar els continguts de l'agenda europea.  

Si les estadístiques no s'equivoquen i si, tot i el canvi de discurs forçat de Merkel, Hollande es manté fidel a les promeses electorals, la fi de l'austeritat econòmica dirigida per Alemanya, donarà pas a una més que possible pèrdua d'hegemonia. De la mateixa manera, s'abandonarà per fi una direcció política esquitxada constantment per la vida personal de Srkozy i un discurs xen`òfob, digne del general Pétain, que culpa els immigrants -en especial islàmics- de les desgràcies esdevingudes. Tot plegat sembla indicar que els elefants, tal i com es coneix els membres del PS, arribaran a l'Elisi, de tal manera que els paquiderms continuaran ocupant les primeres planes dels diaris. 

Tancats a l'armari?

Els col·lectius homosexuals es plantegen com els afectarà el govern del PP

.

Passegen de la mà pel mític carrer Castro de San Francisco. Allà va ser on, per primer cop, es van reivindicar a plena veu els seus drets des del megàfon de Harvey Milk per tal que fossin sentits per tots els polítics de la nació. Com han canviat les coses...han pogut casar-se i, fins i tot comencen a pensar en adoptar un nen...Avui, més de 30 anys després, és encara important que es tracti d'una parella tradicional formada per un home i una dona o que, per contra, sigui una unió de dos persones del mateix sexe?

Alguns -cada cop més- opinen com el literat mexicà Amado Nervo, que diria "estima com puguis, a qui puguis i tot el que puguis. No et preocupis de cap a on vagi dirigit el teu amor". Altres, contràriament, respondrien com ho va fer al 2005 el que llavors era el líder de l'oposició, Mariano Rajoy: "el matrimoni sempre ha estat una institució entre un home i una dona; la unió entre homosexuals representa una alteració de la família".

Mariano Rajoy, ara el nostre president, va fer moltes declaracions referides al col·lectiu gai i lèsbic mentre era el líder del PP a l'oposició. Per això, i amb precedents de l'últim govern de dretes que ha tingut aquest país -durant el que el president Aznar va dir que "la minoria gai no pot imposar els seus criteris als altres"-, els homosexuals observen amb incertesa el seu futur. Molts d'ells temen que se'ls posin traves i que la polèmica llei aprovada al 2005 que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe s'aboleixi.

Per això, el nombre de parelles que han decidit donar-se el sí ha augmentat significativament des del canvi d'ideologia que va arribar a la Moncloa el passat desembre. Un exemple molt clar el protagonitza el poble Campillo de Ranas -Guadalajara- en el que el seu alcalde, Francisco Maroto (PSOE) té el rècord de matrimonis homosexuals units a Espanya. "Noto preocupació. Hi ha caps de setmana que arribo a casar fins a tres vegades!", assegura l'alcalde.

El nombre de matrimo-nis  homosexuals ha crescut per por a una derogació de la llei per part del PP

Quan al 2005 el PP va fer una crida a la objecció de consciència, "alguns alcaldes i jutges de pau van dimitir per no haver de casar-nos", explica Maroto, que va acabar casant-se amb el jutge de pau que va substituir l'anterior. La situació que s'està vivint a aquest poble representa la por d'una bona part del col·lectiu gai i lèsbic espanyol, que creu fermament que en algun moment de la legislatura del PP la llei s'acabarà abolint.

I és que el decret que va permetre el matrimoni entre persones del mateix sexe fa 7 anys no va deixar ningú indiferent. El líder del Partit Popular afirmava que "la llei respon a una mania del Govern de semblar modern" i no a una reclamació dels mateixos homosexuals. Els membres de l'Opus Dei de Tarragona posaven en dubte que "aquest tipus de matrimonis facin un bé per la societat i la joventut". El Foro Español de la Família va qualificar la normativa com un "gravíssim atemptat contra els drets dels menors i la família"...Fins fa pocs mesos, aquestes declaracions queien com una pluja fina sobre el paraigües que representava un govern socialista però, i ara què?

Si bé és cert que regna una certa inseguretat dins el col·lectiu, alguns no creuen que la possible derogació d'aquesta llei hagi de ser la major de les seves preocupacions. És el cas de la Marta Algara, una educadora de 31 anys que manté una relació amb una dona des de fa 5. Ella és del parer que el matrimoni homosexual no s'abolirà perquè "hi ha molta gent que ve aquí només per casar-se...el turisme gai és una font d'ingressos massa important". Però, segons la Marta, el fet que el PP respecti la llei del matrimoni homosexual és una qüestió purament econòmica, "les traves vindran d'altres bandes, estic segura que ens ho posaran difícil".

De fet, aquestes dificultats ja es comencen a notar, i és que l'Adriana Morales -parella de la Marta- treballa com a psicòloga a una ONG i ja ha vist com s'ha retallat el pressupost del que disposen per ajudar aquells homosexuals, bisexuals i transsexuals que ho necessitin. I creuen que això és "només el principi", que vindrà seguit per contratemps a l'hora d'adoptar, problemes d'acceptació social...."Si observem la trajectòria del PP, ho tenim difícil...hem fet passes de gegant en els últims anys i a partir d'ara tirarem enrere", assegura la Marta Algara.

Però, segons alguns col·lectius, els que es veuran més afectats per aquests canvis no seran pas aquells homosexuals que ja tenen la seva vida feta, ni aquells que ja han acceptat completament la seva condició; sinó que seran els joves que encara no s'han decidit a sortir de l'armari els que ho notaran més. "Nosaltres estem tan acostumats a que ens posin traves-diu la Marta-, que sempre trobarem solucions, siguin legals o no...", però els adolescents que estan descobrint la seva sexualitat poden tirar-se enrere a l'hora d'expressar-se i tancar-se a l'armari.

Els joves que encara no han sortit de l'armari seran els més afectats pel possibles canvis del PP

Aquest malestar al que s'enfronten dia a dia els joves ha estat evidenciat per un estudi realitzat pel Col·lectiu Lambda de València. La seva portaveu, Carmen Hernández, assegura que és "difícil créixer en un ambient tan hostil"; i és que l'estudi revela que el 45% dels adolescents homosexuals ha sofert violència física o verbal a l'escola i que aquests tenen tres vegades més risc de suïcidi. De la mateixa manera, també desvela que un 97% dels joves entre 12 i 16 anys ha proferit insults homòfobs i que el 28% es declara en desacord amb que els gais i les lesbianes mostrin el seu afecte en públic. 

Tal realitat social demostra, segons l'antropòloga Belén Molinuevo, "la quantitat de prejudicis erronis que tenen els adolescents, no només sobre els homosexuals, sinó sobre sexualitat en general". Tot plegat explica la quantitat de joves que acudeixen a diferents col·lectius, com el Cogam de Madrid -que va participar també a l'estudi- i que ha recollit testimonis tan inquietants com els següents: "Em mantenien aïllat del món per tal que no contactés amb ningú" o "He sofert tota classe d'insults. Jo no vull ser gai."

Els joves homosexuals tenen un 30% més de risc de suïcidi i el 45% d'ells ha patit vexacions

Pel que fa aquí a Catalunya, el Casal Lambda és un dels centres més reconeguts, per la tasca que fa amb els adolescents a l'hora d'ajudar-los a reconèixer i acceptar la seva pròpia orientació sexual. I no només treballa amb ells, sinó que també realitza xerrades i reunions amb els pares, els amics i els familiars, per tal que aprenguin a acceptar l'homosexualitat d'una manera natural i intentar evitar, poc a poc "els prejudicis" dels que parla Molinuevo. Però un dels punts més importants del treball del Casal Lambda rau en l'atenció que dedica a tots aquells serveis socials que tinguin incidència en el camp formatiu -mestres, educadors...-. Perquè "és preocupant la passivitat dels professors davant la discriminació per motius sexuals", tal com diu Carmen Hernández.

Fa 35 anys que la lluita del Casal Lambda -compartida per altres institucions, com el Cogam a Madrid- pretén que el sistema educatiu inclogui, entre els valors cívics que ensenya, el respecte a la diversitat sexual. Perquè, a més coneixement menys homofòbia. Ara, en ple segle XXI, i després de tants anys de gesta, es podria pensar que el personal docent tracta amb naturalitat el tema de la homosexualitat a les classes de civisme i ajuda els adolescents a sentir-se integrats, però això no és sempre així.

La Marta Algara opina com a educadora que encara queda un llarg camí que recórrer en el camp de l'ensenyança. Ella ha treballat com a monitora amb adolescents a diferents escoles i assegura que gairebé tots els nois que comencen a descobrir la seva orientació sexual a l'edat de 15 anys ho passen malament. La majoria acostumen a amagar-se per por i els que no ho fan, solen ser víctimes d'insults i discriminacions. Ara bé, així com a moltes escoles laiques els professors en parlen obertament i intenten evitar els conflictes, a les escoles religioses s'evita completament el tema per impedir que els nois homosexuals "contagiïn" els altres, i "això encara fa que els nens ho passin pitjor".

Tot i que sembli mentida, encara hi ha gent que parla d'aquesta manera de l'homosexualitat, com si fos una malaltia que es contagia i que, a la seva vegada té cura; no només es tracta d'una manera de parlar de la Marta. I és que, quan es va preguntar  -via mail- a l'associació de Professionals Cristians de Catalunya sobre el col·lectiu gai i lèsbic, van respondre amb un simple link enviat des del departament de Metges Cristians. Es tractava de la web de la Federació Internacional d'associacions Mèdiques Catòliques (FIAMC) que contenia l'article escrit al 2010 per la seva seu als EUA, Homosexualitat i esperança.

Aquest article en qüestió conté "la informació que necessiten sobre l'homosexualitat", segons el remitent del mail, que no es va voler identificar. L'essència del text radica en fer saber a "cada catòlic que senti atracció pel mateix sexe, que hi ha esperança i que pot trobar ajuda". Segons la FIAMC, els psiquiatres tenen una tasca molt especial i "fonamental" en aquest àmbit, ja que l'essència del problema neix a la infància. Per això, han d'intentar "alleugerir" el patiment que els pot provocar la "Desordenada Identitat de Gènere" i la "antimasculinitat crònica juvenil" -o una altra manera d'anomenar l'homosexualitat-.

I com que l'adolescència és l'etapa de més "risc", els professors a les institucions catòliques han de "contrarestar la falsa informació sobre l'atracció pel mateix sexe" i defensar la moral cristiana; de la mateixa manera han de transmetre als joves que "es pot trobar ajuda" i, fins i tot, evitar parlar sobre condons, ja que "nombrosos estudis han demostrat que no preveuen la transmissió de malalties sexuals"...

La federació de metges cristians considera que l'homosexualitat pot tenir "cura" psiquiàtrica

Aquesta visió de l'homosexualitat és encara acceptada i defensada per bona part del col·lectiu cristià més tradicional. La religió encara pesa molt i "els gais i lesbianes infringeixen la moralitat que el cristianisme ha establert i la societat considera correcta"; per aquest fet, segons la Marta Algara, els religiosos encara tenen aquests prejudicis tan marcats. I això ens remet al PP i a les seves reformes socials, en aquest cas, educatives.

El passat mes de gener el Ministre d'Educació, José Ignacio Wert, va anunciar a la cadena Ser que -entre d'altres mesures- canviarà l'assignatura d'Educació per la Ciutadania per una "Educació Cívica i Constitucional". La raó? Segons el gallec, l'antiga matèria proposada pels socialistes tenia un fort caràcter "doctrinal" i anava més enllà de "les nocions bàsiques de pluralisme, llibertat i democràcia"...Això va plantejar una pregunta entre els col·lectius gais i lèsbics: voldrà dir aquest canvi que s'eliminarà l'homosexualitat del temari escolar, tal i com recomana la FIAMC? Però, davant d'aquesta qüestió, Wert únicament respon: "no puc entrar a aquest nivell de detalls"...

Tot aquest panorama preocupa educadors com la Marta Algara, col·lectius com el Cogam o el Lambda i als mateixos homosexuals. Estan justificats els seus dubtes? El nou Govern que estrenen els populars els dificultarà l'acceptació social? Apartarà la diversitat sexual de les aules? En definitiva, amagarà la clau que molts joves necessiten i ens trobarem davant d'una nova generació de gais i lesbianes tancats dins l'armari?

Hacer visible lo invisible

 El documental Kony2012 se está difundiendo de forma masiva en las redes sociales para concienciar sobre los crímenes en Uganda de Joseph Kony

 Imagen de archivo de Joseph Kony tomada el 12 de noviembre de 2006. / AP

Que dé un paso al frente quien sepa quién es Joseph Kony. Quien sepa que se ha ganado el primer puesto en la lista de criminales de la Corte Penal Internacional, por secuestrar a unos 30.000 niños en Uganda durante poco más de 20 años; quien sepa que los obliga a matar o a convertirse en sus esclavos sexuales; que sigue libre y actuando...Hasta hace poco no se conocía la magnitud de los actos del Ejército de Resistencia del Señor (LRA en inglés) bajo las órdenes de Kony, quien pretende formar un gobierno basado en los 10 Mandamientos. Pero esto está cambiando gracias al trabajo de Invisible Children que, gracias al reportaje visual Kony2012, pretende "hacerle famoso, que no alabarle, para poder darle captura antes de que acabe el año" y devolver la identidad a los "niños invisibles"; así lo cuenta uno de los principales autores del vídeo, Jason Russell.

Pero, ¿por qué nadie ha dado la voz de alarma hasta ahora? "Si esto sucediera en América la gente se escandalizaría -responde el portavoz de Enough Project, John Prendergast- pero ningún país occidental hará nada, no resulta un problema para ellos".

Así pues, a falta de actuaciones de los de arriba y como ya sucedió en la Primavera Árabe, es el pueblo, especialmente los jóvenes, los que toman la iniciativa. Y es que gracias al reportaje Kony2012, que se está difundiendo masivamente en las redes sociales des del pasado lunes, cada vez más personas conocen las acciones del que en Uganda llaman "el mal en estado puro" y están dispuestos a "no ceder ante nada", como dice el lema de Invisible Children.

Este año 2012 parece que va a ser determinante para el conflicto, no obstante, no es la primera vez que se intenta capturar a Kony; en octubre del 2011 El País publicaba lo siguiente: "EUA se lanza a la caza del 'profeta' de Uganda. La intención no podría ser más loable: apoyar a las fuerzas ugandesas en la lucha contra el LRA". Aunque todo esto sea cierto, no se nombraba ni una sola vez el trabajo de Invisible Children, que desde 2003 presiona a los gobiernos y hace oír su voz para "parar a Kony y reconstruir lo que ha destruido". Russell añade que durante los pasados ocho años han estado recogiendo dinero con diversas iniciativas, gracias al cual han creado escuelas y trabajo para ayudar a los niños que han sobrevivido a las manos de Kony. Pero ahora esto ya no es suficiente. "Necesitamos el apoyo que sólo el gobierno puede proporcionar para que la gente sea consciente de lo que pasa", afirman desde Invisible Children.

Así pues, el vídeo Kony2012 -un retrato duro, a la par que tierno y humano del conflicto en Uganda- sólo es la punta del iceberg. Invisible Children sigue recaudando fondos; está usando la voz de 20 celebridades y 12 políticos -como George Clooney, Rihanna, Condoleezza Rice...- para dar a conocer la iniciativa y, así mismo, la noche del próximo 20 de abril se dispone a "empapelar" las ciudades para que amanezcan con el nombre de Kony "en todas partes". Todo esto se hace con la esperanza de que en este 2012 se aseste el golpe definitivo a las aberraciones en Uganda porque, tal y como dice Russell, "el mundo que queremos nos espera y no debemos parar hasta conseguirlo".  Gracias a esto, cada vez más gente está dispuesta a dar ese paso al frente para detener a Joseph Kony y hacer visible a los ojos del mundo lo que antes era invisible.