522 anys després, Sefarad escolta

Sandra Vicente Barreira
Barcelona

"Escolta Sefarad, els homes no poden ser si no són lliures". Aquest vers del poeta Salvador Espriu demostra dues coses. La primera és que, com va dir l'estudiós Agustí Pons, la qualitat d'un escriptor rau en que cadascú hi interpreti quelcom diferent; qualsevol 'home' s'hi podria sentir identificat.

La segona és la gran petjada que la càbala -tradició mística jueva- va deixar a la nostra cultura. Espriu es referia a Espanya com a Sefarad -a la manera hebrea- cada cop que considerava que afrontava un tema seriós. Això podria ser una llicència poètica o una mostra de la influència del poble jueu sobre la península, tot i haver-ne estat expulsat el 1492.

Els Reis Catòlics van decretar que els jueus havien d'abandonar el territori si no es convertien al cristianisme. Segons l'hispanista britànic John Lynch, entre 40.000 i 45.000 dels 80.000 dels que es trobaven llavors a Espanya van decidir marxar -la resta, va professar una conversió que va estar vigilada de prop per La Inquisició.

Avui, els sefardites -jueus vinguts de la Península- es troben, sobretot, a Israel, Magreb, Turquia o EUA i se'ls podria reconèixer fàcilment; no només mengen plats propis de la gastronomia espanyola, sinó que també parlen la jaquetia o ladí, una barreja d'hebreu i castellà perfecte del segle XV. Un petit oasi de l'Espanya medieval, alimentat pel record i la distància.

La relació entre aquestes dues cultures és innegable; com diu l'historiador Américo Castro, "Europa es pot entendre perfectament sense posar els jueus en primer pla. Espanya no". I és així que pren sentit l'avantprojecte de llei presentat pel Govern a principis de febrer, que ofereix la possibilitat als sefardites d'aconseguir la doble nacionalitat espanyola.

Dels 13,8 milions de jueus que viuen al món, 3,5 són sefardites -segons dades del diari israelià Yediot Ahronot- i podran aconseguir el passaport si demostren la seva descendència ibèrica -mitjançant l'arbre genealògic, el domini del ladí...Aquesta notícia ha impactat molt els jueus descendents d'hispans a Israel, però de maneres molt diverses.

Així ho feien notar dues capçaleres com La Vanguardia i El País, que dedicaven una plana de la secció de política d'aquest cap de setmana a tractar el tema des de dos punts de vista diferents. La primera donava veu a aquella fracció dels sefardites que emplenen les ambaixades per aconseguir la nacionalitat. Segons la portaveu de la Federació de Comunitats Jueves a Espanya, María Royo, "consideren que s'obre l'esperança de reparar una injustícia històrica".

Els sefardites són una comunitat molt dispersa dins una societat més dispersa encara, com són els jueus. Aquesta concepció fa que uns altres -mostrats a El País- no vulguin tornar a ser espanyols; es consideren "orgullosos de ser únicament israelians", opina Isaac Levy, doctor en història especialitzat en judaisme sefardita. I és que "sense el continu exili al que s'ha vist abocat el poble jueu, avui no existiria Israel".

Per tant, encara que no tots els sefardites ho vegin igual i, encara que hagi estat 522 anys tard, podem dir que Sefarad ha escoltat.

Com convertir-se en europeu

Sandra Vicente
Barcelona

Pagant Sant Pere canta. Però en aquest cas no es tracta d'obrir les portes del cel, sinó les de la Unió Europea a cop de talonari. O el que es coneix com a "programes de residència per inversió", segons els que per més o menys un milió d'euros es pot comprar la nacionalitat i la residència europea en diversos països de la Unió.

Aquesta mercantilització dels passaports es contextualitza en una crisi de la que alguns socis de la UE han sabut aprofitar-se; certs inversors han resultat ser una bona font econòmica, en tant que han vist facilitades les seves transaccions si les fan en qualitat de residents.

Tot plegat està derivant en una carrera entre certs membres, que competeixen per oferir les millors condicions d'entrada a les grans fortunes, mentre que des de Brussel·les creuen que això podria "esbiaixar els projectes de la Unió", com opina la comissaria luxemburguesa Viviane Reding.

Podem distingir dos tipus de models: per una banda al grup representat per Malta o Xipre, la nacionalitat s'aconsegueix mitjançant inversions en accions o en metàl·lic. Per altra banda, nacions com Portugal, Espanya, Letònia, Àustria o el Regne Unit ofereixen un procés més lent: a través de la compra d'una vivenda o de deute públic s'accedeix a la residència que, amb el temps, dóna pas a la nacionalitat.

Inversions necessàries per obtenir la nacionalitat segons l'estat. FONT: El País

El Visat d'Or, tal com es coneix aquest tipus de tràmit -i al que tenen un accés, més ràpid i menys compromès, desenes d'esportistes com Diego Costa, brasiler nacionalitzat espanyol- és una pràctica cada cop més comuna. Segons Christian H. Kälin, gerent de Henley & Partners, empresa referència en aquest tipus de tràmits, això es deu a la gran competència entre països, que facilita el procés.

Tant és així que, segons dades del Ministeri d'Interior Portuguès, 470 persones s'hi van nacionalitzar al 2013 invertint, ja d'entrada, entre 10.000 i 15.000 euros en advocats per aconseguir el passaport. Tot plegat preocupa, per una banda degut a la lliure circulació a la que tenen dret els nous residents i, per altra, perquè això pot "devaluar el concepte de ciutadà europeu", segons Jelena Dzankic, de l'Institut Universitari Europeu de Florència.

Aquesta situació va dur el Parlament Europeu a aprovar, a mitjans del mes de gener, una resolució no vinculant segons la que "s'espera que tots els Estats membres actuïn de manera responsable per preservar els valors de la Unió, [...] que no poden dur enganxada una etiqueta amb el preu".

I és precisament aquesta discriminació econòmica la que està aixecant més polèmica, sobretot perquè "atempta contra els valors europeus que estableixen la no discriminació", com recorda Kinga Göncz, europarlamentària hongaresa.

Però totes aquestes afirmacions contrasten amb una realitat en la que conviuen el Visat d'Or i les polítiques de restricció d'immigrants a estats com l'alemany. Es dóna una competència entre nacions per obrir les portes a les grans fortunes, mentre que als col·lectius com el romanès o el búlgar se'ls posen tot tipus de dificultats per part de les forces de la dreta europea.

El sistema legal, a judici

Sandra Vicente

Barcelona

Durant els últims anys, les ciutats han vist florir d'entre el paviment el descontent dels ciutadans i la seva materialització en manifestacions, assemblees... a mesura que la crisi anava creixent, la política ha començat a trobar altres escenaris per a desenvolupar-se, més enllà dels parlaments.

Normalment, a les marxes es poden veure cartells i pancartes que fan ús del plural. I és que a les concentracions no s'hi poden veure només aquells als que la situació sociopolítica afecta especialment; també hi trobem un gran gruix de persones que s'hi solidaritzen.

Si recordem, ens assaltaran les accions de la PAH que eviten el desnonament d'un veí, o milers d'homes que es manifesten en contra d'una llei de l'avortament que afecta directament les dones. Així doncs, no és estrany trobar l'empatia en aquests moviments, però hi ha certs col·lectius que no ens hi tenen acostumats.

Precisament per això, la vaga d'advocats britànics ha sobtat molts mitjans. Dediquen força espai a cobrir la protesta, deguda a la retallada del 30% al pressupost d'ajuda legal per a les persones sense recursos, proposada recentment pel ministre de justícia, Chris Grayling.

Advocats anglesos protesten al Southwark Crown Court a Londres. Fotografia AP

L'atenció predominant dels mitjans a aquesta protesta d'un país allunyat -quan a Espanya se'n veuen diàriament- no és un caprici. Per una banda, de cara a l'opinió pública és noticiable que la que és la tercera professió pitjor considerada segons el CIS -només superada per periodistes i jutges- surti a manifestar-se al carrer.

Per altra banda, també s'ha de tenir en compte que Anglaterra no havia vist mai en la seva història una protesta formada per professionals vestits amb toga i perruca. Això s'entén perquè l'anglès és el sistema legal que més despeses tenia, amb uns 2.200 milions d'euros anuals. Però, si s'aplica la retallada, es podrien veure reduïts en 264 milions.

La legalitat anglesa ha fugit de les connotacions negatives que es relacionen a països com Espanya al terme 'advocat d'ofici'. L'accessibilitat dels criminalistes propicia un sistema legal més igualitari que garanteix una bona cobertura independentment de la renda econòmica.

Aquesta metodologia, de la que el Col·legi d'Advocats anglès esta "molt orgullós", podria esbiaixar-se en cas d'aplicar-se la mesura, ja que els millors advocats passarien a altres categories on es moguin més diners. De ser així, el dret criminalístic veuria delmat la seva qualitat i, com a conseqüència, es donarien dos categories de justícia.

La base de les protestes es dóna per la contradicció d'un discurs governamental que esgrimeix estar sortint de la crisi, però alhora creu necessari retallar el sou dels advocats criminalistes ja que "poden viure amb menys". Tot i ser cert que n'hi ha que cobren 120.000 euros bruts anuals, també els hi ha que estan per sota del salari mínim, segons el Col·legi.

Sigui com sigui, amb els 2.000 euros que costa un judici i, havent uns 1.000, la vaga convocada ja ha costat a Anglaterra més d'un milió... una dada a tenir en compte quan és un intent d'estalvi per part del Govern el que ha iniciat la mobilització.  

Fractures internes entre els populars

Sandra Vicente
Barcelona

El discurs polític és com un laberint; no es pot simplement escoltar, com no es pot caminar pretenent trobar la sortida sense cert esforç. Normalment cal llegir entre línies perquè dirigir-se a l’electorat és complex. Normalment. Per exemple, quan l'orador es dirigeix al públic a través d'una pantalla de plasma, sobren les paraules; l'embolcall s'imposa al discurs.

Passa igual amb certes declaracions, com la de la secretaria general del PP. Cospedal va afirmar dissabte que el partit "està francament bé tal i com està, com demostra el suport a les polítiques i mesures del Govern". Una convicció amb pretensions tranquil·litzadores, però que esdevé una paradoxa en sí mateixa.

Noms polèmics com Wert o Gallardon dibuixen la realitat legislativa però no troben recolzament ni escut en els seus companys de llista davant la convulsió social que, era d'esperar, han causat. El partit, doncs, no està unit. Per tant, no "està bé", i és la manca de suport la que ho demostra. 

El President del Govern, Mariano Rajoy, amb la secretària general, María Dolores de Cospedal, a l'arribada a la reunió dels membres del Comité de Direcció del PP que es va celebrar diumenge a Toledo// EFE

La intervenció de Cospedal juga a l'ambigüitat de no deixar clar si parla de suport social o institucional, però a hores d'ara, tant la ciutadania com els mateixos barons han deixat clar que no s'entenen amb alguns viratges del partit.

Enmig d’això està la veu conciliadora de Rajoy que recolza gairebé incondicionalment els seus homes. El problema ve quan aquest suport toca a tots per igual; quina credibilitat dóna un president que accepta públicament la -que ja sabia que seria- polèmica llei de l'avortament, però posteriorment admet que necessita modificacions quan els de casa no ho veuen tan clar?

Un líder no guia de manera estable quan deixa de ser conseqüent amb les seves afirmacions i demana "a tots que no es parli de l'assumpte de l'avortament en públic".  A aquestes alçades del partit, Rajoy sap que per guanyar -o si més no, mantenir- vots per a les properes eleccions ha de deixar de banda la situació social i centrar-se en l'econòmica.

És una estratègia que parla per sí sola quan, encara que la prima de risc baixi i millorin les dades d'ocupació -gràcies als contractes temporals, no ho oblidéssim-, continuem en crisi. Aquell que es troba amb dificultats a l'hora d'afrontar pagaments com l'electricitat -un altre tema candent- no veu millora en missatges autoconvincents que asseguren l'inici d'una remuntada i recorden a la retòrica del "España va bien".

Tot i aquest coneixement dels propis punts febles, el partit no aconsegueix que la tímida recuperació passi per davant de les decisions socials que tan molesten el poble i que els fan perdre vots de manera inexorable. De fet, així ho mostren les últimes dades de predicció de vot publicades diumenge, que situen un desestructurat PSOE 1,5 punts per davant del PP segons el sondeig de Metroscopia per a El País.

Les decisions dels de Rajoy actuen com una campanya indirecta pels socialistes que veuen que el Govern cau pel seu propi pes davant la manca de suport popular -entès en ambdós sentits del terme- que aixequen a cops de reforma.

El fum de la discòrdia

Les cigarretes electròniques, la nova moda. Es poden fumar a on no es pot fumar el tabac normal i semblen ser menys nocives...semblen. La seva expansió es contraposa a l'aparició de les primeres crítiques dels experts i usuaris desencantats que n'opinen i reflexionen al respecte.

Podeu llegir més sobre el tema clicant aquí, anant al reportatge sencer, publicat al mitjà digital VilaWeb i escrit per una servidora i la meva companya de facultat, Aïda Sanchez. 

La táctica avestruz

Nuestro querido ministro de Educación, Cultura y Deporte es igualito a un avestruz. Y no me refiero sólo a que el señor Wert parezca una ave desplumada y con cara de loco -que también- sino a que ambas bestias comparten la cobardía. Así como unos, en ver que se acerca un león, esconden la cabeza debajo de la tierra; otros sepultan los problemas bajo una gruesa capa de excusas y patéticos eufemismos políticos y...voilà!  Problema resuelto.

Cerremos los ojos, dejemos que Wert agite su varita y diga las palabras mágicas "adoctrinamiento ideológico" y, de golpe, los gays han desaparecido del panorama educativo. Pero, amigo mío, le confesaré algo...cuando saque la cabeza del agujero que ha cavado en la tierra, los homosexuales seguirán ahí. Pero qué podemos esperar de un amante de la censura que dijo que "la Comunidad educativa no puede ser democrática"...¿Democracia? Menuda chorrada!

Aprovechemos que los niños son pequeñas esponjas y recreemos el experimento de La Ola...eliminemos la tolerancia, las referencias a las desigualdades sociales y plantemos la semilla de temas como el terrorismo o los nacionalismos excluyentes. Años después veremos cómo germina en ellos un odio irracional propio de la derecha de este país. ¡Qué sabio es usted al enseñar iniciativa en la economía privada! Mañana en los parvulitos se dejará de jugar al escondite para empezar a jugar en bolsa.

Y aún queda lo mejor de todo:  si alguien pregunta, diremos que esto es culpa de los padres y de la crisis económica. Pero todos recordamos que la película acaba con una absoluta pérdida de control...Así que, señor Wert, ya se puede esmerar en desempeñar un buen papel con los Deportes, porque a lo que a Cultura y Educación se refiere, ya no hay nada que hacer.

El cervell, al servei de la llei

Dos experts aborden la relació entre la neurologia i la creació de les lleis

"Volen saber què està bé i què està malament? Llegeixin la Bíblia!". Aquesta curiosa afirmació del professor de la Universitat de Tilburg (Països Baixos), Hendrik Gommer, va obrir ahir la conferència neurociència i llei, celebrada al CosmoCaixa de Barcelona. Aquestes paraules no volien instar el públic a lliurar-se a la religió, sinó que venien a dir que, des de temps bíblics, les decisions humanes han volgut ser controlades per una sèrie de normes, "com els 10 manaments"; tal i com va afirmar el segon ponent de la conferència i catedràtic de la UAB, Adolf Tobeña.

Gommer va començar posant com a exemple la història d'Adam i Eva: ella volia aconseguir de qualsevol manera la poma, fet que va comportar l'expulsió de l'Edèn. Eva va rebre un càstig però va aconseguir el que volia, per contra, Adam va ser amonestat sense haver fet res dolent. Aquesta situació s'ha convertit en una constant al llarg de la història humana: allò que l'home considera bo, el que ajuda a realitzar els seus desitjos, no sempre coincideix amb el que es considera correcte que, segons Gommer és "allò que assegura la supervivència del col·lectiu".

Tot plegat, encara que sembli molt abstracte, té una explicació científica que es basa en la neurologia, la disciplina que "explica l'activitat cerebral quan es prenen decisions morals", tal com ho explica Tobeña. El cervell, si el mirem en un escàner, és com un semàfor que s'il·lumina per mostrar els nostres desitjos, reaccions, preferències...Estudis com aquest, a prova de mentides piadoses i cortesies socials, demostren que l'ésser humà dóna llum verda a les seves necessitats abans que a les del col·lectiu. I és que l'home mai no actua desinteressadament, "la bondat absoluta no existeix -diu Gommer- sinó que depèn de la situació; quan entenem això, entenem la necessitat de crear lleis".

 El catedràtic de Tilburg ha arribat a la conclusió que l'home "està dissenyat per viure en un grup de fins a 150 persones sense necessitat de normes", però aquesta societat globalitzada ens obliga a organitzar-nos per no caure en l'anarquia. Per això, Tobeña creu que la "legislació hauria d'ajudar-se de la ciència per crear lleis més efectives", ja que "la neurologia té més coneixements sobre el comportament humà". El professor de la UAB s'explica dient que l'estudi del cervell és capaç d'entendre i contrarestar el fet que l'ésser humà, si veu mostres de vandalisme, incrementi la seva actuació incívica en un 70%, o que es dupliquin les males accions durant la nit. Per tant, aquesta associació "podria ser l'inici d'una societat més respectuosa".

Després de dos hores de conferència, preguntes i debats, els catedràtics Hendrik Gommer i Adolf Tobeña van establir que la relació entre ciència i llei no és pas improbable i que, tal i com diu el títol del cicle de conferències celebrades al CosmoCaixa,  poc a poc el cervell envaeix la ciutat.