Barcelona
20 de novembre de 1975; una jornada històrica per un país
que es lleva amb tot de sentiments retrobats. Una nació dividida davant la mort
de l’home que, anys abans, havia liderat l’enfrontament entre els qui estaven
dividits. Un dia ple de simbolismes; dins la basílica del Valle de los Caídos,
els Reis presideixen la cerimònia “en sufragi de l’excel·lentíssim don
Francisco Franco [...] i dels caiguts en la Creuada espanyola”.
El monarca acomiadava el dictador amb la cura pertinent
de qui coneix la importància que tindrà la seva figura en els anys que vindran.
Però Madrid no es va aturar per les campanes de morts: lluïa un ambient molt
diferent al de la basílica, que El País qualificava
de “fredor oficial”. Destacava la tensió d’un possible conflicte popular davant
l’acte; per això, les immediacions de la Basílica es veien atapeïdes de forces
de seguretat que vetllaven per evitar-lo, i de periodistes que esperaven per a
cobrir-lo.
D’entre els informadors, ressaltaven els corresponsals.
Concretament 421, segons Christopher Tulloch, professor de la UPF, facultat on
el passat dimecres es presentava el llibre El
desafiament català. L’obra, que és una creació conjunta de cinc professors
-Jaume Guillamet, Ruth Rodríguez, Francesc Salgado, Marcel Mauri i el mateix
Tulloch-, analitza quina va ser la visió de la premsa estrangera de la
Transició.
 |
| Escena del funeral de Franco |
La dada, que en principi podria semblar anecdòtica,
mostra fins a quin punt el que estava passant prenia importància a ulls
internacionals. Els autors del llibre focalitzen en corresponsals de quatre
procedències diferents; els americans potser eren els que tenien una visió més extrema;
“estaven convençuts que hi hauria un conflicte armat”, assegura Mauri. Tant,
que molts van venir directament de Vietnam, previstos dels estris propis d’un
corresponsal de guerra.
Per francesos i italians cada pas que donava –o no– el
Govern era “una nova decepció que allunyava els espanyols de la democràcia”,
opina Salgado. Itàlia va anunciar fins a 8 vegades el final de l’herència
franquista, però no s’acabava de fer el pas. “Això evidencia la relació entre
política i periodisme”, comenta el professor, que reitera la importància dels
corresponsals, recordant que quan el Rei va fer declaracions negatives sobre
Arias Navarro va ser per a Le Monde i
no pas per cap capçalera espanyola.
Per últim, els anglesos professaven el que Guillamet
qualifica de "suport crític" a la Transició. Els britànics, que s'ho
miraven amb molta més distància que les veïnes França o Itàlia, acostumaven a
fer notar les errades d'estratègia del Govern. És per aquesta funció crítica
-que els mitjans locals no podien exercir degut a la repressió- que els
corresponsals restaren subjectes a estricta vigilància -especialment aquells
que actuaven a Catalunya o Euskal Herria.
Partint del silenci que caracteritzava els nostres
mitjans, la premsa de corresponsalia cobra una gran importància per saber com
ens veien i com ens veiem i és que, com afirma el periodista Lluis Bassets,
"només podem dir que vam assolir la llibertat quan el contingut de la
premsa espanyola comença a coincidir amb l'estrangera".
