dilluns, 20 de gener del 2014

El sistema legal, a judici

Sandra Vicente
Barcelona

Durant els últims anys, les ciutats han vist florir d'entre el paviment el descontent dels ciutadans i la seva materialització en manifestacions, assemblees... a mesura que la crisi anava creixent, la política ha començat a trobar altres escenaris per a desenvolupar-se, més enllà dels parlaments.

Normalment, a les marxes es poden veure cartells i pancartes que fan ús del plural. I és que a les concentracions no s'hi poden veure només aquells als que la situació sociopolítica afecta especialment; també hi trobem un gran gruix de persones que s'hi solidaritzen.

Si recordem, ens assaltaran les accions de la PAH que eviten el desnonament d'un veí, o milers d'homes que es manifesten en contra d'una llei de l'avortament que afecta directament les dones. Així doncs, no és estrany trobar l'empatia en aquests moviments, però hi ha certs col·lectius que no ens hi tenen acostumats.

Precisament per això, la vaga d'advocats britànics ha sobtat molts mitjans. Dediquen força espai a cobrir la protesta, deguda a la retallada del 30% al pressupost d'ajuda legal per a les persones sense recursos, proposada recentment pel ministre de justícia, Chris Grayling.

Advocats anglesos protesten al Southwark Crown Court a Londres. Fotografia AP
L'atenció predominant dels mitjans a aquesta protesta d'un país allunyat -quan a Espanya se'n veuen diàriament- no és un caprici. Per una banda, de cara a l'opinió pública és noticiable que la que és la tercera professió pitjor considerada segons el CIS -només superada per periodistes i jutges- surti a manifestar-se al carrer.

Per altra banda, també s'ha de tenir en compte que Anglaterra no havia vist mai en la seva història una protesta formada per professionals vestits amb toga i perruca. Això s'entén perquè l'anglès és el sistema legal que més despeses tenia, amb uns 2.200 milions d'euros anuals. Però, si s'aplica la retallada, es podrien veure reduïts en 264 milions.

La legalitat anglesa ha fugit de les connotacions negatives que es relacionen a països com Espanya al terme 'advocat d'ofici'. L'accessibilitat dels criminalistes propicia un sistema legal més igualitari que garanteix una bona cobertura independentment de la renda econòmica.

Aquesta metodologia, de la que el Col·legi d'Advocats anglès esta "molt orgullós", podria esbiaixar-se en cas d'aplicar-se la mesura, ja que els millors advocats passarien a altres categories on es moguin més diners. De ser així, el dret criminalístic veuria delmat la seva qualitat i, com a conseqüència, es donarien dos categories de justícia.

La base de les protestes es dóna per la contradicció d'un discurs governamental que esgrimeix estar sortint de la crisi, però alhora creu necessari retallar el sou dels advocats criminalistes ja que "poden viure amb menys". Tot i ser cert que n'hi ha que cobren 120.000 euros bruts anuals, també els hi ha que estan per sota del salari mínim, segons el Col·legi.


Sigui com sigui, amb els 2.000 euros que costa un judici i, havent uns 1.000, la vaga convocada ja ha costat a Anglaterra més d'un milió... una dada a tenir en compte quan és un intent d'estalvi per part del Govern el que ha iniciat la mobilització.  

diumenge, 12 de gener del 2014

Fractures internes entre els populars

Sandra Vicente
Barcelona

El discurs polític és com un laberint; no es pot simplement escoltar, com no es pot caminar pretenent trobar la sortida sense cert esforç. Normalment cal llegir entre línies perquè dirigir-se a l’electorat és complex. Normalment. Per exemple, quan l'orador es dirigeix al públic a través d'una pantalla de plasma, sobren les paraules; l'embolcall s'imposa al discurs.

Passa igual amb certes declaracions, com la de la secretaria general del PP. Cospedal va afirmar dissabte que el partit "està francament bé tal i com està, com demostra el suport a les polítiques i mesures del Govern". Una convicció amb pretensions tranquil·litzadores, però que esdevé una paradoxa en sí mateixa.

Noms polèmics com Wert o Gallardon dibuixen la realitat legislativa però no troben recolzament ni escut en els seus companys de llista davant la convulsió social que, era d'esperar, han causat. El partit, doncs, no està unit. Per tant, no "està bé", i és la manca de suport la que ho demostra. 

El President del Govern, Mariano Rajoy, amb la secretària general, María Dolores de Cospedal, a l'arribada a la reunió dels membres del Comité de Direcció del PP que es va celebrar diumenge a Toledo// EFE
La intervenció de Cospedal juga a l'ambigüitat de no deixar clar si parla de suport social o institucional, però a hores d'ara, tant la ciutadania com els mateixos barons han deixat clar que no s'entenen amb alguns viratges del partit.

Enmig d’això està la veu conciliadora de Rajoy que recolza gairebé incondicionalment els seus homes. El problema ve quan aquest suport toca a tots per igual; quina credibilitat dóna un president que accepta públicament la -que ja sabia que seria- polèmica llei de l'avortament, però posteriorment admet que necessita modificacions quan els de casa no ho veuen tan clar?

Un líder no guia de manera estable quan deixa de ser conseqüent amb les seves afirmacions i demana "a tots que no es parli de l'assumpte de l'avortament en públic".  A aquestes alçades del partit, Rajoy sap que per guanyar -o si més no, mantenir- vots per a les properes eleccions ha de deixar de banda la situació social i centrar-se en l'econòmica.

És una estratègia que parla per sí sola quan, encara que la prima de risc baixi i millorin les dades d'ocupació -gràcies als contractes temporals, no ho oblidéssim-, continuem en crisi. Aquell que es troba amb dificultats a l'hora d'afrontar pagaments com l'electricitat -un altre tema candent- no veu millora en missatges autoconvincents que asseguren l'inici d'una remuntada i recorden a la retòrica del "España va bien".

Tot i aquest coneixement dels propis punts febles, el partit no aconsegueix que la tímida recuperació passi per davant de les decisions socials que tan molesten el poble i que els fan perdre vots de manera inexorable. De fet, així ho mostren les últimes dades de predicció de vot publicades diumenge, que situen un desestructurat PSOE 1,5 punts per davant del PP segons el sondeig de Metroscopia per a El País.

Les decisions dels de Rajoy actuen com una campanya indirecta pels socialistes que veuen que el Govern cau pel seu propi pes davant la manca de suport popular -entès en ambdós sentits del terme- que aixequen a cops de reforma.

divendres, 25 d’octubre del 2013

El fum de la discòrdia


Les cigarretes electròniques, la nova moda. Es poden fumar a on no es pot fumar el tabac normal i semblen ser menys nocives...semblen. La seva expansió es contraposa a l'aparició de les primeres crítiques dels experts i usuaris desencantats que n'opinen i reflexionen al respecte.

Podeu llegir més sobre el tema clicant aquí, anant al reportatge sencer, publicat al mitjà digital VilaWeb i escrit per una servidora i la meva companya de facultat, Aïda Sanchez. 


dijous, 24 d’octubre del 2013

El preu de la natura


Sovint, els interessos econòmics dels parcs zoològics s'imposen davant la cura i la protecció de certes espècies en perill d'extinció. 

SANDRA VICENTE

Se’n recorden del Floquet de Neu? Durant molts anys va ser l’estrella del Zoo de Barcelona; sortir a veure’l era una excursió obligada per a tots els col•legis de la ciutat, va protagonitzar bona part de les postals de record que els turistes s’emportaven i des d’arreu del món l’identificaven com a símbol de la capital catalana, juntament amb la Sagrada Família o el Camp Nou. Tot i que es va intentar estirar-ne la fama després de la seva mort, -fins i tot se’n va fer una pel•lícula- ara l’enveja dels parcs zoològics recau sobre uns altres actors: la família de pandes gegants de Madrid.

No només es tracta de l’únic nucli de quatre membres estabulats a un zoo a tot el món, sinó que són els primers cadells que neixen a Espanya –i els tercers d’Europa– des del mític Chu Lin, al 1982. Po i De-De són fills de Bing Xing i Hua Zui Ba, que va ser inseminada artificialment al 2010, tres anys després que arribessin al Zoo de Madrid des de la reserva de Zhang Zhihe (Xina).

Al igual que en Floquet de Neu, els bessons són gairebé únics a la seva espècie, i és que els pandes són uns dels animals que estan en major risc d’extinció. La pèrdua progressiva del seu hàbitat i del bambú, la seva font d’aliment, es veu agreujada per les complicades característiques reproductives d’aquest tipus d’ossos;
les femelles són molt exigents amb els mascles que les han d’inseminar i per complicar-ho més, només estan en zel durant tres dies l’any. Es calcula que hi ha uns 1.600 pandes en llibertat i només 300 en captivitat, xifra que explica molt bé l’èxit dels bessons al Zoo de Madrid.

L’exclusiu crida l’atenció i, com no pot ser d’una altra manera, els parcs zoològics se n’aprofiten. Tal com explica el doctor Santi Mañosa, zoòleg del departament de conservació d’espècies de la Universitat de Barcelona, trobar un reclam d’aquestes característiques és indispensable per aconseguir els recursos econòmics necessaris per mantenir unes instal•lacions òptimes i així desenvolupar les que realment són les funcions d’un zoològic. No només han d’acollir turistes i escolars que s’amuntonen al voltant del toca-toca,sinó que realitzen unes tasques molt importants de cara a la conscienciació mediambiental i la conservació i reproducció d’espècies en perill.

Des del punt de vista del doctor Mañosa, el paper dels zoos és imprescindible, i és que de vegades la reproducció en captivitat in situ de certes espècies falla i és necessari tenir un pla B als zoos. Però la seva
importància és major que no pas la que es deixa veure; per exemple, de ben segur que l’última vegada que van anar al Zoo de Barcelona tenien la idea de visitar els lleons o de veure l’espectacle dels dofins i, per contra, no van guardar a les seves retines la imatge de la Trenca, una petita au de colors terrossos. Però
el que no saben és que són els animals més atractius els que propicien un reclam per mantenir i millorar l’estància d’espècies com la Trenca, de la qual actualment només en queden tres parelles.

Així doncs, a primer cop d’ull, la presència dels pandes a Madrid no pot ser més que positiva, tant pel zoològic com per l’espècie, però el problema ve quan l’animal a protegir és el mateix que representa el major reclam del parc. I és que, com a tot arreu, els interessos econòmics poden esgarrar les intencions més
nobles.

Normalment les espècies en perill acostumen a estar amagades de la vista del públic mentre estan criant; quan mirem un exemplar de Trenca no pensem en que observem vora el 16% de la població mundial
d’aquesta au. No és un animal excepcional ni interessant a ulls dels visitants, per això el Zoo es pot permetre tenir-ne una altra aïllada en unes instal•lacions que redueixin al mínim els factors d’estress per beneficiar una bona cria i així perpetuar l’espècie. Però això no pot passar en el cas dels pandes.

Aquesta família suposa un atractiu massa gran pel Zoo de Madrid i qualsevol petita novetat que protagonitzin és usada com un reclam per vendre totes les entrades que sigui possible; és per això que és completament impensable tenir-los aïllats, encara que això en sacrifiqui la cria.

I és que els pandes de Madrid han costat molt d’aconseguir. Literalment. Abans Xina els regalava com si fossin souvenirs per millorar les relacions internacionals, però ara ja no es dóna res gratis, sinó que Bing Xing i Hua Zui Ba costen una mensualitat molt elevada des del 2007, quan van arribar des de Xina. Aquesta situació fa que tenir –i mantenir– els pandes sigui extremadament car i, per tant, interessa exhibir-los tant com sigui possible.

Aquesta exposició indiscriminada podria estar justificada, segons Dolors Vinyoles, zoòloga especialitzada
en el comportament animal en captivitat, sempre que el reclam dels pandes proporcionés suficients beneficis com per millorar l’estat dels altres animals, però s’ha de complir amb el lloguer...I per fer-ho s’aprofita
cada minut de vida dels ossos. Tant és així que el primer contacte dels cadells amb la natura exterior del Zoo va ser només amb set mesos de vida, i no va ser una posada en escena precisament tranquil•la, sinó que es van trobar davant de la reina Sofia, fotògrafs, càmeres de televisió i visitants. Aquesta realitat es va convertir
en la història de la seva vida i el fet d’estar en perill d’extinció va començar a ser usat com a reclam.

Es va començar a supeditar el benestar dels animals a una bona mostra d’aquests de cara al públic; els podem trobar en un recinte descobert que, a primera vista, sembla molt acollidor, però segons Vinyoles
res més lluny. Els ossos són una de les espècies que pateixen més els canvis climàtics i, concretament els pandes gegants estan acostumats a les fredes temperatures dels boscos del Tibet, així que Madrid hauria d’invertir –d’alguna manera– en un recinte climatitzat.

Però no només es tracta de l’hàbitat, aquesta proximitat al públic els produeix trastorns importants; Vinyoles coneix molt bé les anomenades estereotípies o conductes errants en animals en captivitat. Es tracta dels vicis, la conducta anormal i la dependència que es desenvolupa envers les expectatives del que han de rebre dels visitants al Zoo. I és que la interacció amb els homes mai no pot ser bona, i més en casos d’animals en perill: suposa una forta situació d’estrè que redueix el sistema immune i dificulta la reproducció.

Però aquestes condicions no suposen un impediment per a la reserva de Zhang Zhihe, que estipula que la parella pot romandre al seu nou emplaçament de manera indefinida amb la condició que la descendència que tinguin torni, quatre anys després del naixement. Tot i que només han passat dos anys i mig des que De-De i Po van venir al món, des de Xina ja els han reclamat i, amb aquest motiu es va celebrar el passat maig un comiat d’unes grans magnituds.

El dia en que es va dir adéu a la parella de bessons es va celebrar una gran festa que –no podia ser d’una altra manera– va suposar un gran nombre de visites al Zoo. Durant aquella jornada es va sotmetre als pandes a una sèrie de situacions d’estrès que Vinyoles i Mañosa, com a zoòlegs, consideren irresponsables.
Multitud de nens van amanyagar Po i De-De per dir-los adéu i, fins i tot, se’ls va donar de menjar pastís gelat de bambú, tot llençant per terra qualsevol oportunitat de tornar-los a la natura i esperar que se serveixin d’ells mateixos algun dia.

Perquè no hem d’oblidar que, darrera de la gran cortina de nens fent toca-toca, el munt de diners que entra –i surt– del Zoo de Madrid i quatre pandes que, en forma de peluix de souvenir adornen més d’una habitació infantil, s’amaga una família d’animals salvatges. Salvatges i en perill. Però que estiguin en perill no vol dir que haguem de malacostumar-los, perquè el nostre objectiu últim ha de ser oferir-los una llar provisional fins que puguin tornar a casa.

Però que els fem aquest favor no ens dóna dret a esperar un quid pro quo perquè si estem cuidant de certes
espècies en perill és precisament per l’ànsia humana d’aprofitar-se de tot allò que veu. I el tractament que s’està donant a aquest pandes no n’és una excepció.

El reportatge en format diari!

¿Qué hace una molécula como tú en un sitio como este?

Los ganadores del premio Nobel de Medecina, 2013

Durante la mañana del lunes, en la que los médicos más destacados de sus campos no se despegaron de sus teléfonos, con la esperanza de recibir la llamada que les informaría de haber ganado el premio Nobel, el teléfono no sonó en las casas en las que se esperaba que lo haría. Los afortunados fueron los doctores americanos Sheckman y Rothman, y el germano Südhof, por su descubrimiento del funcionamiento del tráfico vesicular. Merecedores del premio, sin duda, pero no salían ni en las apuestas. 
Y es que los médicos también hacen porras con los premiados de los Nobel, así como los cineastas con los Oscar. La responsable de estas especulaciones es la web Citation Laureates, que documenta las referencias a los textos académicos de cada experto para establecer cuál tiene más probabilidades de ganar. Mucho más elegante, qué duda cabe, que una quiniela pero, al menos en este caso, igual de efectivo.

Según la web, los candidatos más propicios a llevarse el Nobel a casa eran, por ejemplo, responsables de avances con el ADN o en la terapia contra el cáncer. Estos temas eran, por lo menos, más mediáticos que el de los premiados que, fácilmente se podría explicar en una analogía con una red de transporte público, pero a nivel molecular.

Las células, como estaciones de autobuses, producen una serie de moléculas que deben llegar hasta otros destinos mediante vesículas, que actúan como vagones de metro. Pero, ¿cómo consiguen que lleguen al lugar, en el momento en el que tienen que estar?.

Esto puede parecer trivial y sin importancia, porque si en nuestro sistema de transporte público el autobús se retrasa, la ciudad no se paraliza. Pero si una molécula, pongamos de insulina, no llega a tiempo o al lugar adecuado, el resultado puede ser la diabetes.


Acostumbrados a tener Nobel's de medicina que prometían avances en tratamiento o prevención, este 2013 tenemos unos Nobel que nos explican qué nos separa, a nivel molecular, de necesitar ese tratamiento o prevención. En otras palabras, el premio se lo ha llevado el equipo que se ha hecho una pregunta tan simple y tan importante al mismo tiempo como '¿qué hace ahora mismo una molécula como tú en un sitio como este?'.

dissabte, 21 de juliol del 2012

Per la boca mor el rei


Fotografia de la roda de premsa en que el
monarca va demanar disculpes per la seva
actuació a Botswana.
Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra; i és que d'ensopegades -físiques i verbals- va la cosa. Quan ja casi havíem oblidat el "no tornarà a passar" entonat pel nostre estimat monarca fa tot just 3 mesos, una ocurrència seva torna a omplir planes. Tots sabem que un trencament de maluc és una lesió molt complicada a certes edats, però Joan Carles no ha de patir per aquestes qüestions, i és que els calers que abnegadament proporcionem a la Casa Reial han permès que gaudim del més proper a un "Rei biònic".

Potser ha estat el maluc de titani o les crosses amb amortidors i llums reflectants les que el fan sentir-se amb força per afirmar -en una reunió informal amb periodistes a un avió privat- que "qualsevol altre encara estaria de baixa, però jo ja estic aquí, pencant". Algú li hauria de dir al nostre rei que encara que es tracti d'una reunió informal, els periodistes sempre estem amb la gravadora encesa, perquè ahir al matí es va poder trobar la seva ensopegada a gran part dels diaris nacionals.
Si és que tenim un senyor rei dels que ja no queden! Mentre els seus súbdits ens quedem aquí intentant aixecar el país, ell cuida les relacions internacionals -com qui no vol la cosa- amb la princesa Wittgenstein a Botswana. I és que no hi ha res que uneixi més -políticament parlant- que un safari al més pur estil La reina d'Àfrica. I ara que ja està recuperat i torna a "pencar", qualsevol dia el tornarem a veure caçant elefants al crit de: Per la pàtria! Això sí, el pròxim cop ha promès que ens avisarà per tal que sapiguem on van a parar els nostres impostos...què considerat! Quina sort tenim!

A més, el nostre rei és un orador nat, i si alguna cosa li hem de reconèixer és que té dots de còmic: tal i com estem últimament, amb l'IVA pels núvols, el rescat a la banca espanyola... el nostre estimat monarca encara vetlla per fer-nos riure -per no plorar-. I continuant amb les referències cinematogràfiques, diré que tot just ahir vaig veure la pel·lícula d'El discurs del Rei i no puc evitar veure certs paral·lelismes. Tot i que en el nostre cas, en lloc de contractar un logopeda, hauríem de fer que els nostres polítics amortitzessin els diners que cobren  i ensenyessin el monarca una mica de l'art de la correcció política i l'eufemisme que tant dominen.

 Crec que no és demanar tant al nostre "primer funcionari" -tal i com l'anomenen des del PP- que si més no, tingui un discurs digne d'un adult amb un càrrec representatiu. Durant els últims dies havia aconseguit que no hi paréssim massa atenció -cosa que no és cap mèrit, simplement és el que li pertoca-, però havia d'obrir la boca...

Però no crec que això el preocupi massa:  el balanceig de les onades al seu iot a Palma de Mallorca li farà oblidar la seva atapeïda agenda, tot i que no crec que es pugui relaxar gaire; i és que no crec anar massa errada quan dic que per la boca morirà el rei.

diumenge, 8 de juliol del 2012

Tard i malament

Guardem un minut de silenci. S'han preguntat mai d'on ve aquesta expressió? La va encunyar el soldat australià Edward George Honey, que va combatre al bàndol anglès durant la Primera Guerra Mundial. Ell v ser el primer en proposar restar en silenci durant dos minuts a les 11 del matí de l'11 de novembre del 1919 per commemorar el primer aniversari de l'armistici. D'aquesta manera es manifestava un record respectuós pels morts durant la guerra.

De fet, el concepte un minut de silenci és simbòlic; pot comprendre els tres minuts i mig que dura el Cant dels ocells de Pau Casals o, com en el cas dels partits de futbol, escassos 30 segons. El cas és mostrar respecte. Però si callem, si mantenim la quietud durant massa temps, caiem en el risc d'oblidar ; i és que hi ha silencis que freguen el menyspreu.

Aquest és el cas de l'atemptat d'ETA a Hipercor. Sembla er que hi ha certs temes que són tabú durant 364 dies al'any, però quan s'acosta l'efem`ride escoltem una veueta -que sovint es diu secretari- que ens diu que ja toca que preparem o confirmem assistència a algun esdeveniment social. Potser una ofrena floral o un quartet de corda en record a les víctimes...qualsevol cosa que faci semblar que ens preocupem.

I això és el que es va fer el passat 19 de juny, quan es complia un quart de segle de l'atemptat a Barcelona. Un acte "emotiu i sobri", segons EL PAÍS, organitzat per l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes (ACVOT), al qual van assistir els portaveus  líders de tots els partits polítics del panorama. erò ajuntant a tant polític durant l'efemèride d'un atemptat, hagués estat un miracle que no s'hagués convertit en un circ mediàtic ni en una exhibició de promeses i discursos solemnes en pro de la democràcia i lluita contra la violència.

Perquè no sóc jo qi diu que el silenci que ha envoltat l'esdeveniment del 19 de juny del 1987 ha estat excessiu. El mateix Minitre d'Interior, Jorge Fern´ndez Díaz, ho ha reconegut i s'ha justificat davant l'oblit que han viscut les víctimes durant 25 anys tot dient "millor tard que mai"...Una frase lapidària i contundent, una mostra de compromís futur -si se li pot dir així-, que va ser truncada poc després, quan va anunciar que no assistiria aquella mateixa tarda a l'acte en memòria de les víctimes...

Per què aquest silenci? El presentdor d'El món a Rac1, Jordi Basté, també s'ho preguntava al reportatge qe va preparar pel dia 19, amb motiu d l'aniversari d'Hipercor. Minuts després del final de l'emissió, Basté ens argumentava que "només en parlem durant les efemèrides perquè no es pot jugar amb les famílies, però ho hem de fer". A més, no va ser un atemptat qualsevol; va ser el primer que va afectar directament civils i, com si fos poc, un any després que 49.000 catalans votessin Herri Batasuna...

"Els catalans tenim una profunda admiració pels bascos, però ells van sempre a la seva" explica Basté. Serà admiració, el fet que ens sentim identificats amb el moviment nacionalista basc, el que ens fa mirar cap a una altra banda i callar? Perquè això no només ha passat amb Hipercor, el periodista Albert Om també va produir un documental per apartar el vel que es va córrer davant un altre acte d'ETA; el de la caserna de la Guàrdia Civil a Vic al 1991.

Tots dos reportatges estan tallats pel mateix patró; tant a ETA a la ciutat dels sants (d'Albert Om), com El món no oblida el que ens va passar (de Jordi Basté) expliquen la matança i denuncien el silenci envers un fet que va tenir lloc més de 20 anys enrere. Donen veu a les víctimes i, amb música de violí trist de fons, sorolls d'explosions i les històries més emotives -expressament triades-, donen forma al que no es va explicar durant el temps de quietud.

Potser és veritat el que diu Jordi Basté, que no són treballs pensats per "provocar la llàgrima fàcil; va ser un fet realment fort, que va passar a casa i que emociona per sí sol". Potser sí. Però no em negaran que fer llenya de l'arbre caigut i buscar el morbo -això que tant funciona a les cadenes d'aquest país- és fàcil i rendible.

Durant els actes de record a les víctimes, el Ministre d'Interior no va ser l'únic que va demanar disculpes pel silenci dels últims anys. El lehendakari Patxi López va destacar "la superioritat moral de les víctimes davant els silencis llargs, els menyspreus i els oblits eterns"...una disculpa aparentment sincera que va venir seguida d'una estratègia política disfressada de complicitat amb les víctimes, als que va assegurar que "ens continueu fent falta per tal que l'oblit no cobreixi la responsabilitat passada i fer irreversible el final d'ETA"...

Ara. Un quart de segle després es demana perdó i es destaca que els afectats no hagin demanat mai "l'ull per ull" i què se n'ha fet dels últims 25 anys? S'alava la serenitat amb que els familiars han afrontat els fets però ningú no diu que no se'ls va proporcionar cap tipus d'ajuda psicològica fins el 2003, de la mà de l'ACVOT. Precisament va ser el president d'aquesta associació, Jose Vargas, qui va recuperar el veritable esperit de l'acte, recordant que les víctimes són precissament això, i no pas una tàctica electoral més.

En aquest sentit, Vargas va criticar la "forma circense" de les trobades que s'estan celebrant durant els últims mesos entre víctimes i etarres que es mostren penedits. No es tracta d'un tema prou interessant, intens i peculiar com per captar l'atenció de l'espectador pel seu sol contingut informatiu? Cal, doncs, tractar-ho de manera tan apocalíptica i sensacionalista com ho va fer -i com ja ens té acostumats- El Gran Debate de Tele5?

No oblidem que la qüestió d'ETA és una constant al nostre panorama polític i el partit que aconsegueixi resoldre-ho guanyarà la loteria. Però mantenir un llarg silenci i trencr-lo per demanar disculpes tardanes i que els mitjans tractin el tema com si d'un esdeveniment de la premsa del cor es tractés no és ni professional ni étic. I no compensa ni de bon tros. Però què importa, "Millor tard que mai", oi?