Tancats a l'armari?

Els col·lectius homosexuals es plantegen com els afectarà el govern del PP

.

Passegen de la mà pel mític carrer Castro de San Francisco. Allà va ser on, per primer cop, es van reivindicar a plena veu els seus drets des del megàfon de Harvey Milk per tal que fossin sentits per tots els polítics de la nació. Com han canviat les coses...han pogut casar-se i, fins i tot comencen a pensar en adoptar un nen...Avui, més de 30 anys després, és encara important que es tracti d'una parella tradicional formada per un home i una dona o que, per contra, sigui una unió de dos persones del mateix sexe?

Alguns -cada cop més- opinen com el literat mexicà Amado Nervo, que diria "estima com puguis, a qui puguis i tot el que puguis. No et preocupis de cap a on vagi dirigit el teu amor". Altres, contràriament, respondrien com ho va fer al 2005 el que llavors era el líder de l'oposició, Mariano Rajoy: "el matrimoni sempre ha estat una institució entre un home i una dona; la unió entre homosexuals representa una alteració de la família".

Mariano Rajoy, ara el nostre president, va fer moltes declaracions referides al col·lectiu gai i lèsbic mentre era el líder del PP a l'oposició. Per això, i amb precedents de l'últim govern de dretes que ha tingut aquest país -durant el que el president Aznar va dir que "la minoria gai no pot imposar els seus criteris als altres"-, els homosexuals observen amb incertesa el seu futur. Molts d'ells temen que se'ls posin traves i que la polèmica llei aprovada al 2005 que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe s'aboleixi.

Per això, el nombre de parelles que han decidit donar-se el sí ha augmentat significativament des del canvi d'ideologia que va arribar a la Moncloa el passat desembre. Un exemple molt clar el protagonitza el poble Campillo de Ranas -Guadalajara- en el que el seu alcalde, Francisco Maroto (PSOE) té el rècord de matrimonis homosexuals units a Espanya. "Noto preocupació. Hi ha caps de setmana que arribo a casar fins a tres vegades!", assegura l'alcalde.

El nombre de matrimo-nis  homosexuals ha crescut per por a una derogació de la llei per part del PP

Quan al 2005 el PP va fer una crida a la objecció de consciència, "alguns alcaldes i jutges de pau van dimitir per no haver de casar-nos", explica Maroto, que va acabar casant-se amb el jutge de pau que va substituir l'anterior. La situació que s'està vivint a aquest poble representa la por d'una bona part del col·lectiu gai i lèsbic espanyol, que creu fermament que en algun moment de la legislatura del PP la llei s'acabarà abolint.

I és que el decret que va permetre el matrimoni entre persones del mateix sexe fa 7 anys no va deixar ningú indiferent. El líder del Partit Popular afirmava que "la llei respon a una mania del Govern de semblar modern" i no a una reclamació dels mateixos homosexuals. Els membres de l'Opus Dei de Tarragona posaven en dubte que "aquest tipus de matrimonis facin un bé per la societat i la joventut". El Foro Español de la Família va qualificar la normativa com un "gravíssim atemptat contra els drets dels menors i la família"...Fins fa pocs mesos, aquestes declaracions queien com una pluja fina sobre el paraigües que representava un govern socialista però, i ara què?

Si bé és cert que regna una certa inseguretat dins el col·lectiu, alguns no creuen que la possible derogació d'aquesta llei hagi de ser la major de les seves preocupacions. És el cas de la Marta Algara, una educadora de 31 anys que manté una relació amb una dona des de fa 5. Ella és del parer que el matrimoni homosexual no s'abolirà perquè "hi ha molta gent que ve aquí només per casar-se...el turisme gai és una font d'ingressos massa important". Però, segons la Marta, el fet que el PP respecti la llei del matrimoni homosexual és una qüestió purament econòmica, "les traves vindran d'altres bandes, estic segura que ens ho posaran difícil".

De fet, aquestes dificultats ja es comencen a notar, i és que l'Adriana Morales -parella de la Marta- treballa com a psicòloga a una ONG i ja ha vist com s'ha retallat el pressupost del que disposen per ajudar aquells homosexuals, bisexuals i transsexuals que ho necessitin. I creuen que això és "només el principi", que vindrà seguit per contratemps a l'hora d'adoptar, problemes d'acceptació social...."Si observem la trajectòria del PP, ho tenim difícil...hem fet passes de gegant en els últims anys i a partir d'ara tirarem enrere", assegura la Marta Algara.

Però, segons alguns col·lectius, els que es veuran més afectats per aquests canvis no seran pas aquells homosexuals que ja tenen la seva vida feta, ni aquells que ja han acceptat completament la seva condició; sinó que seran els joves que encara no s'han decidit a sortir de l'armari els que ho notaran més. "Nosaltres estem tan acostumats a que ens posin traves-diu la Marta-, que sempre trobarem solucions, siguin legals o no...", però els adolescents que estan descobrint la seva sexualitat poden tirar-se enrere a l'hora d'expressar-se i tancar-se a l'armari.

Els joves que encara no han sortit de l'armari seran els més afectats pel possibles canvis del PP

Aquest malestar al que s'enfronten dia a dia els joves ha estat evidenciat per un estudi realitzat pel Col·lectiu Lambda de València. La seva portaveu, Carmen Hernández, assegura que és "difícil créixer en un ambient tan hostil"; i és que l'estudi revela que el 45% dels adolescents homosexuals ha sofert violència física o verbal a l'escola i que aquests tenen tres vegades més risc de suïcidi. De la mateixa manera, també desvela que un 97% dels joves entre 12 i 16 anys ha proferit insults homòfobs i que el 28% es declara en desacord amb que els gais i les lesbianes mostrin el seu afecte en públic. 

Tal realitat social demostra, segons l'antropòloga Belén Molinuevo, "la quantitat de prejudicis erronis que tenen els adolescents, no només sobre els homosexuals, sinó sobre sexualitat en general". Tot plegat explica la quantitat de joves que acudeixen a diferents col·lectius, com el Cogam de Madrid -que va participar també a l'estudi- i que ha recollit testimonis tan inquietants com els següents: "Em mantenien aïllat del món per tal que no contactés amb ningú" o "He sofert tota classe d'insults. Jo no vull ser gai."

Els joves homosexuals tenen un 30% més de risc de suïcidi i el 45% d'ells ha patit vexacions

Pel que fa aquí a Catalunya, el Casal Lambda és un dels centres més reconeguts, per la tasca que fa amb els adolescents a l'hora d'ajudar-los a reconèixer i acceptar la seva pròpia orientació sexual. I no només treballa amb ells, sinó que també realitza xerrades i reunions amb els pares, els amics i els familiars, per tal que aprenguin a acceptar l'homosexualitat d'una manera natural i intentar evitar, poc a poc "els prejudicis" dels que parla Molinuevo. Però un dels punts més importants del treball del Casal Lambda rau en l'atenció que dedica a tots aquells serveis socials que tinguin incidència en el camp formatiu -mestres, educadors...-. Perquè "és preocupant la passivitat dels professors davant la discriminació per motius sexuals", tal com diu Carmen Hernández.

Fa 35 anys que la lluita del Casal Lambda -compartida per altres institucions, com el Cogam a Madrid- pretén que el sistema educatiu inclogui, entre els valors cívics que ensenya, el respecte a la diversitat sexual. Perquè, a més coneixement menys homofòbia. Ara, en ple segle XXI, i després de tants anys de gesta, es podria pensar que el personal docent tracta amb naturalitat el tema de la homosexualitat a les classes de civisme i ajuda els adolescents a sentir-se integrats, però això no és sempre així.

La Marta Algara opina com a educadora que encara queda un llarg camí que recórrer en el camp de l'ensenyança. Ella ha treballat com a monitora amb adolescents a diferents escoles i assegura que gairebé tots els nois que comencen a descobrir la seva orientació sexual a l'edat de 15 anys ho passen malament. La majoria acostumen a amagar-se per por i els que no ho fan, solen ser víctimes d'insults i discriminacions. Ara bé, així com a moltes escoles laiques els professors en parlen obertament i intenten evitar els conflictes, a les escoles religioses s'evita completament el tema per impedir que els nois homosexuals "contagiïn" els altres, i "això encara fa que els nens ho passin pitjor".

Tot i que sembli mentida, encara hi ha gent que parla d'aquesta manera de l'homosexualitat, com si fos una malaltia que es contagia i que, a la seva vegada té cura; no només es tracta d'una manera de parlar de la Marta. I és que, quan es va preguntar  -via mail- a l'associació de Professionals Cristians de Catalunya sobre el col·lectiu gai i lèsbic, van respondre amb un simple link enviat des del departament de Metges Cristians. Es tractava de la web de la Federació Internacional d'associacions Mèdiques Catòliques (FIAMC) que contenia l'article escrit al 2010 per la seva seu als EUA, Homosexualitat i esperança.

Aquest article en qüestió conté "la informació que necessiten sobre l'homosexualitat", segons el remitent del mail, que no es va voler identificar. L'essència del text radica en fer saber a "cada catòlic que senti atracció pel mateix sexe, que hi ha esperança i que pot trobar ajuda". Segons la FIAMC, els psiquiatres tenen una tasca molt especial i "fonamental" en aquest àmbit, ja que l'essència del problema neix a la infància. Per això, han d'intentar "alleugerir" el patiment que els pot provocar la "Desordenada Identitat de Gènere" i la "antimasculinitat crònica juvenil" -o una altra manera d'anomenar l'homosexualitat-.

I com que l'adolescència és l'etapa de més "risc", els professors a les institucions catòliques han de "contrarestar la falsa informació sobre l'atracció pel mateix sexe" i defensar la moral cristiana; de la mateixa manera han de transmetre als joves que "es pot trobar ajuda" i, fins i tot, evitar parlar sobre condons, ja que "nombrosos estudis han demostrat que no preveuen la transmissió de malalties sexuals"...

La federació de metges cristians considera que l'homosexualitat pot tenir "cura" psiquiàtrica

Aquesta visió de l'homosexualitat és encara acceptada i defensada per bona part del col·lectiu cristià més tradicional. La religió encara pesa molt i "els gais i lesbianes infringeixen la moralitat que el cristianisme ha establert i la societat considera correcta"; per aquest fet, segons la Marta Algara, els religiosos encara tenen aquests prejudicis tan marcats. I això ens remet al PP i a les seves reformes socials, en aquest cas, educatives.

El passat mes de gener el Ministre d'Educació, José Ignacio Wert, va anunciar a la cadena Ser que -entre d'altres mesures- canviarà l'assignatura d'Educació per la Ciutadania per una "Educació Cívica i Constitucional". La raó? Segons el gallec, l'antiga matèria proposada pels socialistes tenia un fort caràcter "doctrinal" i anava més enllà de "les nocions bàsiques de pluralisme, llibertat i democràcia"...Això va plantejar una pregunta entre els col·lectius gais i lèsbics: voldrà dir aquest canvi que s'eliminarà l'homosexualitat del temari escolar, tal i com recomana la FIAMC? Però, davant d'aquesta qüestió, Wert únicament respon: "no puc entrar a aquest nivell de detalls"...

Tot aquest panorama preocupa educadors com la Marta Algara, col·lectius com el Cogam o el Lambda i als mateixos homosexuals. Estan justificats els seus dubtes? El nou Govern que estrenen els populars els dificultarà l'acceptació social? Apartarà la diversitat sexual de les aules? En definitiva, amagarà la clau que molts joves necessiten i ens trobarem davant d'una nova generació de gais i lesbianes tancats dins l'armari?

El cervell, al servei de la llei

Dos experts aborden la relació entre la neurologia i la creació de les lleis

"Volen saber què està bé i què està malament? Llegeixin la Bíblia!". Aquesta curiosa afirmació del professor de la Universitat de Tilburg (Països Baixos), Hendrik Gommer, va obrir ahir la conferència neurociència i llei, celebrada al CosmoCaixa de Barcelona. Aquestes paraules no volien instar el públic a lliurar-se a la religió, sinó que venien a dir que, des de temps bíblics, les decisions humanes han volgut ser controlades per una sèrie de normes, "com els 10 manaments"; tal i com va afirmar el segon ponent de la conferència i catedràtic de la UAB, Adolf Tobeña.

Gommer va començar posant com a exemple la història d'Adam i Eva: ella volia aconseguir de qualsevol manera la poma, fet que va comportar l'expulsió de l'Edèn. Eva va rebre un càstig però va aconseguir el que volia, per contra, Adam va ser amonestat sense haver fet res dolent. Aquesta situació s'ha convertit en una constant al llarg de la història humana: allò que l'home considera bo, el que ajuda a realitzar els seus desitjos, no sempre coincideix amb el que es considera correcte que, segons Gommer és "allò que assegura la supervivència del col·lectiu".

Tot plegat, encara que sembli molt abstracte, té una explicació científica que es basa en la neurologia, la disciplina que "explica l'activitat cerebral quan es prenen decisions morals", tal com ho explica Tobeña. El cervell, si el mirem en un escàner, és com un semàfor que s'il·lumina per mostrar els nostres desitjos, reaccions, preferències...Estudis com aquest, a prova de mentides piadoses i cortesies socials, demostren que l'ésser humà dóna llum verda a les seves necessitats abans que a les del col·lectiu. I és que l'home mai no actua desinteressadament, "la bondat absoluta no existeix -diu Gommer- sinó que depèn de la situació; quan entenem això, entenem la necessitat de crear lleis".

 El catedràtic de Tilburg ha arribat a la conclusió que l'home "està dissenyat per viure en un grup de fins a 150 persones sense necessitat de normes", però aquesta societat globalitzada ens obliga a organitzar-nos per no caure en l'anarquia. Per això, Tobeña creu que la "legislació hauria d'ajudar-se de la ciència per crear lleis més efectives", ja que "la neurologia té més coneixements sobre el comportament humà". El professor de la UAB s'explica dient que l'estudi del cervell és capaç d'entendre i contrarestar el fet que l'ésser humà, si veu mostres de vandalisme, incrementi la seva actuació incívica en un 70%, o que es dupliquin les males accions durant la nit. Per tant, aquesta associació "podria ser l'inici d'una societat més respectuosa".

Després de dos hores de conferència, preguntes i debats, els catedràtics Hendrik Gommer i Adolf Tobeña van establir que la relació entre ciència i llei no és pas improbable i que, tal i com diu el títol del cicle de conferències celebrades al CosmoCaixa,  poc a poc el cervell envaeix la ciutat.

Hacer visible lo invisible

 El documental Kony2012 se está difundiendo de forma masiva en las redes sociales para concienciar sobre los crímenes en Uganda de Joseph Kony

 Imagen de archivo de Joseph Kony tomada el 12 de noviembre de 2006. / AP

Que dé un paso al frente quien sepa quién es Joseph Kony. Quien sepa que se ha ganado el primer puesto en la lista de criminales de la Corte Penal Internacional, por secuestrar a unos 30.000 niños en Uganda durante poco más de 20 años; quien sepa que los obliga a matar o a convertirse en sus esclavos sexuales; que sigue libre y actuando...Hasta hace poco no se conocía la magnitud de los actos del Ejército de Resistencia del Señor (LRA en inglés) bajo las órdenes de Kony, quien pretende formar un gobierno basado en los 10 Mandamientos. Pero esto está cambiando gracias al trabajo de Invisible Children que, gracias al reportaje visual Kony2012, pretende "hacerle famoso, que no alabarle, para poder darle captura antes de que acabe el año" y devolver la identidad a los "niños invisibles"; así lo cuenta uno de los principales autores del vídeo, Jason Russell.

Pero, ¿por qué nadie ha dado la voz de alarma hasta ahora? "Si esto sucediera en América la gente se escandalizaría -responde el portavoz de Enough Project, John Prendergast- pero ningún país occidental hará nada, no resulta un problema para ellos".

Así pues, a falta de actuaciones de los de arriba y como ya sucedió en la Primavera Árabe, es el pueblo, especialmente los jóvenes, los que toman la iniciativa. Y es que gracias al reportaje Kony2012, que se está difundiendo masivamente en las redes sociales des del pasado lunes, cada vez más personas conocen las acciones del que en Uganda llaman "el mal en estado puro" y están dispuestos a "no ceder ante nada", como dice el lema de Invisible Children.

Este año 2012 parece que va a ser determinante para el conflicto, no obstante, no es la primera vez que se intenta capturar a Kony; en octubre del 2011 El País publicaba lo siguiente: "EUA se lanza a la caza del 'profeta' de Uganda. La intención no podría ser más loable: apoyar a las fuerzas ugandesas en la lucha contra el LRA". Aunque todo esto sea cierto, no se nombraba ni una sola vez el trabajo de Invisible Children, que desde 2003 presiona a los gobiernos y hace oír su voz para "parar a Kony y reconstruir lo que ha destruido". Russell añade que durante los pasados ocho años han estado recogiendo dinero con diversas iniciativas, gracias al cual han creado escuelas y trabajo para ayudar a los niños que han sobrevivido a las manos de Kony. Pero ahora esto ya no es suficiente. "Necesitamos el apoyo que sólo el gobierno puede proporcionar para que la gente sea consciente de lo que pasa", afirman desde Invisible Children.

Así pues, el vídeo Kony2012 -un retrato duro, a la par que tierno y humano del conflicto en Uganda- sólo es la punta del iceberg. Invisible Children sigue recaudando fondos; está usando la voz de 20 celebridades y 12 políticos -como George Clooney, Rihanna, Condoleezza Rice...- para dar a conocer la iniciativa y, así mismo, la noche del próximo 20 de abril se dispone a "empapelar" las ciudades para que amanezcan con el nombre de Kony "en todas partes". Todo esto se hace con la esperanza de que en este 2012 se aseste el golpe definitivo a las aberraciones en Uganda porque, tal y como dice Russell, "el mundo que queremos nos espera y no debemos parar hasta conseguirlo".  Gracias a esto, cada vez más gente está dispuesta a dar ese paso al frente para detener a Joseph Kony y hacer visible a los ojos del mundo lo que antes era invisible.

Universitaris sense fronteres

Els voluntaris de la UPF porten 7 anys oferint ajuda en tasques socials

"Fer de voluntària va ser una experiència molt positiva, vaig quedar molt contenta podent ajudar", afirma la Teresa Rubio, alumna de la Universitat Pompeu Fabra. I és que entre llibres, apunts, treballs...els estudiants encara tenen temps de mostrar-se compromesos amb la situació social que els envolta. Les revoltes estudiantils o les vagues universitàries, com la que se celebrarà el pròxim 29 de febrer, en són exemples recents. Aquestes actuacions són les més impactants i les que capten més l'atenció de la premsa, però potser aquelles participacions més silencioses són les que esdevenen més efectives per la societat. És el cas de la tasca de la Teresa, només un de tants joves que ha treballat com a voluntari a través d'un projecte de la universitat, la UPF solidària.

Aquesta iniciativa va néixer fa tot just 7 anys com a fruit de la cooperació de persones relacionades amb la universitat, que volien millorar d'alguna manera els problemes socials. "No tenim una estructura jurídica, es tracta d'iniciatives pròpies", explica la Júlia Garrusta, cap de la unitat de la UPF solidària, "per això la crisi econòmica ens afecta força i intentem triar els projectes que millors resultats poden donar; volem fer-ho bé en la mesura del possible". I de moment, ho estan aconseguint: les tasques de voluntariat de la UPF se centren, sobretot, en ajuda als joves més desfavorits i a això es va dedicar la Teresa Rubio l'any passat, que explica que "actuem molt a les instal·lacions de la UPF per donar ajuda i informació als mateixos estudiants de la universitat".

Dins la tasca del voluntariat es poden trobar qualsevol tipus d'alumnes, "l'important -diu Garrusta- és que cada estudiant participa en allò que sap fer". Els que cursen polítiques i humanitats s'inclinen a ajudar als més desfavorits; mentre que els de les vessants científiques participen en projectes informatius sobre sanitat, etc... Com és el cas de la Teresa Ruibio, alumna de biologia, que va unir-se a la iniciativa En plenes facultats per informar sobre sexe i drogues als universitaris. Es tractava de realitzar tallers d'informació per joves que consumien i intentar que ho fessin de la manera més segura possible, evitant la SIDA i altres malalties venèries. "Tot era gratuït i ens dedicàvem a resoldre dubtes, regalàvem anticonceptius...", explica la Teresa. 

Ara bé, pels que tinguin menys temps i també vulguin participar i ajudar els altres, la universitat posa a disposició dels alumnes i professors la campanya 0,7. Es tracta de recollir aquest tant per cent de les matrícules dels alumnes o dels sous dels professors que ho desitgin; els diners aconseguits es destinaran a iniciatives que provinguin de la mateixa universitat. Aquest any, juntament amb les aportacions del consell social, la campanya ha aconseguit una suma de 50.000€ que s'ha destinat, entre altres projectes, en beques per ajudar a joves bolivians a accedir a la universitat, a la prevenció de la SIDA i la sífilis als nounats a Guatemala...

Després d'aquests 7 anys de vida de la UPF solidària, es pot dir que participació dels estudiants, tant en voluntariats com en aportacions econòmiques és força activa. "Tot i que l'organització dels exàmens i els treballs ens perjudica, el que vol involucrar-se, ho fa" assegura la Júlia Garrusta, perquè tal i com diu ella, "voler és poder". Però potser no tots els alumnes acudeixen al voluntariat moguts per un esperit solidari, sinó que "molta gent s'uneix a aquests projectes pels crèdits de lliure elecció que s'atorguen i no està massa conscienciada" afirma la Teresa Rubio. Però que aquesta recompensa serveixi per cridar l'atenció de més joves, no és pas dolent; potser arribaran a trobar l'experiència tan "interessant" com la Teresa i voldran repetir-la, o potser es dedicaran als projectes solidaris de manera tan activa com la Júlia...sigui com sigui, el que compta és ajudar.

Los Oscars las prefieren rubias

Este perfil, que quede claro, no está para nada basado en la realidad. Más bien, está inspirado en un mundo paralelo en que Michelle Williams hubiera ganado el Oscar a mejor actriz en 2012...

Me gustó tanto su actuación en Mi semana con Marilyn que me propuse crear el perfil que se publicaría si se diera el caso de que ella fuera la galardonada...pero no fue así.

El premio (muy merecido) se lo llevó Meryl Streep por una magnífica actuación en La dama de hierro.

Así pues, que nadie piense que he metido la pata o, por otra parte, que ningún lector se crea que Michelle Williams ganó el Oscar...

Pero estoy segura que, aunque no este año, en algún momento de la carrera cinematográfica de esta actriz, este perfil podrá ser publicado sin riesgo a equivocación :D

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

PERFIL: Michelle Williams, Oscar a la mejor actriz

"La muerte ha cambiado mi forma de ver el mundo", esta fue la primera declaración de la actriz estadounidense sobre la muerte en 2009 del que fue su marido y padre de su hija, Heath Ledger. La defunción del actor, al que conoció rodando la aclamada película Brokeback mountain, hizo que la intérprete llegara a desaparecer de escena durante casi dos años para poder recuperarse del golpe.

Michelle Williams volvió a Hollywood en muy buena forma; tanto, que el segundo film que protagonizó pasado este receso ante las cámaras -Blue Valentine- la hizo candidata a numerosos premios. La actriz aseguró que el rodaje le había hecho "enfocar la vida desde un prisma distinto" y volvió a hacerse un hueco entre las grandes del séptimo arte con la película Mi semana con Marilyn, en que da vida a la tentación rubia.

Y, como se suele decir, a la tercera va la vencida. En dos ocasiones Williams fue nominada a una estatuilla, pero no ha sido hasta este retrato de la mítica Marilyn Monroe que ha conseguido lucir un Oscar en la alfombra roja. La actriz norteamericana fue galardonada como mejor actriz protagonista en esta clásica noche en que el cine, el glamour y los flashes son las estrellas habituales.

Este premio a las espaldas de Michelle Williams parece indicar que su carrera, una vez superado el bache personal, va a ir en progresión a partir de ahora. Con sólo 31 años, ha interpretado una gran variedad de papeles, ha estado bajo las órdenes de grandes directores y ha compartido plano con célebres actores como Hugh Jackman, Ewan McGregor o Leonardo di Caprio. 

La evolución en la vida escénica de la actriz la ha llevado de interpretar a Jennifer Lindley en la serie televisiva Dawson's creek a meterse en "ese hermoso y sexy vestido, con el pelo rubio, igual que Marilyn"; tal y como lo cuenta Kenneth Branagh, su compañero de rodaje. Así pues, al mirar a Michelle Williams se demuestra que no sólo los caballeros las prefieren rubias, los Oscars también.