Déu els cria i ella...

Carta a sor María Gómez Valbuena

Em costa imaginar-me-la, tan fràgil i vella, mostrant una faceta freda i calculadora. Ha de tenir fusta d’actriu per poder aprofitar-se de vídues desvalgudes i de parelles desesperades sense despentinar-se. Què se sent fent la tasca d’una cigonya, repartint nadons a dojo, sense que li pertoqués? Suposo que amagar-se rere l’hàbit i la creu li ha facilitat la tasca: les monges són bones i ajuden als necessitats...

-------------------------------------------------------

Benvolguda sor María, primer de tot m’agradaria felicitar-la. S’ha guanyat el títol de Jekyll i Hide a pes.  Mantenir una trama tant complicada durant tants anys no deu ser pas fàcil...com s'ho ha fet per no enfonsar-se, per no caure? Vostè sola ha estat la creadora de tota una màfia, res a envejar als capos. Dirigir-se a una mare que acaba de donar a llum i dir-li que el seu fill ha mort demana molta sang freda: i, després, vendre la criatura a una família fent el paper de benefactora...Ningú sospitaria mai d’una monja...meravellós!

Va aconseguir crear-se un nom al món de les adopcions. De fet, a la Clínica Santa Cristina, tothom sabia que si volia un nen, vostè era la dona adequada. Però ningú no va veure la relació entre el seu fitxer de nens orfes i el fet que s’anunciés als diaris per ajudar vídues embarassades. Va aconseguir amagar-li fins i tot a la seva congregació, las Hijas de la Caridad, que ara assegura que “no posarà traves per tal que el cas s’investigui per la justícia”.

Ara tot ha sortit a la llum, però haver burlat les autoritats durant gairebé 30 anys té el seu mèrit...”pecadors els hi ha a totes bandes” com diu el portaveu de la congregació, però qui hagués pensat que l’autora de tot era una monja que havia interpretat a la seva manera el missatge de Déu? Que de cop i volta es va creure salvadora dels nounats condemnats a una família monoparental?

Un cop s’ha descobert tot, m’agradaria fer-li una pregunta: què se sent? Com és això de prendre un fill a una mare, de ser la causant de tanta felicitat i desgràcia en un sol acte? Com ho feia per no sucumbir davant els plors d’una dona que suplica veure el cadàver del seu fill? Suposo que, al seu parer, una vídua, adúltera o soltera no podia proporcionar una bona llar a un nen. Potser, al cap i a la fi, l’amor d’una mare no és suficient...

Si no tinc mal entès, la preocupació que tenia envers els nens era tal que els trucava per Nadal i els preguntava per les notes, si havien estat bons minyons...En declaracions recents, assegura que tot ho ha fet “pel bé dels nens” però, entre vostè i jo, és una qüestió de caritat o de diners? Fins on jo sé, la seva recompensa no era únicament moral, per haver fet un bon acte...

Sigui com sigui, ara ja tot s’ha acabat, les mares li han perdut la por i han reaccionat per trobar els seus fills. 30 anys de mentides i d’enganys han acabat per descórrer el vel i mostrar-la com “la monja que repartia nadons”, com aquella que s’ha dedicat a repartir els nens que, com diu la dita, Déu havia criat.

La pantalla indiscreta

Com se sol dir, tots els genis són bojos; només cal observar les excentricitats de Woody Allen davant i darrera les càmeres, o la passió de Dalí pels "ascetas con bayonetas y con tetas" com deien els Mecano. Únicament l'èxit permet certes rareses, i és que només a un jove precoç com Mark Zuckerberg, creador de Faceook, se li hagués acudit celebrar el dia que la seva empresa va entrar a borsa casant-se.  

No sé què pensarà Priscilla Chang de l'ordre de prioritats del seu marit, però sembla ser que fins ara tot els ha anat força bé: és el milionari més jove del món, va ser persona de l'any al 2010...Tota la seva vida sembla com una pel·lícula -que, per cert, es va fer i va guanyar 3 Òscars-. Però compte, que alguns genis excèntrics, com Vincent Van Gogh, van veure acabar la seva carrera de manera trepidant i en la més absoluta de les misèries.

 I és que, sense anar més lluny, dos dies després que el jove Zuckerberg canviés el seu estat de solter a casat, Facebook va arribar a desplomar-se un 13% a la borsa. Per què? Quin és el motiu pel qual la xarxa social més concorreguda després de Twitter ha protagonitzat aquest fracàs?

No aconsegueixo explicar-m'ho. Mirar sense ser vistos és el paradigma de les relacions socials actuals. Triem els nostres amics tenint en compte el seu aspecte físic -a partir d'una fotografia retocada amb photoshop- i en funció de la seva popularitat entre unes amistats que probablement ni coneix. Què millor que saber els gustos d'una persona sense haver de parlar-hi o demanar a un treballador en potència la seva contrasenya per estalviar-se l'entrevista de treball...

Facebook és una pantalla indiscreta que cada cop es torna més descarada. Però a diferència del que passava amb la finestra de Hitchcock, l'observador, enlloc de desesperar-se per trobar contacte físic, el defuig. I és que les relacions tradicionals ja estan passades de moda; res d'abraçades, ara el que es porta és un m'agrada per demostrar afecte...És per això que no aconsegueixo entendre com Facebook -que va ser creat per venjar-se d'una ex- no té èxit entre uns individus com els brokers, caracteritzats pels seus escrúpols.

 Doncs el periodista i economista especialitzat en tecnologia i negocis, Manuel Ángel Méndez, té la resposta. Es veu que la xarxa va sortir a borsa sobrevalorada i que, a més, circula un informe en que es valora a la baixa la seva projecció d'ingressos. Tot plegat va fer que els petits inversors decidissin dipositar els seus estalvis en accions més segures -tot i que, pobres, últimament se'ls acaben les opcions-.

Però jo trobo -amb les disculpes del senyor Méndez- que tot aquest argot econòmic és massa complicat. Prefereixo pensar que encara hi ha algú a qui aquesta xarxa d'ulls invisible que tot ho veu li mereix poca confiança. I és que, no ens equivoquem, Facebook és una molt bona idea -els 18 milions a la conta de Zuckerberg ho confirmen- però està mal orientada. Podria tractar-se d'una eina per facilitar les relacions socials però no fa més que complicar-les. De fet, només caldria comparar el número de relacions amoroses que han sorgit entre les publicacions i fotos de la xarxa amb les que s'han trencat gràcies a un m'agrada desafortunat...I si m'equivoco, que algú m'enviï un inbox i em corregeixi. 

No nos moverán de las aulas

Hola! En este caso, volveré a colgar la edición bilingüe, espero que disfrutéis leyendo y, compartáis o no mi propuesta....SOS EDU!

Durante los últimos meses, los estudiantes hemos salido a la calle a reivindicarnos, hacernos oír para decir que la educación es un derecho que actualmente ya no es accesible a todos. Pero tenemos un problema, y es que los políticos parecen tener una extraña capacidad para obviarnos y tergiversar la realidad. Por eso, con las 4 huelgas que hemos hecho en los 8 meses que llevamos de curso, les estamos poniendo en bandeja que nos llamen "vagos".

Así pues, aunque todo esto no sea cierto -el trabajo de las asambleas y el movimiento estudiantil lo demuestra-, creo que lo tendríamos que enfocar de una manera distinta. Si nos quejamos que nos recortan en educación, prohibir la entrada a clase con piquetes y huelgas indefinidas sólo sirve para tirarnos piedras sobre el tejado. Un país se levanta con cultura, con un pueblo educado y eso en la pública lo sabemos hacer muy bien; reivindiquémoslo. Demostrando que nos implicamos, que somos suficientemente inteligentes como para reducir la tasa de suspensos haremos ver que funcionamos, que recortarnos es un error.

Por eso, ayer en una un debate en una clase de la Pompeu Fabra, se propuso una idea que algunos hacía ya tiempo que pensábamos: 24 horas de clase. Esta resistencia pacífica evidenciará lo que realmente queremos y que estamos comprometidos a conseguirlo. Demostraremos nuestro interés en continuar estudiando, evitaremos los conflictos violentos y que se añada gente que sólo busca follón. Una protesta de y para estudiantes para conseguir que no nos recorten y dejar claro que no nos moverán de las aulas.

-----------------------------------------------

No ens mouran de les aules

Durant els últims mesos, els estudiants hem sortit al carrer a reivindicar-nos, fer-nos sentir per dir que l'educació és un dret que actualment ja no és accessible a tots. Però tenim un problema, i és que els polítics semblen gaudir d'una estranya capacitat per obviar-nos i tergiversar la realitat. Per tant, amb les 4 vagues que hem fet en els 8 mesos que portem de curs, els estem posant en safata que ens anomenin "ganduls".

Així doncs, encara que tot això no sigui cert -la tasca de les assemblees i el moviment estudiantil ho demostra-, crec que ho hauríem d'enfocar de manera diferent. Si ens queixem que ens retallen en educació, prohibir l'entrada a classe amb piquets i vagues indefinides només serveix per tirar-nos pedres sobre la teulada. Un país s'aixeca amb cultura, amb un poble educat i això a la pública ho sabem fer molt bé; reivindiquem-ho. Demostrant que ens impliquem, que som prou intel·ligents com per reduir la taxa de suspensos farem veure que funcionem, que retallar-nos és un error.

Per això, ahir a un debat a una classe de la Pompeu Fabra, es va proposar una idea que alguns feia temps que pensàvem: 24 hores de classe. Aquesta resistència pacífica evidenciarà el que realment volem i que estem compromesos a aconseguir-ho. Demostrarem el nostre interès per continuar estudiant, evitarem els conflictes violents i que s'hi afegeixi qui només busca brega. Una protesta de i per a estudiants per aconseguir que no ens retallin i deixar clar que no ens mouran de les aules.

La Noche de las Dualidades

Esta es una carta que he enviado a todos los periódicos en lengua catalana y castellana que se publican aquí. Como hay mucha gente que se queja que no entiende las publicaciones que hago en catalán (la mayoría) y como he tenido que hacerla tanto en catalán como en castellano, colgaré la edición bilingüe. Espero que os guste y, si hay suerte y me la publican, tendreis noticias! :)
--------------------------------------------------

El sábado pasado, Barcelona protagonizó una declaración de amor desinteresada a la cultura; la Noche de los Museos permitió visitar 52 de manera gratuita hasta la una de la madrugada. Yo, que soy barcelonesa, vivo y paseo cada día entre las exposiciones artísticas que adornan la Rambla de Catalunya, los iconos modernistas i los flashes de cámaras extranjeras que evidencian el carácter cosmopolita de la ciudad Condal. Así que las dos horas de cola que tuve que hacer para entrar al Museo Egipcio, sólo son otra prueba de la inquietud de conocimientos que caracteriza a buena parte de los barceloneses.

Pero, si tenemos que hablar de tópicos, no podemos olvidar el amor y la pasión que sentimos en este país por todo lo que es gratis. Abrir las puertas a los curiosos es una más que buena manera de incentivar el consumo de cultura, además, en los tiempos que corren, el precio de ciertas entradas duele. Pero a estos curiosos se suman todos aquellos que corren a comerse las muestras gratuitas de los supermercados i los que se unen a cualquier cola sin saber qué hay al final, provocando una agobiante sensación de aglomeración.

Por eso, las reliquias que pude observar en el Museo Egipcio sólo fueron una parte del espectáculo; al lado de niños jugando en los talleres se veía a otro que lloraba porque su madre le había gritado -cito textualmente- "o te callas o te doy un guantazo que te envío con las momias". También era interesante comparar una guía experta en el rito de momificación con una rubia con minifalda que coqueteaba con mi pareja...Por este motivo, si vuestras intenciones sociológicas van más allá de la cultura egipcia, por favor, quedaos en casa.

-----------------------------------

La Nit de les Dualitats

Dissabte passat, Barcelona va protagonitzar una declaració d'amor desinteressada a la cultura; la Nit dels Museus en va permetre visitar un total de 52 de manera gratuïta fins la una de la matinada. Jo, que sóc barcelonina, visc i passejo cada dia entre les exposicions artístiques que adornen la Rambla de Catalunya, les icones modernistes i els flashos de càmeres estrangeres que evidencien el posat cosmopolita de la ciutat comtal. Així que les dues hores de cua que vaig haver de fer per entrar al Museu Egipci, només són una altra prova de la inquietud de coneixements que caracteritza bona part dels barcelonins.

Ara bé, si hem de parlar de tòpics, no ens podem pas oblidar de l'amor i la passió que sentim en aquest país per tot allò que és gratis. Obrir les portes als curiosos és una més que bona manera d'incentivar el consum de cultura, a més, en els temps que corren, pagar 4 entrades -en el cas d'una família amb dos nens- fa mal. Però a aquests curiosos se sumen tots aquells que corren a menjar-se les mostres gratuïtes dels supermercats i els que s'afegeixen a qualsevol cua sense saber què hi ha al darrera.

Per això, les relíquies que vaig poder observar al Museu Egipci només van ser part de l'espectacle; al costat de nens fent tallers en veies un altre que plorava perquè la seva mare li havia cridat -cito textualment- "o et calles o et dono una bufa que t'envio amb les mòmies". També era interessant comparar una guia experta en el ritus de momificació amb una rossa amb una faldilla curta fent ullets a la meva parella...Per aquest motiu, si les vostres intencions sociològiques van més enllà de la cultura egípcia, si us plau, quedeu-vos a casa.   

Adéu a Merkozy?

3/V/2012

Il·lustració de Joseba Morales

Els números parlen per sí sols, els francesos han alçat la veu i la segona volta de les presidencials de diumenge només servirà per fer oficial el que ja se sap. Amb un clar desavantatge de 8 punts (46-54) en les enquestes, l'hiperpresident passa els que, amb gairebé tota seguretat, seran els seus últims dies a l'Elisi. Fins fa poc, ningú no hagués apostat pel candidat socialista Fraçois Hollande. El pobre Flamby (flam de sobre) era menyspreat i ignorat per la pastora del continent, Angela Merkel, al igual que per totes les ovelles que conformen la dreta europea. 

Però el passat diumenge 22, el flam va demostrar que els francesos el consideren un pilar ben sòlid, tant que ha estat el primer candidat a l'Elisi que obté millor resultat a la primera volta que el president vigent. Des d'aquest moment, la desesperació ha tenyit la campanya de Sarkozy, tot adaptant el seu discurs per intentar esgarrapar els vots de l'extrema dreta de Le Pen -que va obtenir un preocupant tercer lloc a les votacions-, fins al punt que ja es parla de Sarkopen. Tanmateix, si quedava algun incrèdul, el debat de dimecres va evidenciar encara més l'educació i el savoir-faire d'Hollande sobre la barroeria de Sarkozy que, tot i que va intentar posar contra les cordes el seu adversari, no va poder evitar que el socialista sortís del debat com a favorit. 

Si els pronòstics es compleixen, diumenge s'esdevindrà un gran canvi per França, però els resultats de les votacions transcendiran més enllà de les seves fronteres, i és que el paradigma europeu depèn en gran mesura del que succeeixi aquest cap de setmana. El líder del PS és molt capaç de canviar el quadre tal i com el coneixem, gràcies a haver plantat cara a Merkel per dir-li el que molts ja pensaven abans: "amb l'austeritat no n'hi ha prou".

No se sap si Hollande aconseguirà donar sepultura a l'hegemonia alemanya a Europa, tal i com pretén, però el que està clar és que ja es pot considerar el concepte Merkozy com a ben enterrat. La fermesa del socialista ha fet que Merkel ja no menyspreï la seva política i consideri seriosament la seva arribada a l'Elisi, tot deixant fora del tauler de joc a Sarkozy. Pocs es pensaven que la cancellera donaria marxa enrere per acostar-se a la política socialista, però així ha estat; fins al punt que el que encara és el president de França es mira des de fora com es negocia per canviar els continguts de l'agenda europea.  

Si les estadístiques no s'equivoquen i si, tot i el canvi de discurs forçat de Merkel, Hollande es manté fidel a les promeses electorals, la fi de l'austeritat econòmica dirigida per Alemanya, donarà pas a una més que possible pèrdua d'hegemonia. De la mateixa manera, s'abandonarà per fi una direcció política esquitxada constantment per la vida personal de Srkozy i un discurs xen`òfob, digne del general Pétain, que culpa els immigrants -en especial islàmics- de les desgràcies esdevingudes. Tot plegat sembla indicar que els elefants, tal i com es coneix els membres del PS, arribaran a l'Elisi, de tal manera que els paquiderms continuaran ocupant les primeres planes dels diaris. 

Bon bibliotecari, millor detectiu

La novel·la guardonada amb el premi de narrativa de la ciutat de Sagunt 2011 esdevé un relat atípic amb un assassinat com a punt de partida

"La biblioteca de Corbera era una mena de gran arxiu de crims de tota mena, de veritat i de ficció, però no se n'hi havia comés mai cap" fins que l'escriptor Màrius Moneo hi va fixar la ploma. El llibre mereixedor del premi de narrativa de la ciutat de Sagunt del 2011 és el testimoni d'un bibliotecari "repel·lent" que, de cop i volta, es veu acusat d'un assassinat que, aparentment, no té res a veure amb ell.

Moneo, amb tres premis literaris a l'esquena, adopta la veu d'un bibliotecari que basa la seva vida en els testimonis deixats per escriptors passats, que s'han convertit en la seva única companyia. L'autor -gràcies, en part, a la seva condició de filòleg- supera aquest repte i presenta un relat ple de referències literàries i artístiques que aconsegueixen representar perfectament la personalitat d'"aquell bibliotecari de 30 anys que s'havia iniciat en el sexe mirant la Historia del arte de Salvat".

L'assassinat, que es creua a la monòtona vida del protagonista, aconsegueix que deixi de ser un espectador i pugi a l'escenari; una successió de passions i emocions van embolcallant el bibliotecari, que assaboreix els plaers -i els pecats- de la vida i acaba reivindicant un carpe diem a una edat un xic avançada, tot envalentint-se a resoldre el crim.

L'etern lector es veu al centre d'una trama al més pur estil Agatha Christie: un assassinat disfressat de suïcidi i un mort a una biblioteca deixen espai per a una història d'amor i, fins i tot, per a una secta religiosa. Tot plegat es resol amb un llenguatge complex -propi d'un "rosegador de llibres"- però fluid, que no permet caure en la morbositat que aquests elements podrien provocar, a la vegada que crea un relat, si més no, peculiar.

Tot i això, el regust final no permet qualificar el llibre de novel·la negra. Més aviat, els crims actuen com a teló de fons per una afilada crítica social i política que, adobada amb la misantropia del protagonista, no deixa escapar cap funcionari, polític, educador...escenes que, per definició, són dramàtiques es tracten amb pinzellades subtils de comicitat que accentuen el menyspreu del protagonista cap a certs òrgans oficials.

Els crims actuen com un teló de fons per una afilada crítica social i política

L'únic retret que se li podria fer a aquesta novel·la és un final que s'esdevé massa bruscament i que deixa amb ganes de continuar gaudint de les dots detectivesques del protagonista, i és que pot arribar a semblar que el crim es resol gràcies a un cop de sort. Deixant de banda això, aquesta obra difícil de classificar és un capritx literari fàcil de llegir, amb lèxic lleuger però missatge profund; sens dubte, una excel·lent tria per al dia de Sant Jordi que permetrà el lector fugir dels tòpics repetitius que avui dia inunden les llibreries.

Tancats a l'armari?

Els col·lectius homosexuals es plantegen com els afectarà el govern del PP

.

Passegen de la mà pel mític carrer Castro de San Francisco. Allà va ser on, per primer cop, es van reivindicar a plena veu els seus drets des del megàfon de Harvey Milk per tal que fossin sentits per tots els polítics de la nació. Com han canviat les coses...han pogut casar-se i, fins i tot comencen a pensar en adoptar un nen...Avui, més de 30 anys després, és encara important que es tracti d'una parella tradicional formada per un home i una dona o que, per contra, sigui una unió de dos persones del mateix sexe?

Alguns -cada cop més- opinen com el literat mexicà Amado Nervo, que diria "estima com puguis, a qui puguis i tot el que puguis. No et preocupis de cap a on vagi dirigit el teu amor". Altres, contràriament, respondrien com ho va fer al 2005 el que llavors era el líder de l'oposició, Mariano Rajoy: "el matrimoni sempre ha estat una institució entre un home i una dona; la unió entre homosexuals representa una alteració de la família".

Mariano Rajoy, ara el nostre president, va fer moltes declaracions referides al col·lectiu gai i lèsbic mentre era el líder del PP a l'oposició. Per això, i amb precedents de l'últim govern de dretes que ha tingut aquest país -durant el que el president Aznar va dir que "la minoria gai no pot imposar els seus criteris als altres"-, els homosexuals observen amb incertesa el seu futur. Molts d'ells temen que se'ls posin traves i que la polèmica llei aprovada al 2005 que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe s'aboleixi.

Per això, el nombre de parelles que han decidit donar-se el sí ha augmentat significativament des del canvi d'ideologia que va arribar a la Moncloa el passat desembre. Un exemple molt clar el protagonitza el poble Campillo de Ranas -Guadalajara- en el que el seu alcalde, Francisco Maroto (PSOE) té el rècord de matrimonis homosexuals units a Espanya. "Noto preocupació. Hi ha caps de setmana que arribo a casar fins a tres vegades!", assegura l'alcalde.

El nombre de matrimo-nis  homosexuals ha crescut per por a una derogació de la llei per part del PP

Quan al 2005 el PP va fer una crida a la objecció de consciència, "alguns alcaldes i jutges de pau van dimitir per no haver de casar-nos", explica Maroto, que va acabar casant-se amb el jutge de pau que va substituir l'anterior. La situació que s'està vivint a aquest poble representa la por d'una bona part del col·lectiu gai i lèsbic espanyol, que creu fermament que en algun moment de la legislatura del PP la llei s'acabarà abolint.

I és que el decret que va permetre el matrimoni entre persones del mateix sexe fa 7 anys no va deixar ningú indiferent. El líder del Partit Popular afirmava que "la llei respon a una mania del Govern de semblar modern" i no a una reclamació dels mateixos homosexuals. Els membres de l'Opus Dei de Tarragona posaven en dubte que "aquest tipus de matrimonis facin un bé per la societat i la joventut". El Foro Español de la Família va qualificar la normativa com un "gravíssim atemptat contra els drets dels menors i la família"...Fins fa pocs mesos, aquestes declaracions queien com una pluja fina sobre el paraigües que representava un govern socialista però, i ara què?

Si bé és cert que regna una certa inseguretat dins el col·lectiu, alguns no creuen que la possible derogació d'aquesta llei hagi de ser la major de les seves preocupacions. És el cas de la Marta Algara, una educadora de 31 anys que manté una relació amb una dona des de fa 5. Ella és del parer que el matrimoni homosexual no s'abolirà perquè "hi ha molta gent que ve aquí només per casar-se...el turisme gai és una font d'ingressos massa important". Però, segons la Marta, el fet que el PP respecti la llei del matrimoni homosexual és una qüestió purament econòmica, "les traves vindran d'altres bandes, estic segura que ens ho posaran difícil".

De fet, aquestes dificultats ja es comencen a notar, i és que l'Adriana Morales -parella de la Marta- treballa com a psicòloga a una ONG i ja ha vist com s'ha retallat el pressupost del que disposen per ajudar aquells homosexuals, bisexuals i transsexuals que ho necessitin. I creuen que això és "només el principi", que vindrà seguit per contratemps a l'hora d'adoptar, problemes d'acceptació social...."Si observem la trajectòria del PP, ho tenim difícil...hem fet passes de gegant en els últims anys i a partir d'ara tirarem enrere", assegura la Marta Algara.

Però, segons alguns col·lectius, els que es veuran més afectats per aquests canvis no seran pas aquells homosexuals que ja tenen la seva vida feta, ni aquells que ja han acceptat completament la seva condició; sinó que seran els joves que encara no s'han decidit a sortir de l'armari els que ho notaran més. "Nosaltres estem tan acostumats a que ens posin traves-diu la Marta-, que sempre trobarem solucions, siguin legals o no...", però els adolescents que estan descobrint la seva sexualitat poden tirar-se enrere a l'hora d'expressar-se i tancar-se a l'armari.

Els joves que encara no han sortit de l'armari seran els més afectats pel possibles canvis del PP

Aquest malestar al que s'enfronten dia a dia els joves ha estat evidenciat per un estudi realitzat pel Col·lectiu Lambda de València. La seva portaveu, Carmen Hernández, assegura que és "difícil créixer en un ambient tan hostil"; i és que l'estudi revela que el 45% dels adolescents homosexuals ha sofert violència física o verbal a l'escola i que aquests tenen tres vegades més risc de suïcidi. De la mateixa manera, també desvela que un 97% dels joves entre 12 i 16 anys ha proferit insults homòfobs i que el 28% es declara en desacord amb que els gais i les lesbianes mostrin el seu afecte en públic. 

Tal realitat social demostra, segons l'antropòloga Belén Molinuevo, "la quantitat de prejudicis erronis que tenen els adolescents, no només sobre els homosexuals, sinó sobre sexualitat en general". Tot plegat explica la quantitat de joves que acudeixen a diferents col·lectius, com el Cogam de Madrid -que va participar també a l'estudi- i que ha recollit testimonis tan inquietants com els següents: "Em mantenien aïllat del món per tal que no contactés amb ningú" o "He sofert tota classe d'insults. Jo no vull ser gai."

Els joves homosexuals tenen un 30% més de risc de suïcidi i el 45% d'ells ha patit vexacions

Pel que fa aquí a Catalunya, el Casal Lambda és un dels centres més reconeguts, per la tasca que fa amb els adolescents a l'hora d'ajudar-los a reconèixer i acceptar la seva pròpia orientació sexual. I no només treballa amb ells, sinó que també realitza xerrades i reunions amb els pares, els amics i els familiars, per tal que aprenguin a acceptar l'homosexualitat d'una manera natural i intentar evitar, poc a poc "els prejudicis" dels que parla Molinuevo. Però un dels punts més importants del treball del Casal Lambda rau en l'atenció que dedica a tots aquells serveis socials que tinguin incidència en el camp formatiu -mestres, educadors...-. Perquè "és preocupant la passivitat dels professors davant la discriminació per motius sexuals", tal com diu Carmen Hernández.

Fa 35 anys que la lluita del Casal Lambda -compartida per altres institucions, com el Cogam a Madrid- pretén que el sistema educatiu inclogui, entre els valors cívics que ensenya, el respecte a la diversitat sexual. Perquè, a més coneixement menys homofòbia. Ara, en ple segle XXI, i després de tants anys de gesta, es podria pensar que el personal docent tracta amb naturalitat el tema de la homosexualitat a les classes de civisme i ajuda els adolescents a sentir-se integrats, però això no és sempre així.

La Marta Algara opina com a educadora que encara queda un llarg camí que recórrer en el camp de l'ensenyança. Ella ha treballat com a monitora amb adolescents a diferents escoles i assegura que gairebé tots els nois que comencen a descobrir la seva orientació sexual a l'edat de 15 anys ho passen malament. La majoria acostumen a amagar-se per por i els que no ho fan, solen ser víctimes d'insults i discriminacions. Ara bé, així com a moltes escoles laiques els professors en parlen obertament i intenten evitar els conflictes, a les escoles religioses s'evita completament el tema per impedir que els nois homosexuals "contagiïn" els altres, i "això encara fa que els nens ho passin pitjor".

Tot i que sembli mentida, encara hi ha gent que parla d'aquesta manera de l'homosexualitat, com si fos una malaltia que es contagia i que, a la seva vegada té cura; no només es tracta d'una manera de parlar de la Marta. I és que, quan es va preguntar  -via mail- a l'associació de Professionals Cristians de Catalunya sobre el col·lectiu gai i lèsbic, van respondre amb un simple link enviat des del departament de Metges Cristians. Es tractava de la web de la Federació Internacional d'associacions Mèdiques Catòliques (FIAMC) que contenia l'article escrit al 2010 per la seva seu als EUA, Homosexualitat i esperança.

Aquest article en qüestió conté "la informació que necessiten sobre l'homosexualitat", segons el remitent del mail, que no es va voler identificar. L'essència del text radica en fer saber a "cada catòlic que senti atracció pel mateix sexe, que hi ha esperança i que pot trobar ajuda". Segons la FIAMC, els psiquiatres tenen una tasca molt especial i "fonamental" en aquest àmbit, ja que l'essència del problema neix a la infància. Per això, han d'intentar "alleugerir" el patiment que els pot provocar la "Desordenada Identitat de Gènere" i la "antimasculinitat crònica juvenil" -o una altra manera d'anomenar l'homosexualitat-.

I com que l'adolescència és l'etapa de més "risc", els professors a les institucions catòliques han de "contrarestar la falsa informació sobre l'atracció pel mateix sexe" i defensar la moral cristiana; de la mateixa manera han de transmetre als joves que "es pot trobar ajuda" i, fins i tot, evitar parlar sobre condons, ja que "nombrosos estudis han demostrat que no preveuen la transmissió de malalties sexuals"...

La federació de metges cristians considera que l'homosexualitat pot tenir "cura" psiquiàtrica

Aquesta visió de l'homosexualitat és encara acceptada i defensada per bona part del col·lectiu cristià més tradicional. La religió encara pesa molt i "els gais i lesbianes infringeixen la moralitat que el cristianisme ha establert i la societat considera correcta"; per aquest fet, segons la Marta Algara, els religiosos encara tenen aquests prejudicis tan marcats. I això ens remet al PP i a les seves reformes socials, en aquest cas, educatives.

El passat mes de gener el Ministre d'Educació, José Ignacio Wert, va anunciar a la cadena Ser que -entre d'altres mesures- canviarà l'assignatura d'Educació per la Ciutadania per una "Educació Cívica i Constitucional". La raó? Segons el gallec, l'antiga matèria proposada pels socialistes tenia un fort caràcter "doctrinal" i anava més enllà de "les nocions bàsiques de pluralisme, llibertat i democràcia"...Això va plantejar una pregunta entre els col·lectius gais i lèsbics: voldrà dir aquest canvi que s'eliminarà l'homosexualitat del temari escolar, tal i com recomana la FIAMC? Però, davant d'aquesta qüestió, Wert únicament respon: "no puc entrar a aquest nivell de detalls"...

Tot aquest panorama preocupa educadors com la Marta Algara, col·lectius com el Cogam o el Lambda i als mateixos homosexuals. Estan justificats els seus dubtes? El nou Govern que estrenen els populars els dificultarà l'acceptació social? Apartarà la diversitat sexual de les aules? En definitiva, amagarà la clau que molts joves necessiten i ens trobarem davant d'una nova generació de gais i lesbianes tancats dins l'armari?